Vladímir Putin anuncià el dijous dia 24 de febrer, hores després d'haver ordenat la invasió d'Ucraïna, que l'objectiu de Moscou no era controlar tot el país sinó “ajudar” els ciutadans de les “repúbliques populars” de majoria russa a no caure sota el control de Kíev. En un discurs televisiu adreçat al país, el president rus qualificà la invasió com una “operació militar especial ” per a “defensar la població de les regions” de Lugansk i Donetsk, la independència de les quals havia reconegut dos dies abans.
Sembla clar que, en funció de l'abast exacte de les pretensions geogràfiques de Putin, els països occidentals respondran d'una manera o d'una altra. El dubte era què volia dir exactament Putin quan es referí al fet que no volia ocupar tot el país, però sí assegurar-se de “desmilitaritzar” i “desnazificar” Ucraïna. O per ventura no existeix, en realitat, cap dubte: el Govern rus vol senzillament que el Govern de Kíev renunciï a aliar-se amb Occident, amb l'OTAN. Qualsevol altra cosa és considerada per Moscou com a inacceptable, un casus belli. En això està.
Control d'Ucraïna
La voluntat de controlar el país –sigui de forma directa o indirecta– per part del Kremlin és ben clara. Ucraïna no és per a Moscou com qualsevol dels països que s'independitzaren a partir de la desaparició de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) el 1991. Es tracta d'un territori que està en l'origen nacional rus. L'estat Rus de Kíev, creat al segle VIII, donà pas, a partir del segle XIII, a l'incipient estat de Rússia, que en els segles posteriors s'anà annexionant els territoris fronteres i durant el segle XVIII es declarà imperi i conquerí tot l'orient ucraïnès, inclosa Crimea, durant el regnat de l'emperadriu Caterina la Gran. Ucraïna, en fi, és part seminal de la grandesa de la Mare Rússia. Així ho van entendre els successius governs imperials, els tsaristes i, també, els soviètiques. I així talment passa avui, amb Vladímir Putin, que vol recuperar antigues esplendors després del que Moscou considera una humiliació: haver hagut d'acceptar la independència ucraïnesa el 1991. Aquest territori, en definitiva, i al marge de les seves enormes riqueses naturals –el control de les quals no és poca cosa–, no només té un valor estratègic essencial per a Moscou davant Europa i Estats Units sinó que és part de l’essència russa mateixa.
Per això, des del moment que el govern prorús que governava Ucraïna des de 2010 va caure el 2014 fruit de revoltes populars que els partits prorussos locals consideraren alimentades per Estats Units i Europa, Moscou es preparà per reaccionar. Quan el nou executiu de Kíev, prooccidental, optà per alinear-se amb Occident demanant l'entrada tant a la Unió Europea com a l'OTAN, el Kremlin contestà de forma immediata deixant clar que no estava disposat a acceptar-ho. Tal com aquest setmanari ja explicà en el número publicat el 31 de gener passat, quan el 2014 es va signar l’Acord d’Associació Unió Europa-Ucraïna –que les autoritats del país han volgut convertir en integració plena des d’aleshores, però que no s’ha arribat mai a concretar–, Rússia s'hi oposà de forma rotunda. No acceptà que Ucraïna intensifiqués les relacions comercials amb la UE ni que molt menys es parli d’integració. I sobretot va ver públic el seu veto que pogués entrar a l’OTAN.
El citat Acord d’Associació fou contestat per Moscou amb un increment d’aranzels duaners a diferents productes que Ucraïna exporta cap a Rússia. L’Administració de Putin deixà palès que actuaria així cada cop que fos «necessari». La situació arribà a un intercanvi d’agres declaracions entre les autoritats de Brussel·les i Moscou al respecte de la futura relació d’Ucraïna i la UE. I al capdavall, la tensió creixent a la zona fou aprofitada per Moscou per teledirigir la guerra a la regió oriental ucraïnesa de Donbass, amb el resultat d'uns 25.000 morts i la creació de les dues repúbliques abans esmentades, les de Donetsk i Lugansk –la independència de les quals reconegué el passat 21 de febrer– i l’annexió russa de Crimea.
El fràgil alto el foc de 2015 a la zona no ha evitat que la tensió hagi explotat de bell de nou en divereses ocasions al llarg d'aquests anys en forma de topades armades frontereres. Sobretot augmentà la tensió des de la victòria electoral de Joe Biden el 2020 i la seva presa de possessió com a nou president dels Estats Units el gener de 2021. Amb el nou Govern de Washington, les autoritats de Kíev pensaren que havia arribat l'hora de demanar i aconseguir l'entrada del país a la UE i l'OTAN. En efecte, amb l'Administració nord-americana del Partit Demòcrata, Ucraïna va veure una nova oportunitat al seu abast per ancorar-se a Occident. I un altre pic s’intensificaren les declaracions de responsables polítics favor de la integració. El 6 d’abril de l’any passat, la situació s’encalentí força quan el president Volodímir Zelenski defensà en públic l’ingrès del país a les dues organitzacions esmentades de forma immediata, perquè, al seu entendre, ser part de l'aliança militar occidental «és l’única via per posar fi a la guerra del Donbass». La resposta russa fou immediata. El portaveu de Presidència, Dimitri Peskov, advertí que «dubtem molt que això ajudi de cap manera Ucraïna a gestionar el seu problema intern» i, a la vegada, advertí que «si se li demana a qualsevol ciutadà dels milions que viuen a les repúbliques autoproclamades [les dues citades] es veuria que per a aquestes persones seria una perspectiva totalment inacceptable» que Ucraïna entrés a l’OTAN. Una manera d'amenaçar amb una possible guerra.
Per si l’advertiment verbal no era prou clar, Moscou ordenà la intensificació del desplegament de tropes a zones properes a la frontera, que havia començat a principi d’any. Des d'aleshores la tensió militar no va fer més que escalar i escalar, fins que Putin ordenà la invasió.
Clarament, l'objectiu estratègic de Putin amb l'actual guerra és posar fi a qualsevol possibilitat que Ucraïna intenti ser part de l'OTAN. Si les autoritats ucraïneses es rendeixen i accepten la condició, és possible que Putin ordeni la retirada. Si no, prosseguirà l'ofensiva. Si és necessari fins a derrocar el Govern de Kíev i posar-ne un de prorús en el seu lloc. Així ho va dir el Govern de Boris Johnson el passat 23 de gener. Segons la premsa de Londres, l'Oficina d'Afers Exteriors britànica tenia en aquells moments informació segons la qual els serveis d'intel·ligència russos ja havien contactat amb expolítics ucraïnesos afins al Kremlin que estarien disposats a fer la passa per imposar, amb ajuda invasora, un nou règim prorús al país. Fins i tot s'identificava qui podria ser el nou president, Ievhen Muraiev. Nascut el 1976 a Khàrkiv, una ciutat fronterera amb Rússia, és una de les veus ucraïneses més favorables a Moscou i furibundament contrària al viratge prooccidental. Fou aliat de l'expresident Víktor Ianukóvitx, prorús, el qual fugí del país –s'instal·là a Rússia, és clar– com a resultat de les revoltes populars que el 2014 provocaren la caiguda del seu govern i la instauració d'un nou executiu prooccidental que –com s'ha dit– demanà l'entrada a la UE i l’OTAN, cosa que comportà la reacció russa de provocar la guerra del Donbass. Sempre segons el que va fer públic el govern de Johnson, també altres polítics ucraïnesos estarien en l'operació: Serhí Arbuzov, primer viceprimer ministre de 2012 a 2014, Andrei Kliúiev, primer viceprimer ministre de 2010 a 2012; Vladímir Sivkovitx, ex cap adjunt del Consell de Defensa i Seguretat Nacional, i Mikola Azàrov, primer ministre entre 2010 i 2014.
L'objectiu de Putin és, en definitiva, evitar com sigui que Ucraïna pugui potencialment tenir tropes occidentals i un govern arrenglerat amb els plans geoestratègics dels Estats Units a Europa Oriental. Per a Putin, que el Kremlin firmés el 1994 un acord pel qual es comprometia a respectar la independència i sobirania ucraïnesa no és el rellevant, perquè al seu entendre l'OTAN s'ha desenvolupat des de 1997 cap l’Orient europeu amb la clara intensió de deixar Rússia sense estats aliats fronterers que li facin de matalàs davant de potencials amenaces occidentals i això, al seu entendre, és intolerable.
En un extens article, publicat el juliol de l'any passat, Putin feia referència a russos i ucraïnesos com a membres de la “mateixa nació”, la qual, de resultes del col·lapse soviètic de 1991, patí “la desintegració” que portà a posar fi a “la Rússia històrica”. O sigui: una manera clara de deslegitimar els canvis de fronteres ocorreguts en aquell context, per exemple la independència d'Ucraïna.
Les autoritats russes parlen de forma ben directa, al respecte. “Per a nosaltres és absolutament obligatori assegurar-nos que Ucraïna mai es converteixi en membre de l'OTAN”, ha dit el viceministre de Relacions Exteriors, Serguei Riabkov. I el mateix Putin advertí que si els ucraïnesos insistien en l'arrenglerament militar amb Occident, “es pensen que ens quedarem amb els braços creuats?”.
No sembla que hi hagi cap dubte, en fi, sobre què vol aconseguir Putin amb la invasió d'Ucraïna.