Félix López-Rey va arribar al barri madrileny d’Orcasitas del seu poble de Toledo l’any 1956: “jo forme part del sud treballador de Madrid, on, com deia el senador pel PSUC Paco Candel, la ciutat perd el seu nom. D’allà sóc jo des de fa seixanta-quatre anys, quan van portar-me al suburbi damunt d’un camió ple de gallines”. Des d’aleshores, va viure en una xabola durant més de vint anys. Va ser en un llarg viatge pels veïnats més pobres de l’Estat espanyol on va prendre consciència de la importància de l’organització veïnal, que considera imprescindible per resoldre els problemes a què no arribaven les institucions: “passàvem el documental La ciudad es nuestra, de Tino Calabuig, on jo isc, i vaig adonar-me’n de que no podem deixar a tanta gent al darrere i que, com deia el poeta Atahualpa Iupanqui, podem aconseguir que ningú escopesca sang perquè altres visquen millor”. Per a ell, el seu barri no serà el més bonic, però sí on està la seua gent: “no vaig nàixer a Orcasitas, però ací vull morir”, afirma taxatiu.
En la seua xabola va fundar l’Associació de Veïns d’Orcasitas, una de les més combatives durant el tardofranquisme. Anys després, amb l’ajuda de figures com la de l'actual ministre Manuel Castells o qui fora regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Borja, va ser un dels pilars per crear la Federació Regional d’Associacions de Veïns. Amb elles, van aconseguir eradicar una part important del xabolisme en Madrid, així com millors condicions d’enllumenat, una xarxa de clavegueram i una reducció important de les desigualtats que sofrien respecte als barris més adinerats. Regidor a Madrid durant tres legislatures pel Partit Comunista des de l’any 1987 —set anys després d’abandonar la xabola—, va rebre el 2019 una telefonada de Manuela Carmena per formar part de la seua llista. Per a ell, “si no fas política, te la fan”. I per això, ja jubilat de la seua administració de loteria, ha decidit “ser frare i cuiner alhora”. Entre rialles afirma que, si no estiguera a l’Ajuntament com a regidor, EL TEMPS no s’hauria interessat per ell: “quan parle en el Ple de l’Ajuntament recordant-los que hi ha gent morint amb l’amiant és perquè també hi ha amiant a ma casa, i sé perfectament el que és que posen la teua vida en risc, o que les institucions s’obliden dels problemes del sud”.
César Rendueles (Girona, 1975) és també una de les veus més crítiques amb les desigualtats a Madrid. Professor de sociologia a la Universitat Complutense, pensa que el sistema suposadament meritocràtic que defensen governs neoliberals del PP com el madrileny és una farsa. A Contra la igualdad de oportunidades, el seu darrer llibre, desmenteix alguns dels tòpics sobre els quals se sustenta l’ideal del sistema meritocràtic. Rendueles creu, per tant, que “la meritocràcia no afavoreix la igualtat d’oportunitats, sinó que, per contra, bloqueja aquesta possibilitat per a la majoria”. Mitjançant aquest model Madrid s’ha convertit en “un dels laboratoris neoliberals que existeixen a l’Estat espanyol, on les mesures que es prenen es reprodueixen posteriorment en altres indrets”. Així, Madrid és el territori més ric de l’Estat espanyol i, alhora, el més desigual —la desigualtat entre el vint per cent més ric i el vint per cent més pobre és la més elevada de l’Estat espanyol amb molta diferència, i és molt pronunciada entre barris rics i pobres—, en un procés que s’ha accentuat amb la pandèmia: “en una comunitat que té vora sis milions i mig d’habitants, en tenim més d’un milió que estan en risc d'exclusió social”, afirma Rendueles.
Per a ell, la imatge que es té en molts casos de Madrid està caricaturitzada “com una terra governada per rics nacionalistes espanyols”, però la realitat és que “allò que ocorre és una lluita de classes oberta, on les classes poderoses estan donant una pallissa”. Si bé a la majoria de territoris són els treballadors els qui estan patint les conseqüències de la pandèmia, aquest sociòleg pensa que el cas de Madrid ha esdevingut més extrem encara: “si en altres indrets ningú no es va atrevir a fer confinaments selectius, a Madrid es va confinar sense cap tipus de vergonya; si en altres indrets l’atenció primària passa per un dels seus pitjors moments, a Madrid directament veiem com desapareix”, argumenta. El quid de la qüestió resideix, doncs, en el fet que “en bona part dels territoris de l’Estat espanyol i de la resta d’Europa, les elits estan prenent bona nota del que està ocorrent a Madrid”. És per això que cal estar alerta, ja que “en qualsevol territori podrien ser els pròxims”.
Miguel Jorge és un estudiant de Ciències Polítiques a Fuenlabrada, una ciutat obrera al sud de Madrid que forma part del cinturó roig madrileny. De mare galega i pare del barri treballador d’Aluche, lluita des de l’associació estudiantil Linguas Ceibes per defensar totes les llengües que es parlen a l’Estat espanyol. Com que els preus del lloguer van pujar enormement a Madrid durant els noranta, els seus pares van decidir comprar un pis a Fuenlabrada, una ciutat dormitori que en vint anys va multiplicar la seua població per deu, arribant als dos-cents mil habitants. El seu cas és molt paradigmàtic a Madrid, una terra on cada vegada existeixen dues realitats més marcadament diferenciades entre el nord i el sud: “a Fuenlabrada tenim un mode de vida molt més massificat, vides més precàries i amb menys certeses, pitjors equipaments i un transport que la comunitat autònoma deixa oblidat. Els hàbits, la forma de relacionar-se o la forma de consumir oci d’un jove de Fuenlabrada i d’un altre de Las Rozas no tenen res a veure: d’uns litres de cervesa en un parc amb els amics a grans festes en exclusives urbanitzacions. Ells tenen les seues universitats, els seus hospitals... De vegades sembla que els rics s’han independitzat”, afirma.
En la mateixa línia es posiciona César Rendueles: “Madrid no sols té característiques similars a l’Estat espanyol, sinó que reprodueix el seu esquema: una zona molt dinàmica econòmicament (el nord-est, en aquest cas), i la resta, totalment buidada i abandonada”. A això caldria sumar les estructures radials de comunicació que existeixen dins de la comunitat o la mancança de mitjans de comunicació locals. Per això, “tot allò que ocorre fora de la circumval·lació de l’M-30, incloses les ciutats perifèriques de Madrid com ara Móstoles o Fuenlabrada, és ignorat i oblidat”. Un fort centralisme que concentra una part important de l’oferta cultural i el patrimoni espanyols en dos quilòmetres quadrats de Madrid, al Passeig del Prado”. És per això que, per a Rendueles, les declaracions d’Isabel Díaz-Ayuso parlant de que “Espanya és Madrid dins d’Espanya” no són cap bogeria i estan carregades de sentit. Altrament, per a Miguel Jorge, la concentració mediàtica, política i cultural a Madrid “genera en molts madrilenys un cert sentiment de superioritat moral, que engegat amb el nacionalisme espanyolista és una màquina perillosa i destructora, i un graner de vots de la dreta”.
Mónica Monterreal és regidora del govern municipal i portaveu de Podem Móstoles, una ciutat de poc més de dos-cents mil habitants del conegut com a cinturó roig de Madrid. Junt amb Fuenlabrada, Getafe, Coslada, Arganda, Alcorcón, Parla, Rivas-Vaciamadrid o Leganés, Móstoles és part d’aquesta àrea de la Comunitat de Madrid, que supera el milió i mig d’habitants i on el PSOE i Esquerra Unida tenen uns resultats electorals realment satisfactoris. “La situació que vivim als ajuntaments del sud és terrible. El govern d’Ayuso ens ha abandonat durant els mesos més durs de la pandèmia, i els diners que van vindre del govern central han arribat en octubre”, comenta. Per a ella, és molt difícil gestionar una crisi sanitària i econòmica en una de les ciutats més colpejades i sense suport: “hem intentat dialogar amb el govern d’Ayuso i sols hem obtingut silenci i crispació. El govern de Madrid està excloent als qui, veritablement, alcen prompte la persiana”. Tanmateix, afegeix: “clar que el virus no afecta igual a una família que viu en un pis de quaranta metres quadrats sense balcó a Móstoles que a un membre d’un consell d’administració d’una gran empresa que treballa des del seu xalet de sis habitacions a La Moraleja”.
Altrament, Monterreal alerta de l’important nombre de treballadors precaris que tenien contractes en negre que “no poden sobreviure sense prestacions”, i que “mai no han tingut l’opció de triar entre un treball en A i d’un altre en B”: “hi ha gent amb por de fer-se una PCR per por a estar contagiat i que el facen fora del seu lloc de treball. Aquesta crisi és la culminació de la bretxa entre el nord i el sud de Madrid, i és el moment d’actuar, començant pels municipis”, assenyala. Una de les principals oportunitats que va tindre l’esquerra per revertir la situació de desigualtat madrilenya va ser el govern de Manuela Carmena en l’ajuntament, que va crear el fons de reequilibri territorial, una eina que mai havia existit fins l’arribada de Carmena a l’Ajuntament de Madrid: “sóc conscient de que en política moltes vegades et quedes curt, i que quan vam estar al govern amb Manuela vam fallar a molta gent”, apunta l’actual regidor de Más Madrid a l’oposició Félix López-Rey. Malgrat això, matisa, “molta gent no va valorar que vam fer més pels barris humils en quatre anys que el PP durant més de vint anys”.
El problema fonamental per transformar aquesta realitat, segons César Rendueles, rau en que “existeixen lleialtats socials amb els poderosos de vora el vint per cent de la població que més guanya, que moltes vegades operen de formes imperceptibles”. Aquesta dinàmica, doncs, es pot veure “amb l’esclafit de la bombolla immobiliària o en les escoles i els centres sanitaris concertats, que segreguen una part de la societat del seu conjunt”. Així, una de les formes de recuperar una vida comuna i acabar amb la segregació entre barris i ciutats passa, segons afirma el sociòleg, per “blindar els serveis públics, que són fonamentals perquè ens ajuden a compartir i veure com viuen i quines són les necessitats dels qui no són iguals que nosaltres. Front això, el que promouen els projectes elitistes és l’encapsulament i l'aïllament amb respecte de l’Altre”. Moltes vegades no és suficient amb guanyar el poder per transformar la societat. Per a Félix López-Rey, “com diu Julio Anguita, si no conquestes el poder dels carrers, pots arribar a qualsevol institució, que no tens res. Si no, com cantava La Polla Records, morirem de fam. Això sí, democràticament. I, si no fem res, al meu barri arribaran les urnes i votarà un cinquanta-dos per cent i als seus districtes votarà el setanta-cinc per cent”.