En la desigual lluita que han lliurat des de fa dècades l'asfalt i l'horta, hi ha cicatrius que encara supuren. A l'extrem nord-oest de València, a la perifèria del barri de Campanar, el ciment no ha soterrat els records de les alqueries i les barraques que hi havia a uns camps ofegats per l'especulació de la rajola. L'any 1998, quan la dreta valenciana engegava el frenesí urbanitzador a la capital del País Valencià, van demolir-se a la partida del Pouet alqueries i barraques històriques, com ara la barraca del Tio Llenya. A l'Horta de Vera, a l'altre extrem de la ciutat, van tenir la mateixa sort les barraques de Mura i del Frare. No importava que estigueren protegides hipotèticament per les lleis valencianes. Tampoc el seu alt valor patrimonial. Hi prevalia l'aposta per la construcció.
Les barraques, les quals van proliferar al paisatge agrari metropolità de València i en altres indrets del territori valencià a partir del segle XVIII i, especialment, del segle XIX, són un símbol icònic de l'horta nostrada que actualment estan marcades per la decadència, erosionades per la voracitat del totxo i el desinterès institucional. Es tracta d'unes edificacions «senzilles, freqüentment d'autoconstrucció, usades per les famílies llauradores com a un espai d'habitatge i també per guardar part de la seua producció agrícola, i que generalment estaven construïdes en els mateixos camps que cultivaven», segons descriuen al portal de la Càtedra de l'Horta de la Universitat de València.
Aquestes edificacions s'hi van estendre al segle XIX gràcies a les menyspreades desamortitzacions liberals dels béns de l'Església i a les vendes de terres senyorials. «En aquest context, molts xicotets llauradors pogueren optar a comprar algunes fanecades, convertint-les no sols en el seu espai de treball sinó també de vida, i el mateix va passar amb els qui es convertiren en arrendataris d'un propietari urbà de la terra. I molts d'elles només pogueren arribar a construir-se una barraca com a habitatge», desgranen al catàleg de la Càtedra de l'Horta de la Universitat de València. En 1929, no debades, s'hi van comptabilitzar fins a 2.500. Actualment, i després de la bombolla urbanística, la Càtedra de l'Horta de la Universitat de València n'ha localitzat 69, segons va desvelar Enric Guinot, catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València aquest dijous en una jornada organitzada pel col·lectiu Per l'Horta i la Càtedra de l'Horta de la Universitat de València. Juan Soto, exregidor del PSPV a l'Ajuntament de València, va denunciar l'any 2008 que en tres lustres havien desaparegut 38 barraques, les quals haurien d'haver comptat amb la consideració de Bé de Rellevància Local.
«No són totes originals, ni històriques. Hi ha de molts tipus entre les que hem recollit al catàleg», va indicar l'expert, qui va continuar: «En primer lloc, hi trobem les anomenades neobarraques, com la construïda per l'Ajuntament d'Alboraia l'any 1999. També hi ha restauracions que creen pànic. Un exemple clar és la barraca rehabilitada de Burguet, a prop del parc de la Rambleta, a València». «També hi ha assolades, com la barraca de Ximo Llop», va lamentar en referència a una construcció ubicada a la pedania de Castellar-Oliveral, a la perifèria sud de València. De fet, l'Associació de Veïns de Castellar-Oliveral va denunciar en 2013 la degradació de l'immoble històric, amb la qual cosa el consistori valencià va instar el propietari a rehabilitar-la. «Hi trobem altres que estan devorades per les cases», va agregar l'historiador exemplificant-ho amb la barraca La Borrega, ubicada a la pedania meridional de Pinedo.
Entre les diferents categories de barraques, també hi ha que són considerades com a xalet. «És una denominació provocadora que ha emprat per descriure construccions com ara la barraca del General, localitzada a la pedania de la Punta», va puntualitzar. «Hi ha de més classes. S'ha recollit barraques que serveixen de cassal faller a la Punta o altres integrades dintre de la zona urbana, habituals en el paisatge del Palmar. També trobem classificades com a rurals, com la barraca Lladró d'Alboraia, o les que conserven el canyís, com la Genuïna de Pinedo», va detallar, per tancar l'exposició de categories: «Malauradament, hi ha barraques abandonades de planxa ondulada, com la barraca del Gürere d'Alboraia». Com a barraca original, l'historiador va citar la barraca dels Arandes, a la pedania albuferenca del Palmar. Construïda en el segle XIX, és de les més antigues de la zona i les parets, les quals estan fetes de tova, no superen el metre i mig d'altura. «És de les poques originals i està en una situació de degradació evident», va denunciar.
«Les barraques són un element fonamental de la nostra cultura i del nostre imaginar col·lectiu, especialment de l'horta. I en les darreres dècades, en nom de l'especulació urbanística s'ha arrasat amb aquest patrimoni col·lectiu, així com moltes de les barraques que encara queden estan en risc de desaparició. No debades, hi ha barraques que s'han salvat d'actuacions urbanístiques agressives com ara la ZAL, però que a causa de l'abandonament van degradant-se fins a quedar destruïdes», va compartir Nerea Febré, arquitecta i membre de Per l'Horta, que va continuar: «La barraca del Cotofio, a la Torre, al costat de la urbanització de Sociòpolis, és un exemple de com una edificació històrica pot estar abandonada i degradada, malgrat comptar amb la protecció municipal».
Aquesta contradicció també va criticar-la Luis Pablo Martínez, inspector de la Direcció Territorial d'Alacant de la Consellera de Cultura, qui va reivindicar el paper que han jugat les lluites pel territori en l'obtenció d'una determinada protecció per aquestes construccions singulars: «L'horta va patir de manera terrible els efectes de l'urbanisme depredador i del desenvolupisme, especialment en el trànsit del segle XX al XXI. Era l'època en la qual es deia que calia plantar pilars i no carxofes. Tota acció, però, comporta una reacció, tal com dirien les lleis d'Isaac Newton. L'esforç en defensa de les alqueries, les barraques i el molí que hi eren al camí del Pouet, l'horta de Campanar, van impulsar l'activisme acadèmic i tècnic per salvaguardar l'horta». «La campanya per la Iniciativa Legislativa Popular per la protecció de l'Horta, i la posterior creació de la plataforma Per l'Horta, van marcar un punt d'inflexió. S'hi va activar la conscienciació de la ciutadania valenciana sobre els valors de l'horta», va ressaltar.
Com a efectes d'aquesta lluita, va destacar «l'arrelament de la noció de patrimoni cultural immaterial, el qual va potenciar el reconeixement del valor identitari dels béns immobles del patrimoni cultural». L'arrelament va traduir-se en una modificació de la llei de Patrimoni Valencià, en la qual s'hi va incloure la categoria d'espai etnològic d'interès local. «D'aquesta manera, les barraques de l'horta de València passaren a ser beneficiàries del règim de protecció dels béns inventariats, la contravenció de la qual comporta sancions administratives i penals», va afirmar. «La tutela efectiva de les barraques com a Bé de Rellevància Local, però, requereix una identificació dels atributs per ser protegits, dels elements impropis, i del possible entorn de protecció, amb la corresponent graduació de les proteccions», va matisar.
«Per protegir, cal conèixer. I, per tant, ens cal un catàleg més complet de les barraques existents», va reforçar Febré. «Estem en uns nivells de protecció ínfims», va consolidar l'arqueòloga Paloma Berrocal, en referència al menyspreu i l'interès que, llevat d'algunes ocasions, han mostrat les administracions. Xavier Rius, delegat de Cultura de la Diputació de València, de Compromís, va assumir-ne la culpa corresponent: «He d'assumir la meua responsabilitat com a gestor respecte d'aquesta qüestió». «Ara bé, des del Museu d'Etnologia s'ha assessorat en projectes vinculats a la protecció de les barraques. Encara més, la Diputació de València va rehabilitar dues barraques de la seua propietat, les quals s'ubiquen a Catarroja», va indicar, així com va plantejar «fórmules d'ajudes finalistes per a la rehabilitació» d'aquests elements patrimonials com a mecanismes de revitalització. «Hem de fomentar, però, l'ús d'aquestes barraques, ja que així es pot garantir la protecció, com passa en una barraca en la qual hi ha un restaurant», va agregar.
Les mateixes normatives de protecció, de manera paradoxal, també han desincentivat l'ús de les barraques. «En estar protegides, els propietaris, que sovint són particulars, no poden rehabilitar-les per donar-li un ús», va reflexionar l'arqueòleg Víctor Algarra, en al·lusió a la protecció integral que estableix la llei d'Ordenació del Territori, l'Urbanisme i el Paisatge, la qual suposa, segons va exposar, en un obstacle per conservar les barraques. «Cal repensar com les protegim per també poder assegurar la seua conservació», va subratllar.
«S'ha de reflexionar al voltant de la protecció integral de les barraques, amb l'objectiu de caminar cap a un escenari de barraques propietat de l'administració, la qual les conserve, i d'altres en mans de particulars. En aquest cas, l'administració hauria d'atorgar ajudes per evitar que no siguen un patrimoni onerós. Ara bé, a canvi de poder obrir-les a visites organitzades pel Museu d'Etnologia durant determinats dies de l'any», va proposar Marc Ferri, membre de Per l'Horta, qui va recordar: «La gent que actualment viu en barraques ho fa per militància. No ho fa per comoditat, ja que no són habitatges còmodes per viure». Són les traves a superar per garantir la protecció d'un patrimoni col·lectiu del País Valencià, el qual fa temps que llança un crit d'auxili. No debades, i com van advertir els ponents de la xerrada celebrada a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, estan en perill d'extinció.