Urbanisme

Els castells en l’aire de Sociópolis

Aquest any es compleixen 15 anys des que Sociópolis va veure la llum a la Biennal de València. Un projecte apadrinat pel matrimoni Blasco que perseguia situar València a l’avantguarda de l’urbanisme sostenible. Avui no és més que mitja dotzena d’edificis envoltats de parcel·les abandonades.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A l’entrada del passeig on resideix la família d’Arancha Martín el rètol indica que ens trobem al “Carrer en projecte Barraques de Llàcer”. El cartell no pot sintetitzar millor la sensació de provisionalitat que inunda tot el barri. Edificis de vint plantes conviuen amb solars abandonats, alqueries tradicionals i mobiliari urbà mig desballestat. A la zona oest, dos esquelets de ciment s’erigeixen cap al cel. Les clapes de males herbes són per tot arreu. Diuen, els qui hi viuen, que la brossa arribava, fins fa poc, a una altura de metre i mig. Aquesta anarquia vegetal contrasta força amb els horts urbans perfectament arrenglerats que ocupen l’espai central d’aquest barri. Som a Sociópolis, un barri de nova creació que l’administració autonòmica volia alçar al sud de la ciutat de València, a tocar de la pedania de la Torre. Estava cridat a situar València en l’avantguarda de l’urbanisme europeu. Un referent de sostenibilitat urbana. Quinze anys després de la seua presentació pública, Sociópolis és un més dels grans projectes urbanístics empantanegats que va deixar la bombolla immobiliària.

Anem, però, al principi dels temps. Corre l’any 2001 i l’administració popular ha iniciat la seua cursa per situar València en el mapa. En el camp de la gestió artística, Consuelo Ciscar —després directora de l’IVAM— duu la batuta des de la direcció general de promoció cultural i patrimoni artístic. Els populars, amb Zaplana al capdavant, han revalidat la majoria a les urnes i se senten avalats per fer i desfer com els done la gana. En el camp de les arts hi ha una voluntat explícita de marcar distàncies amb l’etapa socialista. Si els socialistes havien alçat l’IVAM, calia crear un artefacte artístic alternatiu a l’altura. És en aquest punt que s’impulsa una biennal artística, la Biennal de València. La primera tindrà lloc el 2001. La segona edició, dos anys més tard, es fa sota el lema “La ciudad ideal”. La Generalitat hi destina 4,2 milions d’euros i posa al capdavant una persona de renom internacional, Luigi Setembrini. “València és el punt cultural més important que té Espanya”, s’atreveix a dir aleshores Consuelo Ciscar.

Per tota la ciutat es disseminen propostes artístiques. L’antic monestir de Sant Miquel dels Reis acull la presentació de Sociópolis, un projecte d’investigació urbana encapçalat per l’arquitecte valencià Vicent Guallart. S’anomena Sociópolis i es presenta com “un nou model de desenvolupament urbà en què habitatge i serveis multifuncionals s’integren en un ambient agrícola”. Es tracta, diu el masterplan, d’“una continuació i actualització del hortulus mediterrani”. Un projecte que, a més, posa l’èmfasi en l’habitatge social. Sobre el paper, Guallart parla de “fomentar les relacions socials”, d’“hibridació” i d’“interacció”. El projecte beu de Mies Van der Rohe i la seua urbanització Weifienhof, a Stuttgart. Setze arquitectes de renom s’hi involucren.

Parcel·la en venda / Miguel Lorenzo

De la simulació al carrer

I aleshores, sorgeix l’ocasió de traslladar les maquetes a la realitat. L’administració valenciana està entusiasmada amb el projecte. El negoci del totxo viu el seu moment de plenitud. És l’època dels abusos urbanístics: Nou Mil·lenni a Catarroja, Gran Manises, Porxinos a Riba-roja... Els PAI redibuixen la cartografia i les promotores són els amos del territori. L’escalada de preus no atura. L’accés a l’habitatge esdevé una preocupació de l’opinió pública. En aquest estat de coses Sociópolis, amb la seua pàtina social, és el contrapunt. La Generalitat s’hi aboca, entusiasmada.

El 23 de maig de 2006, tres anys després de la seua presentació pública a la Biennal, Francisco Camps i Rita Barberà posen la primera pedra de Sociópolis. Rafael Blasco (marit de Consuelo Ciscar, ara enjargolat pel cas Cooperació) oficia de mestre de cerimònies com a conseller d’Ordenació del territori. “València és exemple de creixement de ciutat a tot Europa”, diu l’aleshores president de la Generalitat, qui no s’està de remarcar que allí s’alçaran 2.809 habitatges de protecció oficial. Aquesta zona urbana de nova creació conté “un concepte de desenvolupament urbà, de protecció d’espais directament relacionat amb el nostre sentiment més profund cap a l’horta”, diu Camps. Centenars de persones visiten la maqueta d’aquell espai idíl·lic. Els polítics prometen que en el termini de tres anys Sociópolis serà una realitat.

 

Una pedania redimida

La presentació pública és viscuda amb expectació a la Torre, una pedania al sud de la ciutat a tocar de Sedaví i Benetússer. El barri, que suma uns 5.000 veïns, ha romàs menystingut per part de l’Ajuntament de València. Sobreviu encotillada per infraestructures que, paradoxalment, dificulten la mobilitat dels veïns. La pedania ja fou rompuda, a principi dels 70, amb la construcció del nou llit del riu Túria. La CV-400, l’autovia V-30 i la línia de tren cap al sud no han fet més que agreujar l’encaixament. “Hem sigut els pàries de València”, es lamenta Pepe Alcaide, president de l’Associació de Veïns de la Torre, una entitat amb menys d’una dècada de vida. El dèficit de serveis és palmari. No disposen d’institut, ni de poliesportiu, ni tampoc de zones verdes. Si es posen malalts només tenen habilitat un centre de salut auxiliar. El col·legi Padre Majón, l’únic de la zona, estava en una situació tan precària que fa dos anys els xiquets van ser traslladats a uns barracots. “Durant l’etapa del Partit Popular el barri va quedar absolutament abandonat”, es plany Alcaide.

En aquest estat de coses, no és estrany que la majoria de veïns reberen l’anunci de la ubicació de Sociópolis en la Torre amb els braços oberts. Sobre plànol, tot eren flors i violes. “En tres anys la Torre es convertirà en el barri més modern de València”, havia dit Rafa Blasco el dia de la primera pedra. “Tot sonava molt bé. Molts pensaven que seria l’ocasió de dotar-nos d’uns serveis que, fins aleshores, no havíem gaudit”, explica Alcaide. Sociópolis havia de situar-se a tocar de la Torre, sobre una superfície gegantina de 350.000 metres quadrats. Sobre el plànol, la taca de Sociópolis ocupava quasi el mateix espai que la pedania.

Guallart apostava per un model d’urbanisme vertical: grans torres d’edificis que deixaven molt d’espai d’ús públic. Sobre els plànols, els equipaments i les zones verdes ocupaven 170.000 metres quadrats. En les recreacions que es mostraven als veïns i es distribuïen entre els mitjans de comunicació es projectaven famílies passejant entre vergers, carrils bici plens de ciclistes i persones grans gaudint de l’espai en perfecta harmonia.

 Arancha Marín es va instal·lar el 2016 a Sociópolis. Reclama millors comunicacions i lamenta l’estat d’abandonament dels solars que envolten els edificis / Miguel Lorenzo

Castells en l’aire

Quinze anys després de la Biennal de València, Sociópolis està lluny de ser allò que Guallart va dibuixar sobre els plànols. Dels 16 edificis que hi havia projectats, només sis s’han alçat. I un d’ells —el que va projectar l’IVVSA (Institut Valencià de l’Habitatge, l’artefacte amb què la Generalitat va voler convertir-se en agent urbanitzador)— és un cadàver de formigó que busca qui el ressuscite. 184 pisos de protecció oficial van quedar als llimbs. Tot i els intents de l’actual administració autonòmica per trobar un comprador, de moment els únics que n’han tret profit són els grafiters, que han deixat l’empremta sobre les parets de totxo. “Estava clar que tot allò era un disbarat”, es lamenta Francisco Blanco, músic i impulsor de Sedajazz, un col·lectiu musical que de fa quatre anys s’ha instal·lat en una de les alqueries rehabilitades en la zona, tot just enfront d’aquest edifici de l’IVVSA.

A Sociópolis, només el 22% dels habitatges anunciats l’any 2006 són avui una realitat. L’àrea urbanitzada només representa el 55% de la superfície total. L’any 2012, en plena crisi econòmica i amb l’administració pública amb l’aigua al coll i el mercat immobiliari en plena decadència, la Generalitat va deixar de destinar-hi diners. Aquella ciutat ideal pensada per Guallart va quedar en aigua morta.

Per als qui van fer el pas d’instal·lar-se aquí el panorama, però, és ben galdós. Edificis al marge, Sociópolis és una catifa de ciment i solars abandonats. No hi ha ni rastre de parcs per als xiquets (i de carrets, se’n veuen molts), ni de zones comunes. L’administració va haver d’envoltar els solars de tanques per evitar desgràcies —22.000 euros es gastaren- i això encara ha dificultat més la vida dels veïns, que han de fer giragonses per desplaçar-se entre punts pròxims. Per al nouvingut, Sociópolis és un laberint desconcertant, un punt inhòspit. Res a veure amb el “foment de les relacions socials”, la “hibridació” o la “interacció” de què parlava el masterplan de Guallart.

A aquesta sensació d’aïllament cal sumar-li l’absència d’una parada d’autobús, tal com, de fa temps, reclamen els veïns. “Estem incomunicats —lamenta Arancha Martín—. Per a qualsevol cosa que vulgues fer, has d’agafar el cotxe perquè l’Ajuntament no atén la nostra reclamació. Això no encaixa amb la mobilitat sostenible que pregonen”. D’una parada de la xarxa de bicicletes públiques, ja ni en parlem.

Arancha i la seua parella es van traslladar aquí l’abril de 2016. Pel seu pis de tres habitacions van pagar un poc més de 150.000 euros. “La vida és molt tranquil·la, la qualitat dels pisos és bona, però ens manca transport públic i serveis”, assegura. “La majoria dels qui s’interessen per comprar són parelles joves. A Sociópolis poden comprar pisos d’una qualitat i unes mides que en altres barris de València no baixen dels 300.000 euros”, expliquen des de la immobiliària Alquiler Venta Valencia, que té oficina a la Torre. Després d’anys de letargia, diuen, les vendes han començat a animar-se. “Si disposara de millors serveis i tendes, encara es vendria més”, asseguren. La vida comercial també és inexistent en aquest barri d’avantguarda. Amb l’excepció d’una tendeta de comestibles al “carrer en projecte Barraques de Llàcer”, els baixos dels cinc edificis disseminats estan tapiats barrats.

Pepe Alcaide, president de l’Associació de Veïns de la Torre. “Arribats a aquest punt, el millor que podria passar és que Sociópolis s’acabe i es dote de serveis que fan falta a la Torre”, diu / Miguel Lorenzo

D’horta a hort urbà

El contrapunt a aquesta realitat són els horts urbans, a primera vista la part més reeixida d’aquest projecte urbanístic. Es tracta d’un espai gestionat pel Consell Agrari Municipal d’unes cinquanta fanecades distribuïdes en 272 parcel·les d’entre 60 i 100 metres quadrats. Qualsevol persona empadronada en la ciutat pot aspirar a conrear-ne una. Només ha de pagar 60 euros anuals a canvi dels quals pot disposar de ferramentes, aigua procedent de la séquia de Favara i l’assessorament de dos operaris. “Sobretot en fan ús les persones parades i jubilades”, explica Ignacio Santos, un jove que es va instal·lar a Sociópolis l’any 2011 i que va ser usuari dels horts durant dos anys. “Jo no sabia res d’aquest món i vaig aprendre les tècniques agrícoles bàsiques. És un dels aspectes més positius del barri”, sentencia.

Tanmateix, no es pot passar per alt que els horts, i en general tot Sociópolis, s’assenten sobre el que abans va ser horta històrica. Fins al tombant del segle, els agricultors de la zona treballaven la terra, collien les seues verdures, en la majoria dels casos per a consum propi. El frenesí del totxo, però, ho arrasà tot. En ple apogeu especulatiu molts van preferir vendre la terra als promotors de sòl. A alguns, els solucionà la vida. En el millor dels casos, aquella horta fou transformada en  horts urbans; en el pitjor, en solars desballestats. Per a Enric Navarro, agricultor i membre de Per l’Horta, la substitució “és del tot estrafolària”, una manera de “fer un rentat de cara a un projecte immobiliari especulatiu”. “En tot cas, l’èxit dels horts urbans, el que posa en evidència, és que hi ha demanda, que la gent ho reclama”, assegura. De fet, el Consell Agrari ja està habilitant dues àrees de conreu més que fins ara eren solars abandonats.

Una segona oportunitat

De fa uns mesos les màquines han tornat a entrar a Sociópolis. Des del passat setembre, excavadores i operaris treballen en l’adequació dels solars i l’obertura de vials. La intenció de la Conselleria d’Habitatge és reprendre la urbanització  de la zona, que havia estat interrompuda l’any 2012 per l’anterior Consell. Entre les tasques que ha escomès la Generalitat —i que haurien d’estar acabades abans de Pasqua— hi ha la finalització dels paviments, l’adequació de la xarxa de regs i séquies, la creació de zones verdes i de jocs per a xiquets i la col·locació de mobiliari urbà, entre més.

Als calaixos de Conselleria encara estan els plànols dels edificis que arquitectes de renom com Toyo Ito —premi Pritzker 2013— o Willy Müller van dissenyar. No n’hi ha ni rastre, per exemple, de l’edifici de Duncan Lewis, que aspirava a construir 35 habitatges de lloguer sobre una plantació de tarongers. Ni tampoc del Huerta Tower, de l’equip MVRDV, un bloc de 20 plantes i 96 habitatges protegits que aspirava a crear un jardí botànic en els sortints de la façana.

El futur de tot plegat és incert. Ningú de l’administració ha contactat amb Vicent Guallart per comunicar-li quines són les intencions respecte a l’esdevenidor d’aquesta miniciutat que estava cridada a situar València a l’avantguarda d’Europa. Des del departament que dirigeix María José Salvador no es cansen de repetir que qualsevol actuació que allí es realitze “haurà d’estar en sintonia amb la nova política d’habitatge del Govern i amb els criteris socials que marca la llei per a la funció social de l’habitatge”.

 “Estic convençut que si es dota de serveis, aquest barri es revalorarà”, assegura Ignacio Santos, un dels veïns més veterans. “Arribats a aquest punt, el millor és que acaben tot el projecte”, afegeix Pepe Alcaide, de l’Associació de Veïns de la Torre. Entre els qui, com Pepe, han vist com el barri de la Torre es degradava, Sociópolis continua apareixent com l’última oportunitat per recuperar el temps perdut. No volen ser avantguarda de res; només aspiren a ser una pedania amb uns equipaments públics dignes. Mentre això arriba, Sociópolis roman com el reflex d’una època d’excessos i borratxera immobiliària.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.