-Com va viure el procés de redacció de l’Estatut català del 2006?
-Estava convençut que tota aquesta resposta s’acabaria generant. L’any 2007, al febrer, vaig escriure un article en el diari El País titulat “Colp d’Estat”, i alertava que s’estava gestant un colp d’Estat, precisament, al Tribunal Constitucional respecte a la reforma de l’Estatut català. I advertia que si aquest colp d’Estat s’imposava, la catàstrofe seria terrible.
-Quina informació tenia per fer aquell pronòstic?
-Jo el que veia és que el problema més gran dels que es van plantejar el 1978 era la integració de les nacionalitats en l’Estat. Fonamentalment, el problema de Catalunya era el més gros. I es va trobar una fórmula d’integració que va funcionar, més o menys, durant un temps. La fórmula, però, va saltar pels aires amb la sentència del 2010. I des de llavors ja sabem quin problema tenim.
-Però què li feia pensar que al Tribunal Constitucional s’estava gestant un colp d’Estat?
-Es va fer una sentència per apartar Pablo Pérez Tremps -que va ser recusat- perquè, segons deia el Tribunal Constitucional, aquest jurista havia perdut la imparcialitat. Aquella era una manera de trencar l’equilibri intern del tribunal i afavorir la redacció d’una sentència que anul·lara l’Estatut. Allò era, pràcticament, un acte de prevaricació. La sentència contra Pérez Tremps va ser absurda. No tenia ni cap ni peus. La raó per fer-la era evidenciar que estaven plantejant una batalla que estaven disposats a guanyar. Que anaven a per totes. I així ho van fer. El Partit Popular, a través de la majoria que tenien al si del Tribunal Constitucional, es va carregar la fórmula d’integració que tenia Catalunya a dins d’Espanya. I des de llavors, torne a dir, tenim l’embolic que tenim.
-Des d’aleshores, de fet, s’ha evidenciat l’hostilitat dels tribunals d’àmbit estatal contra qualsevol reforma estatutària o projecte polític fet des del Parlament de Catalunya -lleis, avantprojectes, etc., i no tots, ni de bon tros, relacionats amb la independència o el dret a decidir. Per què?
-Aquest no és un problema dels tribunals, sinó de tensió política. I el Partit Popular va trencar les regles del joc. El 1978 es va cedir tot el que s’havia de cedir. I no estaven disposats a fer ni un pas més. Llavors, tot això va provocar que el PP decidira deixar de fer política i que tot ho derivara als tribunals de justícia, que és el que han anat fent ininterrompudament des de 2010. I ho continuen fent. Llavors, van decidir que, a partir d’ahí, aquest no era un problema polític, sinó de tribunals.
-El 2006 es va reforçar l’autogovern del País Valencià amb un Estatut aprovat pel PP i el PSOE...
-L’Estatut valencià incloïa la famosa clàusula Camps per limitar les aspiracions d’altres textos estatutaris. L’Estatut valencià és un brindis. Com que a inicis dels vuitanta es va quedar curt i Andalusia el va avançar en termes d’ambició autonòmica, el Govern valencià va voler posar-se al dia en la reforma estatutària tot just quan la resta de comunitats reformaven els seus estatuts. Però aquella era una reforma que no significava res.
-Tornant a Catalunya, vostè va alertar en algun moment els qui elaboraven la reforma de l’Estatut que tot això podia passar?
-Ho vaig escriure en articles, que tot allò podia passar. I que si el Tribunal Constitucional optava per aquesta via, seria una catàstrofe. No estava segur que el TC s’atrevira a anar tan lluny, però sí que s’hi va atrevir.
-Comptava amb la reacció del Partit Popular?
-Sí. Pensava que el Constitucional tindria una mica més de trellat, que no satisfaria per complet les intencions del PP. Però ho van fer.
-Alguns partits polítics com ara el PSC i fins i tot alguns sectors de l’antiga Iniciativa, avui Catalunya en Comú, han arribat a suggerir que la retallada del Constitucional no va ser tan grossa com els independentistes haurien fet veure. Què en pensa?
-La sentència va anul·lar pràcticament la reforma de l’Estatut. La va esterilitzar. No per declarar inconstitucionals un bon grapat d’articles, sinó perquè imposa una interpretació que els anul·la. I a més, la sentència s’ha d’interpretar en clau política i jurídica. Aquestes dues lectures no es poden deslligar l’una de l’altra. Ací el que hi ha és una desautorització de la reforma. Una tornada a l’any 1978, perquè ací estan els límits. I d’ací no es pot passar.
-Aquella reforma de l’Estatut català obria la porta perquè Espanya es poguera convertir en un Estat federal?
-Perquè Espanya esdevinga un Estat federal s’ha de reformar la Constitució. Això no es fa a través de reformes estatutàries. Però l’Estatut català, evidentment, suposava un avanç que, sense ser brutal, demostrava que encara quedava camí i voluntat per evolucionar. La reforma de l’Estatut suposava que encara hi havia horitzó, que hi havia la possibilitat d’avançar en termes territorials. No suposava avançar cap al federalisme, perquè la Constitució espanyola és antifederal. Perquè l’eix territorial de la Constitució espanyola és la província. La cambres a través de les quals es pot participar en la transformació de l’Estat són de tria provincial. No es trien representants per comunitats autònomes, que han pres un pes important, sí, però jurídicament estan molt lluny d’empènyer Espanya a convertir-se en un Estat federal.
-A nivell polític, esperava vostè que la sentència del Constitucional causara tot l’efecte polític que es va produir a Catalunya?
-Jo sí que ho esperava. A mi no m’ha sorprès en absolut. Calia esperar aquesta reacció. Això sí, la forma en què s’ha desenvolupat és una altra cosa, perquè això sí que no es pot preveure. Però el 2010, quan Convergència torna a convertir-se en el partit dominant a Catalunya, quan el PP guanya de la manera com ho fa el 2011 i quan el PSOE pateix l’afebliment que acaba experimentant, es crea la possibilitat que tant la dreta catalana com l’espanyola acaben pactant una solució. Però no hi va haver cap pacte. I aquesta oportunitat es va desaprofitar. Però l’oportunitat va existir. Entre el PP i Convergència podrien haver trobat una eixida. I no van fer absolutament res i el tema es va anar podrint progressivament. Fins que vam veure el que hem anat veient. I ara, Espanya té dos grans problemes i cap voluntat per resoldre’ls com toca, que són Catalunya i la monarquia.