Tal com estava previst, dilluns 14 d’octubre, el Tribunal Supremva publicar la sentència contra els impulsors de l’1 d’octubre. Tots els processats, a excepció de tres exconsellers, han estat condemnats a penes d’entre 9 i 13 anys de presó. Tots els castigats comparteixen el delicte de sedició i a alguns també se’ls atorga malversació i desobediència. Sobre aquesta decisió judicial trobareu les opinions de distints experts en matèria jurídica dins d’aquestes pàgines. Tots venen a dir que la sentència és contrària a dret i que marca un precedent més que perillós a l’Estat espanyol. A partir d’ara, qualsevol persona, grup o entitat que promoga protestes pacífiques contra actuacions policials o judicials podran ser condemnats a una dècada de presó. Les actuacions de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, dels taxistes mobilitzats o de qualsevol marxa cívica podran ser interpretades com a sedicioses. Un delicte, el de sedició, exclòs del marc jurídic europeu. Un delicte que va descartar el tribunal alemany de Schleswig-Holstein quan Carles Puigdemont va ser requerit pel jutge instructor Pablo Llarena. La decisió del Suprem suposa, per tant, un retrocés democràtic que ens afectarà a tots.
De fet, les manifestacions contra la sentència no només s’han celebrat a Catalunya. A la resta dels Països Catalans s’han vist nombroses mobilitzacions. També en distintes ciutats de l’Estat espanyol o fins i tot a Europa, des d’on diversos mitjans de comunicació han criticat aquesta decisió judicial i també des de distintes cambres de diputats.
Què cal fer, a partir d’ara? Els dirigents polítics pateixen un desconcert comprensible, paral·lel al que està vivint la ciutadania, víctima d’una commoció inevitable. Els darrers dies, a Catalunya s’han viscut escenes als carrers no gens agradables però que, no oblidem, responen a un moment d’excepcionalitat. L’actuació vergonyant de la Policia Nacional i dels Mossos d’Esquadra, que han protagonitzat atropellaments, càrregues indiscriminades i han permès que desenes de feixistes passegen per Barcelona amb armes apallissant antifeixistes, no ha fet sinó augmentar la tensió, el nombre de ferits i la injustícia.
Certament, tot es va començar a corrompre amb l’immobilisme de l’Estat davant una demanda democràtica del poble català i amb la posterior judicialització de la política. Els precedents de Manuel Marchena, clarament alineat amb els sectors més reaccionaris de la política espanyola, no auguraven un judici just. Marchena, que va inhabilitar l’expresident del Parlament Basc, Juan Maria Atutxa, quan aquest es va negar a dissoldre el grup abertzale a la Cambra basca, va provocar que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnara la justícia espanyola per aquesta decisió antidemocràtica. Davant d’una jurisdicció al·lèrgica al dret europeu, hi havia poc marge per l’esperança. Avui, Espanya és un Estat menys democràtic que fa uns anys.
Davant de tot això, només cap una resposta determinada de la ciutadania. Tota actuació haurà d’anar adreçada a l’aposta pel diàleg, per la recuperació democràtica, per l’entesa entre pobles i sensibilitats polítiques, per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Qualsevol treball en aquest sentit requerirà la voluntat de totes les parts i, sobretot, la convicció que cal eliminar de les màximes institucions les rèmores del passat més fosc de l’Estat espanyol. Aquestes rèmores han estat determinants a l’hora de dictar la sentència recent. Una sentència que estableix un marc que ens fa retrocedir a tothom.
