Què passa a casa nostra, que el nacionalisme valencià no està de moda? Fa un temps advertíem que som un país sense banderes: és la conseqüència lògica de la pràctica desaparició de l'eix identitari en l'agenda política valenciana (mentrimentres, el nacionalisme espanyol va rosegant com un cuc la nostra identitat com a poble i espoliant els nostres recursos). Posarem uns exemples de demandes històriques del nacionalisme polític valencià: divisió comarcal del territori; signatura de convenis de col·laboració amb altres regions, sent imprescindibles, per raons lingüístiques i culturals, Catalunya i Balears; plenes competències per a la policia valenciana; concert econòmic amb l'estat com a sistema de finançament (igual que Euskadi i Navarra), amb una Agència Tributària pròpia i plena.
Aquestes reivindicacions polítiques no són precisament de fireta: tenen molla nacional. Representen un projecte de país, de revalencianització, d'empoderament del país, i s'allunyen de l'encaix mental al qual ens vol dur (sobretot) la dreta: ofrenar glòries a Espanya i mostrar-nos feliços tirant traques a pesar de ser tractats com una colònia des de Madrid. Doncs bé, els exemples anteriors no me'ls he inventat jo: formen part de la proposta que el Bloc Nacionalista Valencià presentà el 2005 amb el nom de les Bases de Xàtiva de cara a la reforma de l'Estatut.
Quan el Bloc feia aquestes propostes tenia una línia política a la qual anomenava Tercer Espai(enfront dels dos espais espanyols, l'esquerra del PSOE i la dreta del PP) i feia quallar una opció nacionalista interclassista (tenien pactes municipals indistintament amb PSOE i PP) que donava com a resultat 114.000 votants a les Corts en 2003 (a un pèl del nefand 5% autonòmic per a traure representació) i vora 300 regidors.
Mentrimentres, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) duia a terme en els anys 80, 90 i primers 2000 un nacionalisme cívic i popular. Feia de pal de paller i tenia una maquinària molt ben engreixada: tocava el xiulet i fins a la darrera colla excursionista d'Ibi o grup ecologista d'Onda se sumava a les seues iniciatives. Promogué bons d'ajut per veure TV3 i el Canal 33 al País Valencià, organitzà aplecs i concerts multitudinaris de música en català, obrí casals Jaume I..., és a dir, feia país. Durant molt de temps fou l'entitat privada valenciana amb més socis després del València CF i tenia clar que la seua vocació era de masses. Feia campanyes d'expansió, però més important que guanyar socis era guanyar nacionalistes valencians. A molts adolescents que anàvem a l'institut ens guanyà, és bo recordar-ho, i amb molt de mèrit —sense internet—, carta a carta, telefonada a telefonada, reunió a reunió.
Què ha canviat des d'aleshores? Moltes coses, començant perquè el mateix Bloc ja no existeix amb aquest nom (ni amb aquest esperit). Després de la creació de Compromís, en cada bugada ha perdut un llençol nacional. La coalició amb els escindits d'Esquerra Unida (anomenats, quina ironia, Esquerra i País!), no ha servit perquè Compromís configure un potent espai nacional valencià a l'estil del BNG o d'EH Bildu, sinó perquè paradoxalment s'assemble cada vegada més a l'esquerra alternativa espanyola (feminisme, LGTBIQ+, ecologisme...) sense que els drets col·lectius del País Valencià estiguen en cap cas en l'agenda política pública.
En les darreres votades valencianes (per què dir-li «autonòmiques»?) de 2023, Compromís, tot i haver estat en el govern del Botànic, perdé vora 100.000 votants respecte al «canvi» de 2015. Per cert, en el programa de 2015 reivindicava el concert econòmic per a finançar la Generalitat i a hores d'ara, tot s'ha quedat en la indefinició d'un «finançament just». Potser hagen fet càlculs i consideren que el votant «nacionalista» té poc de pes en el còmput global i en guanyen més dels qui podrien votar indistintament Podemos o Sumar. Al remat, però, és la distància que hi ha entre voler «un país normal, i en cap cas unes tristes i insípides províncies com voldrien els hereus de Felip V» (Enric Morera dixit, 2005) i acabar felicitant públicament la selecció espanyola per la victòria al Mundial de 2026 com ha fet qualsevol partit espanyol de dreta o esquerra...
Alhora, l'espai cívic, el d'ACPV, en l'actualitat ha vist reduïda la seua acció (?) pràcticament a una programació cultural en l'edifici Octubre no molt allunyada segurament de la que pot oferir la Casa de la Cultura de Massamagrell: exposicions, lectures de poesia, projecció de documentals... amb temàtiques (feminisme, dret a l'habitatge, canvi climàtic, etc) molt allunyades del propòsit fundacional de l'entitat, és a dir, amb escassa vocació nacional o d'impuls nacionalista. I per suposat, amb nul·la voluntat de ressò social, més enllà dels convençuts.
I així estan uns i altres, viendo pasar el tiempo, com la Puerta de Alcalá. Com podem pretendre que els joves no es deixen enlluernar pels cants de sirena nacionalistes espanyols (la famosa polsereta) si no tenen ja cap referent nacionalista valencià ni polític ni cívic en el seu ecosistema? Si no li posem remei al suïcidi nacional, en unes generacions ens haurem convertit en valencianos, una forma com una altra de ser castellanoespanyols. Això sí: nosaltres no tindrem Puerta de Alcalá, tindrem Miguelete...
