Mentre Pedro Sánchez acaronava el botó de la dissolució del Congrés, a punt de fer implosionar la legislatura, un ministre baixet, fill dʼuna ministra de Felipe González, pronunciava un dels discursos més potents que sʼhan declamat a lʼhemicicle en els darrers anys. Pel que deia, per com ho deia i pel silenci que de sobte va fer-se a la sala. Un silenci sepulcral a penes trencat per les ovacions esporàdiques dels escons ubicats a lʼesquerra.
Pablo Bustinduy, titular de la cartera de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, defensava des de la trona el decret dʼestabilització dels contractes de lloguer i deixava impreses al Diari de Sessions frases dʼalt voltatge: «No és una qüestió dʼaritmètica parlamentària, és una qüestió de classe». Al seu parer, negar-se al decret que prorrogava indefinidament els contractes de lloguer significava «defensar lʼinterès de lʼoligarquia i girar lʼesquena al poble». Bustinduy agafava perspectiva i subratllava la «bretxa sideral, com ha passat poques vegades», entre la votació de lʼhemicicle —que tombaria el decret governamental— i les demandes ciutadanes.
Uns minuts després, camí de La Moncloa, a bord del seu cotxe oficial, Sánchez madurava els pros i els contres dʼuna convocatòria electoral anticipada. Situar en l’epicentre del debat públic les polítiques socials —lʼemergència habitacional o, ara, les pensions— li resultava més beneficiós que parlar de Ceuta, la immigració o la corrupció, les temàtiques que fins aquell moment monopolitzaven lʼactualitat. Dissabte va conversar amb persones de la seua confiança estricta. Amb algun ministre i amb el president català, Salvador Illa. Tots els seus interlocutors van extreure la mateixa conclusió: dilluns, Sánchez cridaria els ciutadans a les urnes.
Objectiu: guanyar sense governar
Si algú pensava que el caos imperant a l’esquerra del PSOE era un dels arguments per a no convocar-les, hi anava ben errat. Fa temps que el president espanyol no confia gaire en reeditar la carambola del 2023, la que va mantenir-lo en el poder perquè la suma de PP i Vox va quedar a només cinc escons de la majoria absoluta. Sánchez havia insistit a esgotar la legislatura «fins al 2027» i a continuar en el poder «més enllà» d’aquell any. Sense aprovar uns Pressupostos i en una minoria franca al Parlament, com ho demostrava la derrota dels dos decrets sobre l’habitatge. Un exercici de supervivència que, tard o d’hora, havia d’arribar a la seua fi.
I el dia és arribat. El 29 de novembre. «Per fi», de fet, és el lema de precampanya del PP. Ja el tenien enllestit, amb vídeo inclòs. Sabien que Sánchez signaria el decret electoral en qualsevol moment. Quan li resultara oportú. I el moment més oportú era aquest. Ja no es parla de la «invasió» marroquina ni de la pujada del preu de la benzina, sinó de vivenda. I de pensions. I de com s’ha incrementat el salari mínim interprofessional... Àmbits d'actuació en què els socialistes han anat a remolc dels seus socis més esquerranosos —en són bona mostra la pujada del salari mínim i l'exempció de l'IRPF per als seus perceptors— o en què no s'han experimentat avanços notables —habitatge— justament per les prevencions d'un PSOE poregós de perdre votants moderats. És a dir, a la franja màgica en què es guanyen i es perden eleccions.
No és igual un PSOE en segona posició que un PSOE que abandone el poder com a força més votada
Però, com ha quedat dit, la cosa ja no va de continuar governant. Sánchez s’ha marcat el repte de deixar el seu partit en la millor conjuntura per a travessar el desert opositor. No és igual un PSOE amb 125 o 130 diputats, que fins i tot millore el seu resultat del 2023, que un PSOE pels volts dels 100 escons. I, sobretot, no és igual un PSOE que quede en segona posició que un PSOE que abandone el poder com a força més votada. Després de vuit anys i mig a La Moncloa, aquest colofó seria fantàstic. Com la «dolça derrota» de González el 1996. Encara més si tenim en compte que Alberto Núñez Feijóo ha invocat reiteradament la necessitat de deixar governar «la llista més votada».
Dins d’aquesta estratègia, a Sánchez ja li anava bé convocar eleccions amb l’ala esquerra desguarnida. Malgrat els intents de Gabriel Rufián d’unir esforços, la pugna d’egos s’ha evidenciat insalvable. L’únic ego que s’ha evaporat, el de Yolanda Díaz, entra en la categoria de fenomen paranormal. La candidata que ara fa quatre anys levitava i omplia teatres a l’estil d’una estrella de la música va renunciar a continuar entre la indiferència generalitzada de la seua parròquia. El seu exemple condensa la iconoclàstia de l’esquerra situada a l’esquerra del PSOE. Com la mantis religiosa que mata la parella després de fer l’amor.
Una nit a l’òpera
Ada Colau, Mónica García, Ernest Urtasun, Emilio Delgado... La cua d’aspirants a encapçalar la pretesa llista d’unitat de l’esquerra era tan abundant com les reticències de Podem a acceptar-ne cap per davant d’Irene Montero. De fet, la formació morada va clamar per unes primàries conjuntes i, davant la paràlisi general, va celebrar les seues primàries de manera unilateral.
Lluny de distanciar-se de la batussa, Pablo Iglesias hi posava cullerada en la seua triple faceta de comentarista polític, spin doctor i màxim referent —ho continua sent, sense ostentar cap càrrec— de Podem. La rancúnia acumulada contra el sector del partit que representava Íñigo Errejón —escindit com a Més Madrid—, contra Yolanda Díaz i contra IU impossibilitava un acord a gran escala. Tothom volia liderar la llista i ningú no hi posava fil a l’agulla.
L'aglomeració de protocandidats evocava la famosa cabina de vaixell que els germans Marx van atapeir de gent a la pel·lícula Una nit a l’òpera. L’escena cinematogràfica era tan humorística com patètica ha sigut la incapacitat de les diverses esquerres alternatives estatals per tal de consensuar una candidatura única.
Rufián era plenament conscient d’aquesta impossibilitat. Sabia que, en el millor dels casos, si Esquerra hi donava el vistiplau, hauria de triar un dels dos bàndols. I, com era d’esperar, va decantar-se per fer pinya amb Montero. Perquè sent una admiració especial tant per ella com per Iglesias. Pel que va significar la irrupció de Podem en el panorama polític estatal i pel patiment que ells i els seus fills arrosseguen com a conseqüència de la persecució dels sectors ultradretans.
Rufián sempre ha reivindicat el bagatge de Montero com a ministra. Que Yolanda Díaz impedira el 2023 la seua incorporació a les llistes de Sumar li va semblar indecent. «No l’han vetada, l’han venuda», va criticar en veu alta. «No es pot frenar la dreta i la ultradreta de debò sent una esquerra de mentida», va afegir.
Des dels altaveus del Congrés i en les múltiples aparicions als mitjans de comunicació, Rufián només ha tingut paraules d’elogi per Montero. Va protagonitzar actes públics en favor de la unió de les esquerres plurinacionals amb Emilio Delgado a Madrid i amb Mónica Oltra a València, però la química de debò la tenia amb ella. El seu diàleg amb Montero en favor de la unitat fou a Barcelona, amb el professor Xavier Domènech com a moderador.
A Podem sabien que Esquerra no participaria en un front de caràcter estatal perquè això aigualiria la seua pàtina sobiranista, però també tenien clar que els republicans no deixarien anar l’imant de vots que era Rufián. La fórmula escollida finalment satisfà ambdues parts: ell demanarà el vot a Podem en actes a Madrid i alguns noms de Podem Catalunya s’inseriran a les llistes d’ERC al Congrés. En el combat de les esquerres espanyoles, Podem sap que ha fitxat la gran estrella del mercat.
Fins i tot una persona amb tant d’afany de protagonisme com Ada Colau, la presumible candidata a la presidència del Govern en representació de l’anomenat Front Ampli —Sumar, IU, Comuns i Més Madrid—, va assegurar que estava disposada a fer un pas al costat per designar un candidat consensuat. Sabia prou bé que el nucli dur de Podem no la considerava una candidata assumible per les desavinences del passat. Des de Madrid, per contra, Emilio Delgado manifestava que Podem no estava en condicions de liderar el Front Ampli —en cas de sumar-s’hi— perquè havia quedat per darrere de Sumar en tots els comicis autonòmics de l’últim any. En alguns casos, tot siga dit, pels pèls.
«El poble tindrà memòria i recordarà qui els ha traït», va dir Pablo Bustinduy des de la trona del Congrés. El missatge, adreçat a PP, Vox i Junts per Catalunya, podria fer-se extensiu als responsables polítics d’una esquerra atomitzada que no ha sabut posar-se d’acord. Ell era, sens dubte, el candidat més lúcid. Amb un discurs potent, gens estrident o sobreactuat, centrat en les temàtiques socials. Però, alhora, era obvi que no en seria l’escollit. Ni ell ho ambicionava ni va formar part de les travesses. Bustinduy ni tan sols va arribar a entrar a la cabina dels germans Marx. No volia saber-ne res, de la pel·lícula. La seua eixida de Podem, alineat com estava amb el corrent errejonista, constituïa una de les principals línies roges.
L’escenari ideal
Pot semblar una exageració, però va camí de convertir-se en una realitat: les nits electorals de Sánchez són com les nits europees del Reial Madrid. Encara que tot estiga perdut, tot sembla possible.
La imatge d’un Feijóo derrotat però investit per Vox condicionaria tot el seu mandat i alertaria Europa
La seua remuntada, com ha quedat dit, no consisteix a retenir el Govern, sinó a quedar per davant del PP i anar-se’n com el líder més votat del 29N. La imatge d’un Feijóo derrotat però investit per Vox condicionaria tot el seu mandat i alertaria Europa: els populars espanyols s’alien amb els malvats patriotes per tal de destronar els socialdemòcrates, socis seus a Estrasburg. En aquest sentit, compta amb diversos factors del seu costat: la mala opinió que la majoria dels ciutadans —incloent-hi molts votants del PP— tenen de Feijóo com a líder polític, l’animadversió extrema que provoca Santiago Abascal entre àmplies capes de la població i la imatge caòtica que ha exportat l’esquerra que, en teoria, havia d’aprofitar el seu desgast a la presidència.
Quan Sánchez va presentar-se per primera vegada a unes eleccions, en 2015, el PSOE va avantatjar de molt poc Podem i les seues confluències catalana (En Comú), valenciana (Compromís) i gallega (En Marea). En 2016 va aconseguir salvar un segon match ball després que IU se sumara a la fórmula plural. I a partir de 2019, ja des de la presidència, va anar eixamplant-ne la distància fins a multiplicar-la per més de dos. En paral·lel, les esquerres independentistes —Esquerra, EH Bildu i BNG— es mantenien amb uns suports estables i esdevenien uns socis fiables per garantir-ne la governabilitat.
Malgrat l’amenaça del tsunami ultraconservador, les esquerres alternatives —autoproclamades «emancipadores»— han enviat un missatge decebedor al seu electorat. Front Ampli i Podem no han pogut bastir la candidatura d’unitat que reclamava el seu públic potencial. Si Podem no renuncia a presentar candidatura allà on no té possibilitats reals d'obtenir representació, en 14 de les 17 comunitats autònomes concorreran ambdues paperetes i tan sols al País Valencià n'hi haurà una de sola. A Catalunya els candidats de Podem s’integren a la llista d’ERC, mentre el partit canari Drago —d’un altre dissident de Podem, Alberto Rodríguez— i la formació Adelante Andalucía —d’una altra dissident, Teresa Rodríguez— també van per lliure.
«Cap de vostès no és la persona que té por de rebre una ordre de desnonament. Cap de vostès no és la persona que compta els mesos que falten fins que acabe el seu lloguer, a l’espera que l’arrendador li diga alguna cosa. Cap de vostès no és la persona que avui torna a casa de la feina amb la ràdio engegada per conèixer el resultat d’aquesta votació. Cap de vostès no és una d’aquestes persones, però, no obstant això, avui decidiran per elles». Les paraules tan contundents amb què el ministre Bustinduy va iniciar la seua intervenció al Congrés del 2 d’octubre passat anaven dirigides a PP, Vox i Junts, però podrien fer-se extensives als integrants de Podem, Sumar, IU, Més Madrid que han estat incapaces d’arribar a un acord satisfactori per a les capes socials que diuen representar.
Pitjor encara. Plana la sensació que el desacord ha tingut massa a veure amb el desig dels principals protagonistes de no perdre el seu estatus. Com si visqueren obsessionats a no ser desnonats dels seus escons, a no quedar a la intempèrie, privats de la projecció que aquests els atorguen. Com si aquesta fora la seua màxima preocupació, i no els ciutadans que asseguren defensar.
SUMAR, UN GLOBUS PUNXAT
El globus Sumar no va tardar a quedar punxat. Va unflar-se ràpidament, a contrarellotge, i va desunflar-se a poc a poc. La unitat, en argot futbolístic, ni va arribar a menjar-se els torrons. Com els entrenadors. El 23 de desembre de 2023, abans de preparar el dinar de Nadal, els cinc diputats de Podem escollits sota la marca Sumar van marxar al Grup Mixt.
La resta de l’aire va perdre’l a colp d’eleccions. A la primera revàlida, les europees del 9 de juny de 2024, Sumar obtenia el 4,67% dels vots i només tres eurodiputats dels 61 que hi havia en joc. La mateixa xifra que Se Acabó la Fiesta, la formació de l’agitador ultra Alvise Pérez, i poc més que el 3,3% de Podem i els seus dos eurodiputats. L’esquerra alternativa estatal, enfrontada a mort entre si, a penes reunia en conjunt el 8% dels sufragis. Un autèntic botí en comparació amb els resultats irrisoris que els uns i els altres van obtenir en les successives eleccions autonòmiques celebrades a Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia.
L’endemà del primer fracàs estrepitós, el de les europees, Díaz s’apartava de la direcció de l’anomenat Moviment Sumar. No feia ni un any dels comicis en què tot l’espai havia comparegut unit —amb veto explícit a Irene Montero, que després seria número u de Podem a Europa— en les eleccions al Congrés. Per acabar-ho d’adobar, quatre mesos més tard, el 24 d’octubre, el portaveu del grup al Congrés, Íñigo Errejón, dimitia de manera irrevocable arran de les denúncies d’assetjament sexual. Els dos principals estendards del grup plurinacional s’evaporaven de l’escena política.
Més endavant, el 3 de juliol de 2025, els dos representants de Compromís signaven els papers de la separació. Tan amistosa com vulguem, però separació. Àgueda Micó, del nacionalista Més, emigrava al Grup Mixt per gaudir d’autonomia i fiscalitzar millor el Govern Sánchez en plena reconstrucció postdana, mentre Alberto Ibáñez, de l’ecosocialista Iniciativa del Poble Valencià, es perpetuava sota la disciplina de Sumar. La coalició valencianista quedava partida en dos al quilòmetre zero de l’atenció informativa estatal.
Si el diputat de la Chunta Aragonesista i el de Més per Mallorca —també inserits al grup— no van seguir els passos de Micó no fou per falta de ganes, sinó perquè el primer —Jorge Pueyo— ja tenia pensat presentar-se a les eleccions aragoneses i perquè el segon —Vicenç Vidal— fou nomenat portaveu adjunt. Amb la mateixa poca projecció que anteriorment, però portaveu adjunt. La visibilitat des de l’última filera de l’hemicicle era encara pitjor, devia pensar.
El fiasco Sumar se suma a la implosió prèvia de Podem i d’Unides Podem, els dos artefactes —sense IU i amb ella— amb què l’esquerra alternativa espanyola va comparèixer el 2015, el 2016 i en la doble cita de 2019. L’erosió electoral de tot aquest espai ha transitat en paral·lel a l’augment del vot als socialistes. Una tendència fagocitadora que el PSOE espera mantenir el 29 de novembre apel·lant, de ben segur, a l’anomenat «vot útil».