Tot i ser el més gran dels tres, Rafael Armengol (Benimodo, la Ribera Alta, 1940) ha hagut d’acomiadar-se en molt poc de temps dels dos artistes amb els quals va compartir una visió semblant del que havia de ser l’art i el país que habitaven. Desapareguts Artur Heras i Manuel Boix, Armengol és el darrer testimoni viu d’una història de talent artístic, rebel·lia i civisme.
Després dels volums dedicats al mateix Boix, a Pilar Dolz i a Rosa Torres, la col·lecció de la Institució Alfons el Magnànim «Vides d’Art», dirigida per Martí Domínguez, va llançar una edició acuradíssima, amb textos de l’escriptora Isabel Canet i del medievalista i escriptor Ferran Garcia-Oliver, els quals han articulat una biografia conscienciosa, molt documentada, amb voluntat cronològica i d’anar combinant els vessants personal i artístic del pintor.
El llibre arranca per tant des dels inicis, de la infantesa pels carrers de Benimodo, de créixer en el si d’una família botiguera, d’ordre, religiosa, que vivia sense les estretors de la postguerra però sense luxes. Un xiquet com tants altres, «millor pilotari que futbolista» i estudiant discret, però amb una sensibilitat artística que el singularitzava, un do amb el dibuix present ben aviat en els seus apunts escolars, que s’aprecia entre més en un retrat del seu ídol de la infantesa, el mític futbolista Puchades. Paco Vendrell, un dels empleats de la botiga familiar, pintor aficionat, li va proporcionar les primeres pintures.
A catorze anys, la vocació pictòrica agafava forma, però la família tenia uns altres plans, preferiblement incorporar-lo al negoci familiar. El mestre represaliat Josep Gil Hervás, però, canalitza les inclinacions artístiques. Quan Armengol és encara un adolescent, produeix quadres tan aparents com un precoç Autoretrat, del 1956. El primer reconeixement és ser triat per a un concurs d’art de la delegació provincial del Ministeri d’Informació i Turisme.
El jove artista necessita formar-se, però primer ha de trencar les resistències familiars. El responsable de crear una primera escletxa és el mateix Gil Hervás, qui convenç el pare d’apuntar-lo a una acadèmia, un dia a la setmana, a canvi de continuar en la botiga. L’acadèmia és la de Vicente Barreira Martín, en plena Ciutat Vella, on Rafael coneix joves amb les mateixes inquietuds. En paral·lel a la creació del seminal Grup Parpalló, Armengol pinta paisatges, bodegons i estudis amb formes clàssiques. S’atreveix, a instàncies de sa mare, Amparo, a pintar una Mare de Déu per a l’església de Benimodo, el 1956, una obra que va causar admiració en el poble. El 1957 ja té obra per fer una primera exposició. Cal fer el salt.
Josep Gil Hervás intervé novament: un jove amb aquell talent estava predestinat a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. La família, sobretot la mare, orgullosa del que estava fent el fill, va assimilant l’inevitable. Falta, tanmateix, un últim detonant. És l’any 1958. Segona exposició d’Armengol en el seu poble. Alfons Roig, un capellà foraster, fa el sermó en honor de la Mare de Déu. Passa que, a més de retor, Roig és un dels crítics i professors d’art que estan canviant la manera de mirar l’art al País Valencià. Veu potencial en el jove artista. I després de conèixer-se, conclou, taxatiu: «El mes que ve ens vorem a Belles Arts».
El camí de l’excel·lència
En l’Acadèmia, Armengol va polint habilitats i adquirint coneixements, tot i unes orientacions pedagògiques obsoletes. El professorat té una tirada més aviat acadèmica i conservadora, tret de Roig que està al dia dels nous corrents de l’art i s’encarrega de familiaritzar els alumnes amb les avantguardes. El jove artista va incorporant referents i referències, el seu art es diversifica, incorpora la capacitat de síntesi de Paul Cézanne, el treball amb el color de Vermeer. Va obrint-se camí en certàmens i concursos. I es creua en el seu camí una coneixença vital decisiva. O, per ser més exactes, dues.
En un viatge en tren coincideix amb un xicot dos anys més jove que porta estris de pintar. És el pintor de l’Alcúdia Manuel Boix. Qui li presentarà un altre projecte d’artista, quatre anys més jove, el xativí Artur Heras. El tres tenen cadascú la seua personalitat, però procedeixen de comarques i comparteixen llengua materna i artística, el mateix qüestionament de l’academicisme, la influència de Roig. Naix una aliança fonamental de la història valenciana de l’art, en paral·lel a la segona etapa del Grup Parpalló, ara amb Andreu Alfaro, Doro Balaguer, Manolo Gil, Monjalés, Eusebi Sempere i Soria.
El trio comença a col·laborar per afinitat i, alhora, per practicitat, per compensar amb la unió la manca encara d’obra suficient per exposar en solitari. Amb Boix i Heras, Armengol visita exposicions a Barcelona i planeja la primera mostra conjunta en el Seminari Metropolità de Moncada, a proposta de Lluís Boix, una exposició que passa desapercebuda però és un camp de proves. La primera mostra conjunta realment important és el V Salón Internacional de Marzo, en l’Arxiu i Museu Històric Municipal. És l’any 1964, i el trio proposa una obra en forma de tríptic que bategen amb sornegueria com Tríptic monoteista, una obra fundacional, l’inici del nou realisme a València. I l’abandonament per part d’Armengol de l’informalisme i l’entrada «en una fase d’experimentació amb obres opticocinètiques», alerten els autors de la biografia.
Els joves artistes s’han fet notar. Fins el punt que el crític Tomàs Llorens els convida a formar part d’un nou grup artístic articulat al voltant del realisme i la dialèctica històrica. És el germen del Grup Crònica, amb noms com Rafael Solbes, Manolo Valdés, Joan Antoni Toledo, Ana Peters i Rafael Martí Quinto. Llorens no podia ni imaginar que un grup d’artistes joves rebutjaren la proposició, era gairebé impensable, però Boix, Heras i Armengol, de manera temerària però raonada per la vivència de l’art com una experiència individual, no atenen l'oferiment. En el llibre, de manera més o menys subtil, es deixa entreveure que algunes crítiques severes de Llorens, els anys posteriors, tindrien a veure amb aquell desplant. La decisió, en tot cas, feia més difícil el camí cap a la professionalització.
Diàleg amb la història de l’art, domini del color
Són els anys en què els tres amics entren en l’òrbita de Joan Fuster, qui amb la franquesa i ironia que el caracteritzava, li va preguntar a Boix en la inauguració d’una exposició conjunta: «¿I tu penses viure d’açò?». Una anècdota rescatada de la biografia que va fer Martí Domínguez de l'artista de l'Alcúdia. L'intel·lectual suecà projectava en el trio la pròpia experiència, la dificultat de fer-se camí en segons quines activitats. La vida, en tot cas, continuava. Armengol ha de fer el servei militar en les milícies universitàries, a Jaca, però no perd el temps. Per encàrrec d’un oficial, deixa una obra imponent per a la capella de la caserna, L’Adoració dels Reis Mags, amb el pintor flamenc Rogier van der Weyden com un dels models, un pintor que fascina el de Benimodo. En el seu cap s’ha fet un clic.
«S’havia tancat una etapa, la de l’abstracció, i n’encetava una altra dominada per la figuració sota l’influx de grans mestres clàssics, del Renaixement en principi», apunten Canet i Garcia-Oliver. S’engega un diàleg permanent amb la història de la pintura, on el repte, ara, és el domini del color. La suggestiva A Van der Weyden, també del 1965, és una important derivada d’aquesta concepció. L’any següent, l’operatiu se centrarà en Sandro Botticelli.
Marcat el camí estètic, cal solucionar el modus vivendi, com alertava Fuster. El pare té obertes les portes de la botiga, però Armengol vol viure del seu art, continua investigant el camí triat, ara amb una sèrie, La torre de Babel, inspirada en Brueghel el Vell. I mirar d’obrir-se camí amb els seus companys, distanciats d’alguns dels seus coetanis per incorporar al repertori antifranquista el «problema nacional». Fins el punt de ser titllats com a «Las ilustres bordadoras», en castellà, per algun sector del món artístic.
El suport d’Alfons Roig i de Vicente Aguilera Cerni els serveix per anar surant i exposant. Però Armengol, en vies de formar una família amb Marisa Machí, ha de prendre decisions vitals i accepta una plaça de professor en un institut de Vitoria. Som en els anys 1968-69. El de Benimodo fa classes, però no abandona la pintura. D’aquest període són obres com les dedicades a la seua parella, pintures molt diferents entre si, que basculen entre un bellíssim contrast cromàtic i una tirada cap al tenebrisme, fruit de la descoberta i el diàleg constant amb els artistes del passat, en aquest cas Ribera i Caravaggio.
Una investigació que arriba a un primer zenit l’any 1970, amb obres com les concloents Jo soc innocent d’aquesta sang i, sobretot, Preneu-me i mengeu-me, obres que combinen l’homenatge pictòric amb el realisme i la tècnica dels colors superposats. Quadres amb subtext, crítica social, com Honors a la guerra. L’Ateneo de Madrid, aquest mateix anys, acull una mostra amb 23 peces. Una projecció que té continuïtat un any després al Col·legi d’Arquitectes, a Barcelona, amb una exposició conjunta que, ja de manera decidida, dispara el prestigi del grup, amb cròniques en mitjans com Destino, Serra d’Or, Oriflama o Diario de Barcelona.
El guiatge i la protecció de Joan Fuster per fer forat a Catalunya són decisius. Una col·laboració que deriva en el projecte amb textos del de Sueca de Lligat i lacrat (1971), una carpeta de vuit serigrafies amb un to satíric i, no podia ser d'una altra manera, irònic. El sentit de l’humor, de fet, està en la base d’una sèrie fonamental en la trajectòria d’Armengol, «una de les de major impacte dins l’art dels anys setanta». És l’any 1971 i parlem, lògicament, de La matança del porc, una obra d’un contingut simbòlic i iconogràfic de primera magnitud, un retrat de la col·lectivitat, d’una etapa que començava a finir.
Una eclosió artística germana amb les de Boix i Heras, que fa que el grup siga sol·licitat en multitud de galeries de l’Estat espanyol i fins i tot de fora. Les posteriors sèries de La matança del porc, amb les quals rebla el clau i apuja la cruesa i l’aposta crítica, en paral·lel a la investigació tècnica pel que fa al color, solidifiquen una de les seues propostes més agosarades i importants. Armengol, a més, es diversifica, il·lustra el disc de Toti Soler El cant monjo (1975), i treballa en una nova sèrie aquesta vegada amb l’horta i els seus fruits com a motiu, tot un gir argumental que li serveix per continuar reblant el clau de la recerca cromàtica.
El final del grup, la consolidació d’un discurs
Quan s’enfila el final de la dècada, Boix, Heras i Armengol tenen carreres consolidades, discursos estètics molt marcats i vides no sempre compatibles amb l’activitat grupal. L’exposició l’any 1977 a la Sala Pelaires de Palma, serà l’última en comú. Un any abans, Armengol havia renunciat a una oferta temptadora per formar part de la Galería Vandrés de Fernando Vijande. El galerista sols el volia a ell, però el de Benimodo condiciona l’acord a la incorporació dels seus amics. L’acord es frustra i Armengol ha de tornar a la docència, abandonada uns anys abans. Carlet, ben a prop de casa, serà la destinació després d'una estada fugaç a Alzira.
La dècada del 1980 s’inaugura en claus artístiques ja conegudes, com ara amb una obra que dialoga amb la tradició, en aquest cas amb el Sant Sopar de Joan de Joanes, però introduint un vector subversiu, una taula opípara al davant de Jesús i els apòstols. «Tècnica depurada i admirable a banda, la ironia pujava de to fins al sarcasme», expliquen els autors de la biografia.
Altrament, el nostre artista entra en contacte amb Vicent Andrés Estellés, refugiat a Benimodo dels furibunds atacs de la dreta i la impunitat de la «modélica Transición». Hi arriba de la mà de Didín Puig i era quasi obligat que poeta i artista entraren en contacte. És així com Estellés, amb un fons fruital, entra a formar part del repertori artístic d’Armengol, en una obra del 1985. El poeta i el seu pimentó torrat. El 1987, a més, exposa en la Sala Parpalló, dirigida per Artur Heras.
Són anys de més diversificació, amb il·lustracions per a discos o llibres, per perfeccionar la tècnica del gravat o per explorar les possibilitats del cartellisme, amb un cartell especialment reeixit per als Moros i Cristians d’Alcoi, que jugava amb la projecció de llum per fer aparèixer alternativament el capità moro i cristià. Ara pot semblar un plantejament superat, però estem parlant del 1987. Un any després, farà el seu particular homenatge a Andy Warhol, però introduint complexes combinatòries entre les representacions de Marilyn Monroe, Elizabeth Taylor i Jacqueline Kennedy. Un diàleg, per tant, no sols amb la tradició, sinó també amb la més rabiosa contemporaneïtat. S’havia convertit en un virtuós no sols del color, sinó també de la cita, dels homenatges, de les picades d’ull. És un pintor erudit.
En la dècada del 1990, Armengol aprofundeix en el discurs, amb variacions i innovacions en les seues sèries. El seu prestigi —i el dels seus companys— és indiscutible. Calia, no obstant això, marcar-lo des de la principal institució del País Valencià dedicada a l’art modern, posada en marxa per Tomàs Llorens. L’Equip Crònica havia tingut una retrospectiva. Vicent Todolí, comissari en cap de l’IVAM, impulsa una històrica mostra conjunta de Boix, Heras i Armengol el 1995.
Reblant el clau del color
Tot i la dificultat de compatibilitzar les classes amb la pintura, Armengol continua produint i innovant. La dècada del 2000 s’inaugura amb una obra, Piero della Francesca, en què les línies i trames de punts deixen pas a uns hexàgons que són com el pixelat de la pantalla de l’ordinador, un efecte aconseguit amb planxes metàl·liques foradades. La Cort, del 2021, aprofundeix en les seues investigacions. El de Benimodo continua creixent, fins el punt que el 2002 manufactura una de les seues creacions més importants, la impressionant Armengol d’après Mantegna. Òcul, una obra que «meravella per la seua bellesa i l’exquisida perfecció formal des de la infal·libilitat del dibuix». És en el cim de la seua carrera, l'obra escollida per il·lustrar el llibre.
Arribats a l'any 2004 potagonitza una important retrospectiva, «Pintures 1960-2000», en la Fundació Bancaixa. A ningú li podia estranyar que, temps després, Romà de la Calle, president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, li proposara incorporar-s’hi. El seu discurs d’acceptació versarà sobre la distinció entre llum color i llum matèria.
L’any 2021 és objecte d’una altra gran retrospectiva a Xàtiva, comissariada per Martí Domínguez, que serveix per a retrobar l’artista amb Ribera. Com a motiu inèdit, Armengol presenta un Sant Sebastià que introdueix noves variacions pel que fa l’ús del color. I encara hi afegirà un motiu iconogràfic, digne del seu amic Manuel Boix, una particular versió del Felip V cap per avall. Lluny de posar el punt i final, el 2024 fa una exposició en la Galeria Thema de València, comissariada per Ricard Silvestre, orientada, en una nova reinvenció, en l’escultura clàssica. I encara hi ha una mostra més al MuVIM dedicada al retratisme del nostre artista.
En l’emotiu epíleg del llibre, Isabel Canet i Ferran Garcia-Oliver expliquen que, amb 85 anys, canta en la coral polifònica del poble i continua pintant, matí i vesprada, directament sobre el llenç. Treballs senzills, «sense perdre la fonda intensitat de sempre, fascinants». Asseguren que, sense el pes de les urgències, «mai no ha gaudit tant com ara».
L’alquimista del color, el pintor erudit, continua creant. Alliberat i feliç.