El màxim tabú per a la dreta (i bona part de l'esquerra) valenciana és el concepte de Països Catalans. Dic jo que si no existiren, no caldria haver fomentat des de la Transició un odi irracional i furibund cap a Catalunya, ni haver gastat tantes energies polítiques a separar valencians de catalans, com quan es multà ACPV pels repetidors de TV3 (sufragats amb diners de milers de valencians anònims). Una televisió, val a dir, que finalment ens fou prohibida.
Passa, però, que els Països Catalans són l'actualització moderna de l'antiga Corona d'Aragó, ni més ni menys. Llevat que un dels antics països, Aragó, està pràcticament assimilat a Espanya/Castella i necessàriament queda fora de l'equació d'un projecte nacional de futur. Els altres tres, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, encara tenim una llengua pròpia i compartida amb una notable vitalitat i ens necessitem mútuament per a fer front a l'assimilació pancastellana del nacionalisme espanyol. Compartim senyera, compartim passat, compartim derrota i conquesta (decrets de Nova Planta) i compartim molts reptes de futur, lingüístics i culturals, sí, però també econòmics.
Tot això és el que va deduir Fuster en la negra nit del franquisme, reflexions que posà per escrit en l'imprescindible Nosaltres, els valencians. Si algun dia arribava la democràcia, la recuperació lingüística i nacional del poble valencià (una cultura condemnada a mort per la dictadura) ens hauria de dur per una raó natural a compartir esforços amb els nostres germans de llengua i història: catalans i balears. Fou (és) una proposta racional i del tot coherent. Enfront dels arguments de Fuster, només es va rebre insults i violència dels seus detractors.
Ara bé, el que ens neguen a nosaltres, «ells» sí que ho fomenten i en presumeixen: la Hispanidad. El 12 d'octubre és la «Fiesta Nacional» d'Espanya, la que commemora el descobriment d'Amèrica i la colonització i assimilació dels pobles precolombins a la llengua i nació castellanes. L'orgull i el sentiment d'Hispanidad es fa palès en el mantra propagandístic dels «500 millones de hispanohablantes» i la unitat del castellà es preserva com un tresor sagrat amb l'associació que agrupa les 23 acadèmies de la llengua espanyola (entre elles la filipina, on pràcticament està extinta, i la de Guinea Equatorial).
Òbviament, degut a la distància geogràfica, es fa impossible pretendre una unitat política de tota la Hispanidad (a diferència dels Països Catalans, que estem tocant-nos), però sí que es gasten molts diners a mantindre i fomentar costi el que costi la unitat lingüística i cultural derivada del Descubrimiento. Enfront d'eixa realitat panhispànica que «ells» construeixen dia a dia, a casa nostra els més furibundament espanyolistes no deixen tranquil·la ni la unitat de la llengua catalana, evident per a la filologia i per al més elemental sentit comú. Ni la llengua, tu! No tenim dret ni a compartir una llengua que a Tavernes de la Valldigna sona exactament igual que a Lleida...
Doncs bé, si anem a l'origen, l'afortunada expressió países catalanes la inventà en 1876 i de forma innocent el jurista de Catarroja, Benvingut Oliver. Ho feu com a manera de reunir en una expressió concisa i precisa els territoris de parla catalana de l’antiga Corona d'Aragó. Veges tu, quin drama! Aquesta realitat de llengua, cultura i història pot tindre una articulació política (legítima, només faltaria!) o no, però és innegable diguen el que diguen alguns histèrics. O és que la Hispanidad (i la Francophonie francesa)són realitats inqüestionables, immutables i tenen origen quasi diví i la catalanitat històricament compartida no?
Quina broma (feixista) és aquesta? És clar que, al remat, encara que pretenguen disfressar-ho de defensa de la valencianía, el que els pica dels Països Catalans no és la hipotètica desaparició de la «identitatvalenciana» per una suposada assimilació catalana, sinó el perill que tenen com a projecte de futur per a la sacrosanta unidad de España...
Ara bé, no serà que els Països Catalans existeixen cada vegada que dius «bon dia» i vages al municipi que vages, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer, et contesten «bon dia»? O en aquell vers de Teodor Llorente, fundador del diari Las Provincias, que deia: «Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona!?» O en aquella pancarta penjada al Mestalla als anys 60, amb motiu d'un València-Barça, que deia: «Catalans i valencians, cosins germans. Més en coses del baló, el València campió?» Pregunte…
