L'aposta decebedora de Mónica Oltra

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi havia un temps en què el Govern valencià, liderat pel Partit Popular, aprofitava cada ocasió per assenyalar l’oposició amb mentides, insults i arguments d’allò més grollers. Mónica Oltra, en aquell moment, feia servir els seus bons recursos dialèctics per enfrontar-s’hi. Va ser així com es va fer popular. Anys després, les samarretes reivindicatives canviarien pel vestit institucional. I tot i que les formes de la vicepresidenta valenciana no superen les vulgaritats dels seus predecessors, Oltra no perd l’oportunitat per emprar les mitges veritats o les falsedats evidents per desprestigiar polítics que no són, precisament, rivals electorals seus. Carregar contra l’independentisme català garanteix, segons pensa, una bona borsa de vots que no vol perdre. En l'era de les fake news, cal esperar que la dreta les utilitze per guanyar simpaties de forma poc legítima. És decebedor, però, que Oltra copie aquestes formes.

En una entrevista recent a eldiario.es, la vicepresidenta era preguntada per la influència del conflicte català a la política valenciana. Lamentant la presència d’aquest debat, Oltra aprofitava el moment per diferenciar entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. El primer, segons ella, «anant pel món i fotent-se bons menjarots». El segon, simplement, «està en la presó». Suficient distinció com per dir que «l’esquerra té principis i ètica i, per a la dreta, els principis són els diners i el poder». «Només cal veure on està cadascun dels qui lideraven el procés: l’un de dreta i l’altre d’esquerra», concloïa.

Una conclusió esbiaixada, sense cap matís, senzilla de dir i més encara d’entendre. Tal com requereix l’electorat actual, segons entenen les dretes espanyoles. Fórmules tan suggerents per partits com Vox, que es veuen beneficiats d’aquesta mena de missatges que no necessàriament són certs. De fet, normalment no ho són. I el de la vicepresidenta tampoc. Mónica Oltra sap perfectament que dels nou empresonats que seuran els propers dies davant al Tribunal Suprem hi ha quatre de l’espai Crida-PDeCAT i altres quatre d’Esquerra Republicana. Excloem Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural. Oltra sap perfectament, o imaginem que també sap, que a l’exili hi ha set persones, dues de la Crida-PDeCAT, dues de republicanes i la cupaire Anna Gabriel. Excloem Toni Comín i Clara Ponsatí, també exiliats, si bé difícils d’identificar clarament en un dels dos grans partits independentistes. Mónica Oltra ho sap, o pensem que ho sap, però en temps en què els matisos esdevenen nocius, tira d’arguments similars als d’aquells que avui des de l’oposició, com ahir des del Govern valencià, es dediquen a acusar-la d’allò que no és.

Curiosament, Oltra es mostra molt més predisposada a pujar-se al carro de l’antisobiranisme que no pas a uns altres que, amb tota seguretat, incomodarien menys alguns dels seus companys de coalició. Ho va fer quan es van presentar el projecte de Pressupostos per a 2017, quan va denunciar la baixa inversió prevista per al País Valencià. Oltra es podria haver queixat de la inversió oferida a l’Aragó, a Múrcia, a Extremadura, a Galícia, a Castella i Lleó, a Galícia, a Astúries, a Cantàbria o a La Rioja. Però es va referir a Catalunya, un dels territoris que rebria una inversió per càpita per sota de la mitjana.

Ara, davant una justícia -l’espanyola- desmentida per Europa i enfront les innombrables trampes del Suprem per evitar investidures, per suspendre diputats o per acusar-los de rebel·lió malgrat l’absència evident d’armes, Oltra prefereix parlar d'una mena d’exili paradisíac de Carles Puigdemont i de la dreta catalana, capaç d’aliar-se amb l’esquerra per aprovar al Parlament lleis no menys progressistes que les del seu executiu, tot i que anul·lades pel Tribunal Constitucional.

Ser contrari al procés o a la independència de Catalunya és del tot respectable. No són pocs els independentistes que, privadament o pública, han discrepat de les formes de l’executiu Puigdemont per jornades com les del 6 i 7 de setembre al Parlament o per haver proclamat el que, entenen, no es podia proclamar. L’equidistància també ho és, de respectable. Però tirar d’arguments falsos, de mitges veritats, apropa Oltra als seus contrincants electorals molt més del que es pensa, l’allunya d’una part gens menyspreable dels seus companys de coalició i adapta la seua nova política als nous discursos: els que exigeixen més excitació que didàctica per convèncer l’electorat. Al capdavall, més populisme i menys política. Una aposta poc recomanable per a l’esquerra valenciana i una gran decepció per a molts dels seus possibles votants.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.