Quan aquest número d’EL TEMPS arribe a les mans dels lectors els resultats de les eleccions europees ja seran oficials. Tot i que això no ens impedeix pronosticar, en el moment de tancar el número, un ascens de l’extrema dreta com mai no s’ha vist. És el que apuntaven totes les enquestes i és el que inquieta els demòcrates vuitanta anys després del final de la Segona Guerra Mundial.
Alguna cosa s’ha fet malament a Europa, però pocs n’encerten el diagnòstic. L’extrema dreta ha sabut fer de la nostàlgia un relat poderós, amb força electoral i que transmet esperança a una ciutadania decebuda amb un esdevenir que no era el que s’esperava. Les guerres, no només la d’Ucraïna, han desestabilitzat el mercat internacional amb l’encariment de bens bàsics i amb les corresponents conseqüències socials que l’extrema dreta està sabent explotar. Les receptes que ofereixen poden semblar seductores, però no són reals. Tot i així, bona part de la població li ha comprat el relat i exigeix una oportunitat perquè puguen governar i intentar canviar-ho tot.
És el que ve passant, darrerament, en moltíssims dels països més destacats del món. Està passant a l’Argentina de Milei, va ocórrer al Brasil amb Bolsonaro, es pot tornar a produir als Estats Units d’Amèrica amb la probable tornada de Donald Trump. Ja ha passat a Itàlia amb Giorgia Meloni, per bé que el PP europeu intente incorporar-la a les seues files. A França la ultradreta, present amb força des de fa dècades, té l’esperança d’assolir la presidència del país el 2027. Als Països Baixos, un dels més avançats en drets del món occidental, l’extrema dreta també ha guanyat les eleccions.
I ara aquest monstre sobrevola Europa més que mai. L’establishment mira de replegar-se per a erigir Europa com un bastió aliè a aquesta tendència autoritària, però cada vegada ho té més difícil. Els partits demòcrates han comès errors importants aquestes dècades. Ara mateix, el més evident és no haver sabut bastir un relat contra el fenomen de l’extrema dreta, capaç d’atraure una població transversal que s’ha allunyat de la política, que menysté els valors democràtics, que es mostra escèptica davant les mesures socials i que desconfia de les institucions.
Davant aquesta dinàmica és molt difícil establir un pla de xoc. Però aquesta dificultat no pot fer una altra cosa que provocar una reacció abans que els qui odien Europa, la democràcia i els valors que han fet possible aquest sistema acaben sumant una majoria definitiva. Malauradament, i això s’ha vist en molts països, el relat de l’extrema dreta ha sigut comprat per dirigents de partits demòcrates que han legitimat les seues propostes. Només cal recordar l’actuació de Manuel Valls, quan era ministre francès de l’Interior amb el Partit Socialista Francès –que des d’aleshores ha quedat reduït a la insignificança– fent desallotjar per la força un campament de gitanos fins al punt de provocar una condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans contra ell. Hi ha exemples més genèrics, com ara les reserves a l’hora de defensar el feminisme, l’ecologisme o els drets socials en segons quines formacions o per part de segons quins dirigents polítics.
Contra l’extrema dreta només hi ha una resposta possible: l’enfortiment de la democràcia i els drets, en comptes d’afeblir-los amb la intenció de no molestar. Això també exigeix decisions incòmodes que molts estats democràtics fins ara no han volgut assumir. Però és l’única manera de combatre els qui només ofereixen demagògia, autoritarisme i regressió.
