Ja fa dècades que la Catalunya Nord es va consolidar com un dels grans bastions de l’extrema dreta francesa. Quan l’aleshores Front Nacional –actualment Reagrupament Nacional– no aspirava, ni de bon tros, a disputar de tu a tu la presidència francesa amb socialistes o republicans, la Catalunya Nord era la referència electoral d’aquesta formació que actualment tothom dona per fet que guanyarà les eleccions europees a l’Estat francès.
Ja ho va fer al 2019, tot i que empatant a eurodiputats amb la República en Marxa del president francès, Emmanuel Macron. També ho va fer al 2014 superant de llarg la segona força més votada, representada per la Unió per un Moviment Popular, alienada amb el centredreta clàssic tradicionalment representat pels Republicans. Aquest 2024, però, la ultradreta, que repeteix amb el jove emergent Jordan Bardella –l’any que ve complirà trenta anys– com a candidat a l’eurocambra, aspira a aconseguir un resultat més històric encara.
Tant és així que hi ha qui pronostica que el resultat que es done a la Catalunya Nord, que acull quasi mig milió d’habitants, podria ser proporcionalment comparable al que es done al conjunt de l’Estat francès, que en té quasi setanta milions. Abans la Catalunya Nord era una excepció electoral, atès que aglutinava un suport de l’extrema dreta massiu en comparació amb la resta de l’Estat francès. Ara, l’excepcionalitat podria desaparèixer i els resultats en poden ser equiparables.
I aquest possible desenllaç preocupa, i molt, el president Emmanuel Macron. L’any 2027, quan França celebrarà les pròximes eleccions presidencials, Macron no podrà repetir com a candidat degut a l’impediment constitucional, que limita l’estada a la presidència en dos mandats. El seu probable –no segur– substitut com a candidat, Édouard Philippe, primer ministre entre 2017 i 2020 –durant la primera etapa presidencial de Macron–, ja s’ha postulat com a continuador de l’actual titular de l’Elisi.
Clar que no ho tindrà senzill, ni de bon tros. La ultradreta, ara liderada pel jove Jordan Bardella, ha renovat el seu aparador amb un èxit que es constatarà el 9 de juny. La participació a França podria no superar el 50% --el 2019 va ser del 50,12%–, però els votants del Reagrupament Nacional semblen especialment conjurats per omplir les urnes. Hi ha molts motius que expliquen l’entusiasme d’aquest partit. En primer lloc, el desgast del macronisme és important i l’extrema dreta en traurà profit. Macron ha generat dubtes amb polítiques econòmiques que no han garantit la progressió esperada. Sectors econòmics com el de la viticultura s’han vist especialment perjudicats i indefensos aquests anys. La crisi de Nova Caledònia, tot i que agafa molt lluny de la metròpoli parisenca en termes geogràfics, tampoc no ha ajudat el president francès. I el paper de Macron en la crisi d’Ucraïna, en la qual s’ha erigit com el màxim partidari d’entre els líders europeus d’intervenir-hi directament, no li ha atorgat la rellevància internacional que pretenia adquirir.
Tot això alimenta la narrativa d’una extrema dreta acostumada a apel·lar als sentiments nacionals més profunds i a reivindicar benestar portes endins i protagonisme portes enfora. Al seu torn, després de dècades de lideratge de la família Le Pen, ara Bardella és la cara visible del Reagrupament Nacional, un rostre amable que atrau el vot de bona part d’una joventut cada vegada més desconnectada de les urnes i que té habilitat per connectar amb la gent gran més desencantada amb la política tradicional. Bardella, a més, no té la motxilla de Le Pen, que comparteix cognom amb el seu pare i molts la identifiquen, automàticament, amb els exabruptes amb què l’anterior líder de l’extrema dreta –amb qui la seua filla va acabar trencant– acostumava a pronunciar. Hi ha també un factor que estimula el Reagrupament Nacional, i és que si l’arribada de Giorgia Meloni com a primera ministra italiana va ser possible ara fa dos anys, res no diu que a França el Reagrupament Nacional no en puga assolir la presidència. Malgrat les desavinences entre Marine Le Pen –que continua fent política com a diputada– i Meloni a escala europea, si a Itàlia va ser possible l’arribada de la ultradreta als ministeris, a França també ho pot ser.
Un altre problema per a Macron
De manera inesperada, Macron també pot patir una fuga de vots cap a un altre candidat emergent. Raphaël Glucksmann compta amb possibilitats de començar a ressuscitar un Partit Socialista que va quedar tocar de mort després del període de François Hollande i de Manuel Valls, que van desideologitzar el partit i el van condemnar a l’ostracisme. Glucksmann, militant d’un partit minoritari aliat amb el PS en aquestes eleccions europees, ha plantejat un seguit de mesures ecològiques i socials com ara la renda bàsica universal a tota la Unió Europea que han fet reconnectar l’esquerra amb el partit tradicional d’aquest sector a França. Les enquestes situen el PS com a tercera força, però caldrà veure si s’aproximen poc o molt a la candidatura macronista que liderarà Valérie Hayer.
D’altra banda, Glucksmann es podria beneficiar de la divisió fratricida patida per l’espai liderat aquests anys per la França Insubmissa de Jean-Luc Mélenchon. Socialistes, verds i comunistes fugen d’aquest espai i tots ells trauran, possiblement, una mínima representació a l’eurocambra. Per a l’esquerra l’oferta electoral és ampla, i la concentració de vot no ho serà tant, tot i que probablement beneficiarà Glucksmann. Mélenchon, que va aglutinar el descontent amb la política tradicional francesa que fugia de la temptació de l’extrema dreta, s’ha vist perjudicat, entre altres coses, pels seus comentaris sobre la desmilitarització en un context de conflictes internacionals permanents.
L’esquerra, per tant, es presenta ben dividida a aquestes eleccions europees. Aquest fet està fent reaccionar el progressisme de la Catalunya Nord, que pretén capgirar aquesta realitat de cara al 2026 i configurar una candidatura de front comú contra Louis Aliot, el batlle de la capital nord-catalana, la ciutat més poblada de l’Estat en mans de l’extrema dreta. Les converses estan en marxa. Si el vot tradicional a l’extrema dreta a la Catalunya Nord s’ha generalitzat a tot França, ara Perpinyà podria marcar un altre precedent, en aquest cas advers: la unitat de l’esquerra per derrotar el Reagrupament Nacional.