Durant cinc setmanes Jair Bolsonaro va fer cas omís de la catàstrofe que devastava el seu país. Va callar mentre un vessament de petroli tenyia de negre centenars de les platges més boniques del Brasil i morien ocells, tortugues i dofins. Va callar mentre les persones que viuen del mar retiraven tones d’aquella pasta enganxosa en bosses de plàstic. Durant la crisi el president brasiler va abandonar els ciutadans afectats a la seva sort.
Després, a mitjan octubre, Bolsonaro va publicar un vídeo en què s’expressava per primer cop extensament sobre el vessament, les causes del qual encara estan per aclarir.
En aquella gravació tremolosa, Bolsonaro porta una camisa blanca que per darrere li surt dels pantalons. Està assegut al seu despatx, envoltat de militars i del ministre de Defensa. Després que un almirall hagi explicat que probablement el vessament de petroli prové d’un petroler, Bolsonaro afegeix que les anàlisis químiques apunten que procedeix de Veneçuela. Això explicaria —dirà més tard per Twitter— per què no han dit res totes les organitzacions d’esquerres de les quals setmanes abans ell ja sospitava que havien provocat els incendis de l’Amazones.
“Podria ser”, es pregunta, “que aquell acte criminal tingués a veure amb la subhasta dels nostres jaciments de petroli?”.
El president no explica a què es refereix. Ell en té prou deixant anar una conspiració i fent acusacions vagues, en comptes de posar-se a treballar i presentar un pla d’emergència. Aquesta és l’estratègia de Bolsonaro. Quan està acorralat converteix un vessament de petroli en munició contra els seus crítics. No és ell el responsable d’aquestes catàstrofes, sinó l’oposició d’esquerres, les ONG d’esquerres o la premsa sensacionalista d’esquerres.
Ja fa un any que Jair Bolsonaro va guanyar les eleccions presidencials del Brasil. Des del gener dirigeix el país, i pràcticament mai un cap d’Estat no havia perjudicat tant el prestigi del seu país tan de pressa i tan sostingudament com ell. El Brasil, que durant molt de temps havia estat un país emergent, ara és un obscur Estat pària en què els fanàtics conservadors lliuren una batalla contra un enemic que només existeix en la seva imaginació. No és tenir platges netes o boscos intactes el que compta per a Bolsonaro, sinó els interessos dels grans terratinents, els industrials o aquelles persones que li són fidels.
En menys d’un any Bolsonaro ha dut a terme una reforma enorme de l’administració: s’han purgat ministeris amb una meticulositat gairebé de cop d’Estat, algunes institucions han estat suprimides o se n’ha canviat la finalitat. Qui semblava que no era lleial al president o gosava criticar-lo en públic ha estat acomiadat o degradat a un càrrec insignificant de la jerarquia. En un país l’elit política del qual els últims anys ha estat triturada, Bolsonaro ha aconseguit presentar-se com algú que fa neteja.
Durant 27 anys Bolsonaro va ser parlamentari sense càrrecs, i al parlament es va fer conegut sobretot perquè insultava companys o perquè defensava els torturadors de la dictadura militar. Després de la seva elecció, va passejar-se per Brasília en un Rolls Royce descapotable i després, en el seu discurs d’investidura, va exclamar davant l’excitada multitud que volia alliberar el país del socialisme: “La nostra bandera no serà mai vermella, llevat que hàgim de lluitar amb la nostra sang per defensar-la”.
Com a president, Bolsonaro no té un programa que vagi desgranant. Ell dirigeix un exèrcit d’ideòlegs. El requisit més important que han de complir és ser capaços de fer de còmplices d’un autòcrata que vol reescriure la història del Brasil i erigir una nova dinastia amb els seus fills.
Aquesta bolsocràcia, els contorns de la qual es van fent visibles a poc a poc, és un Estat en què predicadors evangèlics prescriuen el que està bé i el que està malament. Les minories que no se sotmeten viuen amb por. Científics, artistes i periodistes tornen a topar de sobte amb els límits de la censura estatal. El retrocés és tan gran que a molts brasilers els sembla com si haguessin tornat de cop als temps de la Guerra Freda.
El Brasil està travessat per una esquerda profunda. Un terç dels ciutadans veuen en Bolsonaro un “mite” que salva els valors de les famílies cristianes. Per a la major part de la resta de ciutadans, però, és un feixista del qual, en el pitjor dels casos, cal fugir, com el diputat Jean Wyllys, que després de l’elecció de Bolsonaro, patint per la seva vida, va anar-se’n a l’exili.
Totes les persones que prenen la paraula en aquest text han entrat en conflicte amb Bolsonaro aquest any. Com Wyllys, eren importants per al país, pel fet de ser polítics, investigadors, ministres o historiadors. Però en el món nou i bonic de Bolsonaro no hi tenen cabuda.
Ricardo Galvão, considerat un dels millors físics del Brasil, és probablement el més conegut. Fins a final de juliol va dirigir el reputat Institut de Recerca Espacial, que documenta la desforestació a l’Amazones. Ell és l’home que l’estiu passat va donar unes xifres que van espantar el món.
Un dia de setembre Galvão és damunt una tarima d’una aula de Rio de Janeiro on l’han convidat per fer-hi una conferència. És un home de 71 anys, d’aspecte ascètic, amb un bigoti poblat. Per als estudiants que han vingut a escoltar-lo ara és un heroi de la resistència.
Galvão sembla una mica molest. Quan ha obert el diari al matí, ha hagut de llegir un cop més que el ministre d’Exteriors de Bolsonaro ha qualificat el canvi climàtic de quimera de l’esquerra. “Al matí hem de resar”, diu Galvão. “Senyor, ajuda’m, sisplau, que avui no m’exasperi”.
Després projecta imatges de satèl·lit que demostren que els incendis de l’Amazones no es deuen només a la sequera, com diu Bolsonaro, sinó sobretot al dràstic augment de la desforestació. Els ramaders i els agricultors, opina Galvão, se senten encoratjats per Bolsonaro a arrasar el bosc per fer-hi pastures o camps.
“El 20% de la superfície originària ja l’hem perdut”, diu Galvão. “Una mica més i el sistema perdrà l’equilibri natural. Al final tindrem sabana a tot arreu”. Es grata la barba. “Per tant ens hem de preocupar per les persones riques que hi ha al darrere de Bolsonaro. Que, si no, deixaran de conrear soja als seus terrenys”.
Aquest sarcasme és el que li queda a Galvão després que la seva vida canviés d’un dia per l’altre. Tot les coses en què creu ara ja no compten gens. Els fets científics, els arguments, el diàleg. Quan al juliol va declarar públicament que la desforestació havia augmentat un 88% respecte a l’any anterior, Bolsonaro el va acusar falsament de manipular les xifres. El físic Galvão, va murmurar el president, estava al servei d’ONG que el volien atacar.
Galvão no se’n sabia avenir. En una entrevista en què va qualificar les declaracions del president de conversa de bar, va reclamar parlar-hi directament, però la conversa no es va produir. Dies més tard van citar Galvão al despatx del ministre de Ciència, on li van explicar que la situació era massa complexa.
“Massa complexa”, somriu satisfet Galvão al vespre a Rio de Janeiro. “La veritat és que em consideren una persona d’esquerres”.
En el fons, diu Galvão, hauria pogut aclarir fàcilment els dubtes de Bolsonaro. Se l’hauria pogut emportar en helicòpter, com ha fet amb altres polítics que no es fiaven de les seves dades. Però això no interessava a ningú.
El desmantellament de la protecció mediambiental, diu Galvão, va començar les setmanes en què Bolsonaro planejava l’estructuració dels seus ministeris. Originalment tenia pensat eliminar del tot el Ministeri de Medi Ambient. Quan va adonar-se que la resistència era massa gran, va fer marxa enrere. Però va dissoldre la secció dedicada al canvi climàtic.
Com a ministre de Medi Ambient va nomenar el jove advocat Ricardo Salles, que és hàbil retòricament. Salles havia estat secretari de Medi Ambient de l’estat de São Paulo, on va ser condemnat per prevaricació. Per concedir llicències a empreses mineres, havia reduït en secret els límits d’una reserva natural en els documents oficials.
Salles, creu Galvão, va passar les tisores pel ministeri, sobretot a l’autoritat de preservació natural IBAMA. Fins aleshores el procés era el següent: si els supervisors enganxaven algú que talava arbres en plena acció, li destruïen les eines i li imposaven una multa. Salles, en canvi, va retirar bona part de les multes i va destituir 21 dels 27 directors de les oficines regionals. A la majoria de càrrecs ara hi ha militars que, igual que Bolsonaro, pensen que l’Amazones és un territori que s’ha d’explotar econòmicament.
És casualitat que els buscadors d’or a qui abans se’ls tancaven les portes ara estiguin al despatx de Salles i que reclamin que se’ls substitueixin les serres mecàniques destruïdes? O aquesta bogeria fa temps que és una realitat?
De l’abast de la bogeria un se’n pot fer a la idea recapitulant amb Ricardo Vélez les purgues que va decretar al Ministeri d’Educació. Els primers cent dies Vélez va dirigir la institució que per a Bolsonaro és cabdal estratègicament. Ell va ser una de les figures clau en els inicis de la gran reforma.
Vélez, un senyor elegant amb americana i corbata, que ha ensenyat Teologia i Filosofia en diverses universitats, ens rep en una sala de la biblioteca del club de l’exèrcit brasiler de l’aire. Al gener de l’any passat, diu Vélez, va fer elaborar perfils de tots els treballadors. Vélez calcula que les investigacions van donar com a resultat sospites ideològiques en prop d’un 40% de casos.
La gent sospitosa va ser acomiadada, entre ells tots els caps de departament del ministeri. Va destituir “1.500, potser 1.600 persones d’esquerres”, diu Vélez com si res.
Igual que Salles al Ministeri de Medi Ambient, Vélez també va cobrir moltes places amb militars. El seu assessor personal era un oficial de les forces aèries. Del mateix entorn provenia l’home que decideix la concessió de beques d’estudi, que a partir d’ara ja no han de ser “premis per a persones fidels ideològicament”.
En total hi ha més de cent militars d’alta graduació que sense fer soroll estan situats als nivells superiors de la jerarquia. Set són ministres a l’executiu de Bolsonaro. Són bons rebent ordres, executen encàrrecs i no fan preguntes incòmodes.
Així és com és el nou Estat.
El comandament de l’autoritat de protecció dels indígenes la dirigeix un reconegut enemic dels indígenes. De les reformes agràries se n’ocupen grans terratinents. La producció pública cinematogràfica la dirigirà a partir d’ara un religiós evangèlic. La destrucció i el caos que provoquen aquests canvis de personal són volguts, i probablement no s’equivocaria de gaire si algú suposés que la ment que hi ha al darrere és a Washington.
Stephen Bannon va ser l’home que va ajudar Donald Trump a arribar a la Casa Blanca fent-li de cap de campanya.
Des de fa un quant temps treballa en l’exportació de la seva visió del món ultradretana. Bannon té una relació estreta amb Eduardo Bolsonaro, el tercer fill del president, i de Bannon prové la idea destruir l’administració de l’Estat en comptes de reformar-la.
D’una manera semblant pensa Jair Bolsonaro, admirador de Bannon. En una entrevista Bolsonaro va dir que la democràcia no portava necessàriament ordre i benestar. “Les coses”, va dir, “en el fons només es canvien amb una guerra civil. Si enllesteixes el que no va acabar la dictadura. Si pel camí moren uns quants innocents, no passa res”.
Eugênia Augusta Gonzaga encara recorda el dia que va inaugurar davant del parlament el bust d’un home que havia desaparegut durant la dictadura. Bolsonaro va escopir a l’estàtua en passar-hi per davant. Gonzaga coneixia les pintures a l’oli de militars que estaven penjades darrere l’escriptori de Bolsonaro, i el cartell que tenia penjat a la porta del despatx, que deia que només els gossos busquen ossos.
“La seva elecció em va generar una sensació angoixosa”, diu Gonzaga.
Gonzaga és una senyora elegant, que el 2014 va deixar temporalment el seu càrrec a la fiscalia de São Paulo. En canvi, va assumir la direcció d’una comissió que volia aclarir el destí dels desapareguts i morts de la dictadura. Del 1964 al 1985 van governar el país els generals. Centenars d’opositors van desaparèixer en soterranis on es torturava. Sobre una taula del despatx de Gonzaga hi ha un llibre gruixut: l’obra recull el que ella ha recopilat sobre la parador d’aquelles persones.
“És una feina àrdua”, diu Gonzaga. Excaven fosses comunes i envien els ossos al laboratori. Agafen mostres d’ADN de parents, fan entrevistes i busquen documents que diguin alguna cosa sobre la localització d’una persona. S’han aclarit 374 casos, diu Gonzaga, i probablement fa temps que en serien més si l’exèrcit hagués obert els arxius o els torturadors haguessin retut comptes davant els tribunals.
En tancar-se un cas, Gonzaga elaborava cada cop un certificat oficial de defunció. Encara que les circumstàncies exactes de la mort no es poguessin investigar, s’hi reconeixia que la persona afectada havia mort “per culpa de la violència estatal en el context de la persecució política contra opositors”. Gonzaga entregava aquells certificats en una cerimònia solemne en què demanava perdó als familiars en nom de l’Estat.
“Aquestes cerimònies són importants per fer les paus amb el passat”, diu la dona. Però Bolsonaro les va suprimir congelant el pressupost. Gonzaga va començar a enviar, a partir d’aleshores, els documents per correu. L’últim sobre, de l’estiu passat, anava adreçat a un home que es diu Felipe Santa Cruz, que amb prou feines tenia dos anys quan va veure el seu pare per última vegada. Santa Cruz, que ara presideix el Col·legi d’Advocats, és un home influent al Brasil. Aleshores Gonzaga va veure’s atrapada entre dos fronts.
El 29 de juliol Bolsonaro va gravar un vídeo de YouTube. Mentre un perruquer li tallava els cabells, deia que sabia de bona font que el pare de Santa Cruz havia estat un traïdor i que l’havien assassinat els seus en la clandestinitat. Gonzaga va rebatre el president en públic. El cadàver, va dir ella, o bé estava cobert de formigó en una presó de Rio o estava enterrat en un cementiri a São Paulo. Al cap d’uns quants dies va assabentar-se pel diari que l’havien acomiadat.
Ara el seu càrrec l’ocupa un jurista que no té res a veure amb l’assumpte. També han estat destituïts tres membres més de la comissió. D’aclarir els crims de la dictadura se n’ocupen ara sobretot militars. “Estan reescrivint la nostra història”, diu Gonzaga.
Ricardo Vélez, exministre d’Educació de Bolsonaro, ja havia anunciat a l’abril que volia reformular els llibres de text. El període de domini militar, diu Vélez, no va ser un malson. L’economia anava bé, hi havia menys violència i a les escoles imperava la disciplina. Segons la versió de Vélez, els generals van salvar el país d’una revolució comunista.
A poc a poc però amb fermesa es va formant una nova opinió majoritària. El que durant molt temps havia estat un tabú ara es torna a poder dir. Els mestres justifiquen novament la repressió estatal i cada setmana apareixen llibres en què algun general ressuscita aquells bons temps passats.
La promoció cinematogràfica ha retirat recentment el pressupost —autoritzat anteriorment— per a dues pel·lícules que volien il·lustrar sobre qüestions de gènere. Se suprimeixen de la programació obres de teatre si contenen passatges crítics amb Bolsonaro. I a Rio un alcalde evangèlic va enviar la policia a una fira literària per confiscar un còmic en què dos superherois es feien un petó.
Els periodistes que qüestionen aquests fets reben una onada d’odi a la xarxa. A la periodista especialitzada en economia Miriam Leitão, que durant la dictadura va ser empresonada en una cel·la amb una boa constrictora, Bolsonaro va imputar-li per Twitter que quan era guerrillera havia volgut robar un banc. Era una mentida que els trols de Twitter van multiplicar milions de vegades. Va ser un d’aquells focs que, com un soroll ambient, s’imposen sobre la realitat i distreuen dels dotze milions d’aturats o dels més de 50.000 assassinats anuals.
És un “espectacle de bajanades”, diu el general Carlos Alberto dos Santos Cruz. El militar va intentar durant mig any elevar la comunicació del president a un nivell seriós, adequat al càrrec.
Santos Cruz, un home de 67 anys que està en forma, des del seu balcó té una panoràmica del món polític de Brasília. Coneix Bolsonaro des que van compartir estada a l’acadèmia militar d’Agulhas Negras. Eren veïns i s’entrenaven al mateix grup de pentatló. El contacte entre les dues famílies no es va interrompre quan Santos Cruz coordinava missions dels cascos blaus al Congo i a Haití. Al gener Bolsonaro el va anar a buscar perquè fos el secretari del govern.
Santos Cruz creia en la lluita contra la corrupció. Creia en les reformes econòmiques i tenia l’esperança que amb la seva arribada al govern s’acabaria el temps de les notícies inventades i de les trinxeres ideològiques. Va ser qüestió de temps fins que va enemistar-se amb Carlos Bolsonaro.
“Pitbull”, així anomena Bolsonaro el seu segon fill, que amb 17 anys va ser escollit per primer cop al consell municipal de Rio de Janeiro. L’any passat es va agafar un any sabàtic per coordinar la campanya del seu pare a les xarxes socials. Al Brasil molta gent creu que Carlos va fer decantar les eleccions.
Quan Santos Cruz va intentar limitar la influència de bloguers d’ultradreta que amb recursos del govern produïen notícies inventades, Carlos va portar dues persones de confiança al despatx de Santos Cruz perquè el controlessin. Quan Santos Cruz va exigir públicament més disciplina a la xarxa, els seguidors de Carlos li van contestar amb una onada d’insults. Poc després Carlos va deixar anar en una entrevista uns quants comentaris críptics que apuntaven a Santos Cruz. Els dies del secretari del govern estaven comptats.
“El país ha escollit un home, no una família”, diu Santos Cruz, però probablement ja intueix que s’enganya.
La bolsocràcia és un Estat que funciona semblantment a les lleis d’un clan. Bolsonaro no confia en ningú tant com en els seus fills.
Carlos, que té un temperament imprevisible, és considerat el més poderós de tots. Controla l’accés del president a les xarxes socials i comanda una mena de “milícia digital” que també acomiada per iniciativa pròpia si es desvia de la línia desitjada. L’acomiadament del ministre d’Educació Ricardo Vélez, que li semblava que no era prou radical, també es deu a Carlos.
Eduardo, el tercer fill de Bolsonaro, és diputat al parlament. La passada tardor va ser ascendit, amb l’ajuda del seu pare, a cap del grup parlamentari a la cambra de diputats.
Flávio, el gran, és senador des del febrer. Se’l considera el màxim talent polític de la família. Però des que està sota la sospita d’haver-se quedat part del salari dels seus treballadors quan era diputat regional, evita la llum pública.
Un cop al mes els germans es troben al club de tir. Junts, a la primavera van impulsar un decret que facilitava a molts brasilers l’accés a les armes de foc. Poc després Jean Wyllys va abandonar el país.
Un matí d’octubre Wyllys travessa el campus de la Universitat Harvard a l’estat de Massachusetts. Wyllys va fugir perquè les amenaces eren insuportables. “No tornaré fins que el monstre del feixisme hagi estat decapitat”, diu Wyllys.
Des de fa unes quantes setmanes Wyllys és professor convidat. Quan es refereix a les notícies inventades davant els seus estudiants, parla sobretot de les seves experiències pròpies. Wyllys va ser el primer diputat brasiler que va reconèixer obertament que li agradaven els homes.
Per a Bolsonaro podríem dir que Wyllys, diputat del partit d’esquerres PSOL, era el seu enemic preferit. Sempre que podia l’assetjava o l’insultava, a la cafeteria, a les escales mecàniques. A un marica com Wyllys —va dir Bolsonaro una vegada— ell no el volia tenir de veí. Frases com aquestes van anar tenint ressò a les xarxes socials, i així va ser també el dia que el parlament va iniciar el procés de destitució contra l’aleshores presidenta, Dilma Rousseff.
En una votació Bolsonaro va dedicar el seu vot a un oficial sota la supervisió del qual Rousseff havia estat torturada durant la dictadura. Instants més tard Wyllys va escopir a Bolsonaro a la cara.
Aquell dia va suposar un punt d’inflexió. Mentre Bolsonaro cada cop més sovint era rebut als aeroports per seguidors entusiasmats, Wyllys era assetjat cada vegada més obertament. L’acusaven de pederasta. Una vegada, explica Wyllys, va aconseguir ficar-se al cotxe quan una turba d’homes que cridaven desbocats li trepitjava els talons.
Després va morir tirotejada una amiga seva, la regidora Marielle Franco, negra i lesbiana, i Wyllys va rebre un correu dient-li que ell seria el següent. Una jutgessa va animar a passar-lo per les armes.
“Observava la meva vida”, diu Wyllys, “i el que veia eren quatre policies vigilant-me les 24 hores. Veia un cotxe blindat que no funcionava el dia que jo volia veure l’eclipsi de sol al costat del mar. Havia deixat de ser lliure”.
Wyllys va prendre una decisió. Al gener, després de dues legislatures, va renunciar a l’acta de diputat. Aquell mateix dia Bolsonaro va tuitejar: “Un dia magnífic”.
Marian Blasberg i Jens Glüsing
© Der Spiegel
Traducció d’Arnau Figueras