“Quina gentada hi ha a fora! Quanta gent a fora”, deixa anar Donald Trump al micròfon. És dalt d’un escenari a Waterloo, una petita ciutat d’Iowa mig adormida entre camps de cereals. Tots i cada un del miler d’assistents presents a la sala no han de tenir dubte que les primeres paraules de l’expresident són mentida. A fora, a les portes del palau de congressos, no hi espera una sola ànima enmig del fred glacial de desembre. No ha calgut fer cua ni tan sols als controls de seguretat. Els assistents han pogut trobar fàcilment on seure fins ben poc abans del discurs de Trump. I, tot i així, el públic l’aclama com si estiguessin agraïts que algú els prengui el pèl.
Com s’ho fa? Aquest dilluns té lloc el caucus d’Iowa, les primeres primàries per elegir la candidatura presidencial republicana. Trump és un candidat inèdit en la història dels EUA en tractar-se d’un president no reelegit contra el qual s’han presentat dos processos de destitució i que ha estat acusat de 91 delictes en quatre tribunals penals. Un home condemnat en un procediment civil a una multa milionària per agressió sexual i que possiblement ja no podrà fer negocis mai més a Nova York, la seva ciutat natal, per falsedat comptable.
Ara bé, aquest mateix Trump és el que també domina el panorama entre els candidats republicans com no ho havia fet cap altre polític en la història recent dels Estats Units. A Iowa, Trump disposa d’un avantatge sobre els seus rivals de més del trenta per cent. Si ampliem la mira a tot el país, la distància entre candidats encara és més gran. Ron DeSantis, que després de l’apassionant reelecció com a governador de Florida fou celebrat breument com un polític conservador modern que es troba escorat tan a la dreta com Trump però que no té un temperament tan erràtic, té un 12,1 per cent dels suports. Trump està en un 60,4. Nikki Haley, l’exgovernadora de Carolina del Sud, compta amb el suport d’adinerats benefactors, però no pas de les bases republicanes. Ambdós aspirants han de confiar en un miracle per no perdre el tren. Si Haley o DeSantis no obtenen un triomf inesperat en les primàries del 23 de gener a New Hampshire, l’expresident podria ser proclamat candidat per una majoria aclaparadora al proper congrés del Partit Republicà de Milwaukee de mitjan juliol.
Trump no només té controlat el tema de les primàries republicanes. Si fem cas de les enquestes, té moltes opcions de batre el president Joe Biden d’aquí un any, que el novembre del 2020 va obtenir un triomf brillant davant de Trump amb més de 81 milions de vots, més que cap altre candidat en la història. Tanmateix, als anomenats estats frontissa, que són decisius a causa del complex sistema electoral estatunidenc, les majories van ser molt justes. A Geòrgia, Biden hi va guanyar per 11.779 vots de diferència, a Arizona per 10.457 i a Nevada per 33.596. En aquests moments, Trump encapçala els sondejos en gran part d’aquests estats, i en alguns amb un còmode avantatge. “Serà una cursa molt disputada i Trump té moltes opcions de guanyar”, diu John Bolton, l’antic assessor de seguretat de Trump, que ara s’ha passat al bàndol contrari de l’expresident.
Per descomptat, en política deu mesos poden ser una eternitat, de manera que seria massa aviat per descartar Biden. Fa tres setmanes, el Tribunal Suprem de Colorado va decidir que Trump no es pot presentar a les primàries d’aquest estat perquè el 6 de gener de 2021 va incitar un tumult per assaltar la seu del Capitoli. El tribunal va basar la sentència en l’article addicional 14 de la constitució nord-americana que prohibeix als ciutadans del país d’accedir al govern o al congrés si anteriorment han participat en un aixecament anticonstitucional. Trump hi va presentar recurs i ara el cas està sent analitzat per la Cort Suprema de Washington, que és probable que al final també decidirà si és possible d’enviar a la presó un expresident si infringeix la llei mentre governa.
Amb tot, molta gent als EUA es fa una pregunta clarament més indicada: per què es fica el país en una batalla electoral que la majoria no desitja de cap manera? Biden no és gens popular, i és que tan sols un 40 per cent de la població es mostra satisfeta amb la seva feina; i tres quartes parts creuen que és massa vell per a un segon mandat. D’altra banda, una majoria també és contrària a un nou mandat de Trump. Els EUA observen un duel entre ancians que a molts horroritza. Per tant, com és que un país que sempre ha mostrat orgull per la seva capacitat d’autorenovació s’ha de veure obligat a decidir-se entre dos homes que clarament tenen els seus millors dies ja rere seu?
Biden és un polític honest i ha treballat perquè els EUA tornessin a uns índexs de creixement correctes després de la recessió derivada de la pandèmia. Però les seves maneres lentes i la seva recerca sovint dolorosament llarga de la paraula adequada els sembla a molts nord-americans el símbol d’un país que ha perdut la fe en la seva pròpia força. Trump no va faltat d’energies, però molts republicans moderats troben repugnant que l’expresident deixi anar en públic acudits sobre persones amb discapacitat i que aparentment hagi fet el salt a la seva dona Melania amb una estrella del porno. Si a Trump se li coneix una habilitat, aquest és l’increïble talent que té per sortir airós de tots els tripijocs.
L’expresident ha aconseguit crear-se una colla de seguidors entregats que li perdona no només cada pas en fals i cada mentida, sinó que també veu cada atac al seu heroi com una fosca conspiració. L’argument més fort contra Trump és que no només ha perdut unes eleccions presidencials, sinó que amb ell el senat i la casa de representants també van anar a parar a les mans dels demòcrates. Ell és exactament allò de què ell acusa els seus rivals: un perdedor.
Ara bé, ben bé dos terços de l’electorat republicà es creu la història de Trump sobre el robatori de les eleccions presidencials. Això el fa més difícil de batre. Trump s’ha creat un culte a tall de cuirassa al voltant de la seva figura on la veritat hi rebota com si fos un tanc. Fins i tot el retrat policial, que als EUA se sol fer a tothom que és acusat d’un delicte, ha estat capaç de crear tota una iconografia pròpia. A la pàgina web de Trump, per 28 dòlars se n’hi poden comprar en format pòster i amb el lema “No et rendeixis mai”.
Make America Great Again (abreujat MAGA) no és un moviment polític, sinó una secta amb ritus i fetitxes que sols es revelen als iniciats. Per a qualsevol persona mig objectiva, la campanya de Trump està farcida d’un culte grotesc a la personalitat. A principis de gener l’expresident va publicar un vídeo on s’afirma amb tota seriositat que ell és un enviat del Totpoderós. Comença amb una imatge de la Terra des de l’univers i les paraules “I el 14 de juny de 1946 Déu va observar el paradís que volia crear i va dir: ‘Em cal algú que en tingui cura.’ I així Déu ens oferí Trump.” El vídeo no només és interessant perquè presenta Trump com un messies (que ha trencat dos matrimonis i tingué un afer amb una model playboy), sinó també perquè de forma descarada converteix cada defecte de Trump en una fortalesa.
A principis d’estiu del 2017 va veure la llum un tall que mostra Trump en la cimera de l’OTAN a Brussel·les apartant el llavors primer ministre de Montenegro i després ajustant-se la jaqueta per als fotògrafs que l’esperen. En aquell moment, l’escena fou una prova de les maneres grolleres de Trump. Ara s’utilitza al vídeo de campanya per mostrar la capacitat d’imposar-se que té. El tall també mostra l’expresident a la sala del tribunal, però les imatges pretenen demostrar la valentia amb què és capaç de mirar als ulls als que el persegueixen. “Déu necessita algú preparat per pujar a la cova de les serps”, diu un portaveu de veu radiofònica mentre Trump seu amb la mirada fixa davant d’un jutge a Nova York.
Trump se n’ha sortit a convèncer els seus seguidors que els judicis contra ell són els intents d’una justícia parcial de derrocar un polític que lluita per l’Amèrica oblidada. “Considero cada acusació com una condecoració honorífica”, diu Trump a Waterloo. “Realment us busquen a vosaltres, però jo estic al mig del camí.” És una estratègia que fins ara ha reeixit. Dos terços dels seguidors republicans creuen que Trump hauria d’entrar a la Casa Blanca fins i tot en el cas que fos condemnat penalment.
A Europa molta gent està sorpresa per com una part tan gran dels estatunidencs venera un mentider tan evident. Tanmateix, els fidels a Trump consideren una qualitat aquesta seva aproximació tàctica a la veritat, sense la qual un president no se’n pot sortir en un món ple de malvats. Dels pocs escrúpols que té, Trump mateix se’n riu davant dels seus seguidors. A Waterloo es fa un fart de censurar les notícies falses d’alguns mitjans que segons ell menteixen al poble sense aturador. En el seu discurs treu després el tema de les enquestes i reconeix que només les esmenta si li són favorables. “Suposo que en aquest cas faig una mica com les notícies falses”, diu entre les rialles del públic.
És probable que la campanya de Trump contra els mitjans de l’establishment fos el seu major èxit. L’any 2015, poc abans de prendre possessió del càrrec, el 30 per cent dels seguidors republicans encara deien que confiaven en els mitjans. Avui ja només són l’11 per cent. Per a Trump això significa un gran avantatge. Els seus fans no veuen en el New York Times o la CNN mitjans independents, sinó instruments de propaganda del Partit Demòcrata. Al voltant de la figura de Trump s’ha desenvolupat un biòtop de mitjans que n’aïlla els seguidors de la realitat. Als espectadors de canals agitadors com NewsMax o el podcast de gran èxit War Room de l’exassessor de Trump Steve Bannon, se’ls explica matí, tarda i nit que, no precisament Trump, sinó els demòcrates són els qui estan destruint la democràcia dels EUA.
Tanmateix, Trump no ha canviat només la manera com els americans es miren els mitjans, sinó que també ha modificat els trets del caràcter dels partits. Les persones sense estudis superiors, és a dir, el que als EUA es coneix com a working class, han estat molts anys el pal de paller dels demòcrates. Amb Trump, el Partit Republicà s’ha convertit en el nou partit de la classe treballadora. L’any 2020 van votar-lo el 56 per cent dels ciutadans que tenen estudis de secundària o menys. I hi ha quelcom encara més preocupant per als demòcrates. I és que Trump s’està fent seva cada cop més població llatina i afroamericana, això és, col·lectius en què durant dècades els demòcrates podia confiar gairebé cegament.
Biden va aconseguir guanyar fa quatre anys gràcies al fet que especialment homes d’extraradi de pell blanca i amb estudis volien donar per acabat l’experiment Trump. Podrà tornar-ho a fer? Biden es presenta amb l’argument que ell ja ha demostrat com cal guanyar-lo, a Trump. Molts barons del seu partit no troben l’argument especialment convincent atesa l’edat del president. Va fer 81 anys al novembre. L’estiu del 2022 diversos governadors demòcrates populars van portar a col·lació la seva voluntat de presentar-se a la Casa Blanca, com ara Gavin Newsom de Califòrnia o Phil Murphy de Nova Jersey. Però llavors els demòcrates se’n van sortir molt millor del que s’esperava en les eleccions al congrés del novembre de 2022 i cap demòcrata va atrevir-se a desafiar l’actual president en el càrrec.
Ara els demòcrates vacil·len entre el pànic i l’optimisme calculat. Els pobres índexs d’aprovació del president són contrarestats per la gent de Biden amb l’argument que els de Trump no són gaire millors. Amb 77 anys, Trump sols és irrellevantment més jove que Biden, i a més l’expresident mostra cada cop més febleses mentals, cosa que no és incorrecta. En una intervenció a Sioux City, Iowa, va saludar cordialment la gent de Sioux Falls, que malauradament és a Dakota del Sud. A Derry, New Hampshire, va ascendir Victor Orbán, primer ministre d’Hongria, a cap d’estat de Turquia. Tot i això, això tampoc afecta Trump d’una manera constant. Els seus seguidors són molt indulgents quan es tracta d’errors molt detallats.
I, al contrari de Biden, Trump no fa la impressió que li manquin les energies. A Waterloo el públic riu d’alegria mentre imita el president llegint lentament i dolorosa les notes amb els noms dels periodistes que poden fer una pregunta durant una roda de premsa. El més desagradable és que Trump no s’allunya gaire de la realitat. Cap altra enquesta no ha fet més patent la desconfiança en el president ancià que la que va publicar el New York Times a principis de novembre. Aquesta revelava que un candidat demòcrata genèric no especificat ho faria molt millor contra Trump que el mateix Biden. Amb altres paraules: qualsevol és millor que el president actual.
A favor de Biden cal dir que combat els problemes de difícil solució. A la seva edat difícilment podrà canviar res, i en política exterior les crisis se succeeixen les unes a les altres, la qual cosa fa pensar que sota el seu govern el món està fora de si. En la guerra de Gaza dona un clar suport a Israel, fet que li assegura la simpatia de molts electors jueus, però li costa molts suports en l’ala progressista i en els ciutadans amb arrels en el món àrab. El seu balanç econòmic és més que correcte, però la població dels EUA està molesta perquè els preus dels aliments s’han disparat els darrers tres anys. I per si no n’hi havia prou, Biden té en Kamala Harris una vicepresidenta igual d’impopular que el mateix president.
Malgrat tot, és improbable que els demòcrates canviïn de candidat en l’últim segon. I és que el congrés demòcrata que n’elegirà el candidat tindrà lloc a mitjan agost a Chicago. Però fins i tot una curta competició per succeir Biden obriria fractures ideològiques al si del partit que Biden actualment està blanquejant. Gairebé tots els exemples històrics demostren que la competència és l’única que en treu profit quan un partit es rebel·la contra el seu propi president.
L’esperança dels demòcrates és que els nord-americans prefereixin votar majoritàriament Biden malgrat tot l’escepticisme abans que triar quatre imprevisibles anys amb Trump. A finals de la setmana passada, el president va ser a Pensilvània per fer-hi un discurs en què ni el moment ni el lloc no eren pas una casualitat. Biden va parlar en el tercer aniversari de l’assalt al Capitoli a Valley Forge, on George Washington i el seu exèrcit van establir el seu quarter d’hivern l’any 1777. En la guerra d’independència contra els britànics, els americans es van conjurar a no tornar-se a inclinar-se davant d’un rei, digué Biden. Afegí que les tropes de Washington van patir penúries indescriptibles per desfer-se del jou de la monarquia i que ara Trump intenta destruir allò pel que van lluitar Washington i els fundadors dels Estats Units. Biden va afirmar que ho farà tot perquè no s’arribi a aquest punt i va prometre fer de la defensa de la democràcia un tema central de la seva presidència.
Fou un dels millors discursos de Biden, que va mostrar que convindria no descartar-lo massa prematurament. Biden és dur, ho ha demostrat diverses vegades. S’ha presentat sense èxit com a candidat a president pels demòcrates dues vegades (el 1988 i el 2008) i al caucus d’Iowa de 2020 va caure derrotat en quart lloc. Aquell vespre gèlid de febrer gairebé ningú no creia en un triomf de Biden, però en els mesos posteriors no sols va derrotar els seus rivals demòcrates, sinó que finalment també va batre Donald Trump. Biden, que prové d’un entorn humil i es va aventurar a la política tot i que de petit era tartamut, sovint ha estat subestimat. Fins i tot quan molts estatunidencs el consideren massa gran. No és millor un president fràgil que no pas un que menysprea tan obertament la democràcia i la constitució? El 56 per cent de la població dels EUA creu que en un segon mandat Trump regiria el país com un dictador.
Trump pot ser un rival electoral amb grans dots, però una gran part de la seva campanya l’haurà de dirigir des de les sales de tribunals d’Atlanta, Miami, Nova York i Washington. L’expresident i la seva gent sembla que són del parer que de tot plegat se’n pot fer un espectacle. Tot i això, es fa difícil de transformar el banc dels acusats en una tarima electoral, simplement perquè des d’aquest lloc sols es pot prendre la paraula quan el jutge ho permet. I això, per a un home com Trump, que fa dècades que està acostumat a tenir l’última paraula, és tota una novetat.
Traducció d'Arnau Ferre