L'agenda valenciana i l'aigua per a nadar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S'acaba la legislatura al País Valencià, amb una clau positiva pel que fa al pacte del Botànic, que és l'acord de les forces que el composen per aprovar un pressupost amb el qual tancar amb una certa cordialitat política el cicle. Fer això, ja ha estat una fita notable. Però una vegada superat el tràmit, s'accentuaran els moviments per marcar territori, començarà a tomba oberta la disputa per l'electorat progressista .

Tota aquesta lluita tindrà lloc en el terreny simbòlic, més que a l'hora de fer un balanç que, pel que fa a PSPV-PSOE i Compromís, hauria de ser més o menys compartit: els consellers i conselleres que han liderat les carteres tenen un pes enorme, però la composició de les conselleries era mixta. Per la seua banda, Podem marcarà territori pintant amb retolador roig les àrees en les quals ha tingut algun tipus d'influència i acusant els socis dels possibles retards. 

Des de la perspectiva de l'anàlisi electoral, aquestes qüestions són interessants, perquè les tres formacions (més Esquerra Unida, que ha de jugar encara el seu paper), comparteixen franges ideològiques i electorals. Però hi ha una mena de convenciment tàcit que contempla que, per veure plenament operatiu un programa progressista, caldrà esperar la següent legislatura. O expressat d'una altra manera, el que hem vist fins ara és el balanç provisional d'un govern molt condicionat per la dependència financera de l'Estat, les diferències de criteri entre els socis en matèries com el medi ambient, les hipoteques del Partit Popular, les limitacions en el camp de la cultura i la llengua i pel conflicte de Catalunya. Això, en el millor dels casos. Per al típic votant d'esquerres hiperventilat, la legislatura del Botànic, que encara no ha acabat, és un catàleg de frustracions, d'oportunitats perdudes i de manca de valentia. 

Les parts positives són la "cara B", malgrat els rèdits en matèria de drets socials, d'estabilitat social i econòmica, de reversió sanitària, de redreçament cultural i educatiu (limitat pels tribunals controlats per la judicatura conservadora), de recuperació d'una radiotelevisió pública amb mancances i aspectes millorables però bastant digna, malgrat la precarietat i les circumstàncies, de neutralització bastant efectiva del fètid aroma de la corrupció que regnava després de dues dècades de PP. Si algú pensa que hi ha comparació possible, que s'ho faça mirar.

En general, estem instal·lats en una cultura política bastant més plural, molt menys tòxica, malgrat els intents de l'oposició de fer veure que al País Valencià passen coses que únicament són producte de les seues necessitats electorals. Per a la dreta i l'extrema dreta (cada vegada més indistingibles) és fonamental conflictivitzar la societat, fer-la passar per una reproducció a escala del que està passant a Catalunya. 

Així les coses, hi ha molta pressa perquè les forces del Botànic expliciten quina és la seua agenda per a una segona legislatura en matèries sensibles. El problema és que, malgrat les enquestes i una certa percepció generalitzada que PP i Ciutadans no sumaran majoria per a governar (tampoc sembla fàcil una suma que preocupa en Compromís, la del PSPV-PSOE i Ciutadans, no tant perquè pogueren formar govern sinó pel que podria suposar a l'hora de condicionar les polítiques en el Parlament), encara no està escrit que després de les eleccions hi haja una majoria botànica, de nou. Per nadar cal una superfície amb aigua. I cal saber si hi haurà una piscina olímpica, un rierol o una mar picada. S'ha de saber, alhora, com acaba la lluita per l'hegemonia a la ciutat de València o en la presidència de la Generalitat. Perquè no és el mateix que lideren els governs uns o altres. 

És necessari també conèixer què passarà a Catalunya: a hores d'ara ja s'han produït saludables pronunciaments en contra de la situació dels presos catalans per part de membres de les forces del Botànic. També s'estan generant, així ens consta, contactes i col·laboracions en matèria cultural. Poc cridaneres i discretes, si voleu, però hi ha portes i finestres obertes. Tanmateix, uns altres temes estratègics com els problemes de finançament compartits o l'articulació de les infraestructures estan molt condicionats pel procés, la col·laboració no és fàcil perquè les agendes d'uns i d'altres no estan sincronitzades. Les pantalles i circumstàncies són radicalment diferents.

Des del punt de vista de l'esquerra, l'exigència amb una hipotètica segona legislatura hauria de ser màxima en matèries mediambientals, de requisit lingüístic, de reversió sanitària definitiva, de normalització de relacions amb les Illes i Catalunya, incloent-hi l'intercanvi de senyals... Les excuses ja no serviran. Però perquè passe tot això, és necessari un requisit imprescindible: saber si els canvis d'aquesta primera legislatura conten amb el vist-i-plau d'una majoria suficient de la ciutadania. Cal, en definitiva, testar l'opinió dels ciutadans sobre el que ha passat fins ara abans de reblar més el clau.

I és necessari copsar si les tradicionals pulsions abstencionistes valencianistes i/o esquerranes tornen a aparèixer: tenir dades sobre a quanta gent progressista li sembla que deixar el govern en mans d'unes formacions obsessionades amb VOX és preferible al que hi ha ara mateix en el Palau de la Generalitat i la resta d'institucions. O els és indiferent. Perquè si aquest escenari de gir a la dreta no impressiona l'electorat d'esquerres, podem tenir sorpreses. Tot això, per no esmentar la incertesa per possibles avançaments electorals, acumulacions hipotètiques de comicis, escenaris canviants i un número incalcuable de variables indeterminades.

Com diria un entrenador poc expressiu, cal anar partit a partit. O per arrodonir aquelles metàfores tampoc no massa brillants no l'aigua, resta molta tela al teler abans de saber com serà la línia de banyadors que es durà la propera temporada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.