Possibilismes amb salut de ferro

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les interpretacions són diverses i no sempre convincents. L’aliança entre el PSOE i Podem podria considerar-se una barreja entre el possibilisme, la moderació, el conformisme i la doble moral. O potser el principal element és aquesta resignació que de vegades és virtut i de vegades claudicació quan els udols a l’orella dreta rebenten timpans i altres materials més difícilment recuperables. Els socialistes són a anys llum, terra endins de la Galàxia Transició, de les pureses polítiques originals. No paga la pena sacsejar la mortalla perquè, en tot cas, les mòmies sempre caminen amb els ulls embenats, incapaços de distingir al tacte entre una República i un tron o entre marxisme i el pecat neoliberal. Més fulgurant ha estat la fotosíntesi del 15M en un Podem que ja ha après el valor ergonòmic de la política, és a dir, la capacitat per encabir l’esquelet a la concavitat de l’escó o les profilàctiques bondats de la catifa contra el mal de peus, que sempre puja al cap. Ergonomia i indumentària poden ser una fantàstica descripció del símptoma. Pablo Iglesias ha passat de la camisa de quadres al corbatí com en el seu dia Felipe González ho va fer de la pana al vestit fet a mida. Iots i xalets a Galapagar són perfectament complementaris.

Però tot això no és traïció, sinó conseqüència. La societat espanyola no té l’esquerra que mereix, sinó la que demana. I ja cal agrair aquesta mínima cooperació tàctica entre l’esquerra d’ahir i la del futur. Un calc de pocs matisos que coincideix en un present ple d’incerteses. La representació total d’aquell dia que durarà anys va ser la setmana passada durant el ple extraordinari al Congrés dels Diputats. Un pacte de continuïtat de cadascú amb si mateix. Seguirem venent armes a Aràbia Saudita malgrat la seua propensió a esquarterar dissidents polítics. La vella política demana murs de contenció a la dreta. I la vella Espanya sempre els ha construït d’Andalusia cap a amunt. I a més, el negoci tèrbol no erosiona Sánchez per l’esquerra, que sol ser la part tendra i fràgil de qualsevol organisme polític. Els líders andalusos de Podem, en fi, la cúpula domèstica i presumptament anticapitalista de José María González Quichi i Teresa Rodríguez, tenen clar que abans són els 6.000 treballadors de les drassanes de la badia de Cadis que els 50.000 morts de la guerra contra el Iemen. És clar que el destí final de Jamal Khashoggi hauria estat idèntic al consolat d’Aràbia a Istambul que a la seu del comitè d’empresa de Navantia.

Al Congrés, però, Iglesias mostra el seu rebuig, amb el puny a mig alçar, a la venda d’armament a països contrastadament violadors del drets humans. Puny a mig alçar o deficitària erecció ideològica. Ja se sap dels efectes de la vida sedentària a les glàndules seminals. En tot cas, unes contorsions per acomodar-se a la cadira noble que són del tot innecessàries. Talment passa amb el fet nacional a Catalunya i a la pèssima qualitat de la política migratòria d’un Govern que dilluns es desperta solidari i permet l’arribada de l’Aquarius i de dimarts a diumenge incentiva l’expulsió exprés dels immigrants que es juguen la vida a la tanques de Ceuta i Melilla fruit d’uns acords vells, inversemblants, amb el Marroc, i que no asseguren les mínimes garanties legals i de dret dels afectats. I tot a l’ombra d’una perillosa distinció entre els bots per terra o les arribades per mar, ja que, segons la vicepresidenta, no són la mateixa cosa. El missatge de Carmen Calvo i del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, és descoratjador: els subsaharians que s’arrisquen entre concertines i porres de la Força Auxiliar marroquina i de la Guàrdia Civil espanyola seran deportats ràpidament, però si creuen en pastera l’estret de Gibraltar o el desert de grans marejades que és la mar d’Alborán, rebran un tracte humanitari. Si és que arriben amb vida, és clar. Què faran la pròxima volta els immigrants expulsats? Doncs intentar aplegar per mar amb el perill d’unflar la xifra de 294 morts (a data de juliol passat, segons l’Organització Internacional per a les Migracions), és a dir, una mitjana superior al mort diari.

Malgrat tot, haurem d’agrair a Iglesias i a Sánchez que hagen coordinat les agendes i les incongruències per arribar a acords. És el mínim entre polítics en el gran mercat que són les Corts Generals. Acords de base econòmica i també per frenar la bandada popular de ciutadans voxiferants. Una operació d’alt risc entre allò possible i allò essencial. I tot pel bé, ens diuen, dels nostres timpans, encara que siga a costa de sentir relats poc digeribles. Certament, hi ha possibilismes amb una salut de ferro. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.