Fabricar la mort. I l’estupidesa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sovint hi ha dolors que duren més dels 15 dies de columna reglamentària. El silenci social i polític quant a la venda d’armament a Aràbia Saudita en la seua guerra desproporcionada contra el Iemen, pesa, punxa i ofega. I no sols pel fet criminal inherent, sinó també pels arguments del Govern, tota una antologia de la baixesa moral i d’un buit intel·lectual que és símptoma i justificació alhora d’aquests temps de màsters ficticis, empreses per evadir impostos i canonades que rebenten i esguiten d’excrements tot un consell de ministres arribat el cas. Temps, per tant, d’una buidor estremidora en què tot un titular d’Afers Estrangers pot dir, en aquest sentit, que es tracta d’un “armament de precisió” sense “efectes col·laterals en el sentit que encerta el blanc escollit amb una precisió extraordinària”. I on tot seguit una ministra portaveu del Govern assenteix: “Són de làser d’alta precisió i no s’equivocaran matant iemenites”. Per tant, una nova modalitat de bombes amb voluntat, raciocini i pietat. Exactament el que li manca a un president del Govern quan afirma que el dilema del seu Executiu “arriba fins a les nostres fronteres; allò que facen [amb l’armament venut] tercers països no és responsabilitat d’aquest Govern”.

I tot amb el mutisme còmplice de la resta dels partits polítics, socis o no de moció de censura. Per un costat hi ha els independentistes, massa preocupats per la frontera dins la frontera per prioritzar la solidaritat internacional que, d’altra banda, tant invoquen. Pel que fa a la dreta, destaca el comentari de Ricardo Tarno, diputat per Sevilla del Partit Popular i esguitat per 2014 per un presumpte cas de cobrament de suborns, fet a la ministra Margarita Robles al mig de l’hemicicle: “Les bombes són molt diferents a vostè perquè sembla ser que són intel·ligents”. Llàstima que el cos de Crist consagrat en missa de diumenge no siga capaç de provocar episodis de gastroenteritis crònica. D’altra banda, és un fet que per a tot subjecte neoliberal, el negoci i les transaccions són la primera cosa a garantir, ja que no hi ha cap prova fefaent de l’efectivitat borsària de valors com la humanitat o els drets humans.

En aquest cas el comerç intel·ligent, de gran precisió, són 9,2 milions en bombes làser i 1.800 milions per fabricar cinc fragates de guerra a les drassanes de Navantia al Ferrol, Cartagena i, sobretot, a la badia de Cadis. Però també el comerç amb Aràbia Saudita amaga les relacions atàviques entre aquella monarquia i l’espanyola, on hi ha les presumptes comissions que va cobrar l’emèrit Joan Carles I a canvi de promocionar les empreses de l’Ibex 35 en la construcció de l’AVE de Medina a la Meca i obrir les portes a acords futurs sota el paraigua del programa Saudi Vision 2030.

Que no ens obliguen a triar entre defensar els negocis o la pau!, podrien manifestar els encorbatats de l’Olimp borsari espanyol parafrasejant, encara que d’una forma més prosaica, l’alcalde de Cadis, el suposat anticapitalista José María González, Quichi, qui en un article a eldiario.es va defensar l’encàrrec sinistre amb l’argument: “Que ningú no ens obligue a decidir entre defensar el pa o la pau”. Una reflexió que fa sentir una profunda soledat a la part esquerra de l’ànima. No sols per l’absurd egoisme i l’absència de denúncia d’un genocidi a terres llunyanes, sinó per l’infantilisme dels raonaments. És cert que la comanda donarà treball a 6.000 empleats durant 5 anys en unes comarques fuetejades històricament per l’atur. Però tot s’hi val? Només de pa abasteix l’ésser humà la seua fam? “Que vinguen les comandes!”, esclata l’alcalde en el seu text. Faria la mateixa afirmació si les naus foren per concretar el bloqueig de Gasa a cura d’Israel?

O per bloquejar, com demana Itàlia, l’arribada d’immigrants des de les costes de Líbia? Posats a ser explícitament coherents, perquè Quichi no agraeix a Joan Carles I i els seus negocis tèrbols el fet que els treballadors de la badia de Cadis puguen escollir el pa a sobre de la pau? Una decisió que, en tot cas, pertany a la intimitat dels mateixos treballadors i no al verb de gallet fàcil de polítics oportunistes. I tot amb el silenci de Pablo Iglesias des del seu oasi, més saudita que no iemenita, de 2.000 m2 a Galapagar.

“De la meua fam mane jo”, conta Salvador de Madariaga al llibre España, publicat el 1931, que li va dir un jornaler andalús al cacic que li volia comprar el vot. Hi ha qui, però, ja no pot manar ni de la seua dignitat perquè l’ha perduda del tot.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.