A Espanya es fabrica i s’exporta la mort. Un fet que ha quedat exposat de manera impúdica amb la marxa enrere del Govern a cancel·lar la venda de 9,2 milions en bombes làser a Aràbia Saudita, un acord que signà l’anterior Executiu i que l’actual ministre d’Afers Estrangers, l’indefinible Josep Borrell, ha decidit “honrar”. Aquesta és la paraula exacta: “Honrar un contracte que ve de 2015 i del qual no s’ha detectat cap irregularitat que permeta no posar-lo en pràctica”. Ho va assegurar la passada setmana després que la titular de Defensa, Margarita Robles, rectifiqués la negativa a continuar comerciant en armes amb un país acusat de perpetrar crims de guerra al Iemen i de greus delictes contra els Drets Humans, a més de subvencionar i propalar el wahhabisme: precepte religiós supremacista que guia l’ISIS en els seus atemptats arreu del món.
Per a Borrell no deu ser massa irregular que bombes per l’estil s’utilitzen per volar mercats, hospitals, campaments de refugiats o autobusos escolars. Això mateix va ocórrer el 9 d’agost quan un míssil d’aquells guiats amb làser va rebentar una excursió de xiquets. Desenes n’hi van morir. Les imatges dels menuts esquarterats, amb les motxilles encara als muscles, és una postal perfecta dels territoris més profunds de la barbàrie.
Però, a més, les paraules de Borrell són altament ofensives. “És armament de precisió” que no produeix “efectes col·laterals en el sentit que encerta el blanc que es vol amb una precisió extraordinària”. Tant com la punteria del ministre al nucli dur del cinisme i de la intel·ligència de qualsevol ciutadà mínimament sensible. Un atac que tampoc no tindria supervivents si és que les paraules es carregaren amb els materials de la mort que l’Aràbia Saudita utilitza al Iemen des de 2015, quan les milícies rebels huties, al caliu de les primaveres àrabs, es van revoltar contra el Govern legítim. Un afer intern en un dels països més pobres i endarrerits del planeta que poc importaria als saudites si és que no els tocara la frontera i, sobretot, l’Iran, el seu enemic directe pel control polític, religiós i econòmic de la gran regió de l’Orient Mitjà, no subvencionés les milícies rebels. Una gran batalla on Aràbia Saudita lidera, a més, una coalició que inclou Senegal i, en especial, el Marroc, socis estratègics d’Espanya pel control de la Frontera Sud, i on els 50.000 morts o els 20 milions que necessiten ajuda humanitària urgent al Iemen són meres xifres del càlcul geopolític.
Una inèrcia en la qual Espanya s’ha vist i es veu alegrement centrifugada. De fet, els 9,2 milions són xavalla en comparació dels 1.361 milions en armes venudes als saudites entre 2013 i 2015. Mantindre la negativa digna a continuar fent negocis tèrbols, tal com demana la Campanya Armes Sota Control (amb Amnistia Internacional, FundiPau, Greenpeace i Oxfam Intermon), haguera marcat una fita en la política comercial amb el país genocida. Una relació encetada fa dècades pel rei emèrit Joan Carles I i que darrerament s’ha vist esquitxada per possibles corrupteles com el cobrament de comissions a canvi de mitjançar en favor d’empresaris que feien i fan negocis en aquell país.
Unes sospites que la majoria de l’arc parlamentari s’ha negat a investigar. Es tracta de contractes com la construcció del metro de Riad o el tren d’alta velocitat entre Medina i la Meca i que tenen en l’horitzó el programa Saudi Vision 2030, on hi ha immerses 25 de les empreses espanyoles més importants. Entre més, Navantia, que té un acord pendent amb el Govern saudita de 1.800 milions per fabricar cinc fragates de guerra a les drassanes de Ferrol, Cartagena i, en especial, la badia de Cadis, on els treballadors van eixir al carrer per garantir el contracte i els llocs de treball. De fet, ha transcendit que va ser aquesta càrrega de treball, cinc anys i 6.000 treballadors, el que va fer recular un Govern que està obligat a garantir el dret al treball sense violar el dret a la vida tal com exigeix la normativa internacional sobre venda d’armes: l’exportació serà denegada si hi ha indicis raonables de pertorbar la pau o atemptar contra els drets humans. Un supòsit, a més, que el PSOE incloïa negre sobre blanc al programa electoral.
Però la política, al cap i a la fi, és un exercici de pragmatismes i elasticitats on l’economia ho tensa i destensa tot. Ben plaent deu haver sigut contemplar des dels butacots de l’Íbex 35 com els socialistes s’enfronten a les pròpies contradiccions amb 6.000 treballadors demanant fabricar armament i facilitant els negocis bruts dels més rics al golf Pèrsic. Un dilema més de d’una Espanya en la cruïlla: la que té polítics presos per les seues idees, patrocina crims de guerra en consorci amb tiranies atàviques i protegeix monarquies purulentes i medievals a casa pròpia. Quin país!
