POLÍTICA

5 anys de Podem: la revolució inacabada

Ara fa cinc anys es gestava Podem, un partit polític que ha transformat la política espanyola però que no ha pogut culminar l’assalt al cel anunciat pel seu líder, Pablo Iglesias. Analitzem aquest primer lustre de vida amb diversos referents de la formació a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ploc... Ploc... Ploc... Ploc... Un partit d’al·luvió, com als seus inicis va ser Podem, es conforma de moltes petites gotes. En aquest cas, de petites gotes d’indignació escampades de cap a cap del territori. Des de l’extrem sud fins a l’extrem nord.

Per exemple, la d’Antonio Estañ, de Callosa de Segura, un municipi de 18.000 habitants situat a 40 quilòmetres de Múrcia, on va aconseguir el grau de Filosofia. Sense expectatives laborals, havia cursat un màster internacional en Filosofia política a la Universitat Pompeu Fabra i ja havia completat, també, el primer cicle del grau de Dret a la Universitat d’Alacant. Procedent dels moviments estudiantils, on sempre va militar, havia incrementat el seu compromís social a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), prenent part de les ILP en favor de la renda bàsica i la dació en pagament. Les estones mortes les dedicava a veure La Tuerka, un programa semiclandestí emès per internet que presentava un professor de Polítiques anomenat Pablo Iglesias. “Va ser el primer projecte televisiu en clau contrahegemònica, un gran laboratori d’idees”, subratlla Estañ, diputat a les Corts des de 2015. Dos anys més tard, el 2017, va ser escollit secretari general de Podem al País Valencià i portaveu del grup parlamentari.

Hi havia també la gota d’indignació de Ferran Martínez, veí de València. Graduat en Economia, tenia tot just 26 anys i no trobava feina enlloc, raó per la qual havia començat els estudis de Ciències Polítiques a distància. Ell va ser un dels centenars de joves que van omplir de gom a gom la sala Joan Fuster de la Facultat d’Història de la UV quan Iglesias —el 23 de gener de 2014— va presentar-hi una plataforma anomenada Podem. “Els plantejaments que van moure el projecte romanen intactes cinc anys després”, sosté Martínez. “Conèixer els procediments burocràtics de les institucions des de dins atorga una perspectiva diferent, però ens esforcem a traslladar les idees abstractes a allò més concret per tal de millorar les condicions de vida de la gent”, diu qui ara ocupa un escó al Senat. És el tercer senador més jove del 265 que integren la Cambra Alta.

Una altra gota caiguda a València era la de Fabiola Meco, professora de Dret civil al campus dels Tarongers. Pertanyia a la fundació CEPS (Centre d’Estudis Polítics i Socials), sorgida com a associació vinculada a la UV però que sempre va mantenir un lligam estret amb la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid (UCM). Per això ella ja coneixia a fons Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero i Íñigo Errejón, que, conjuntament amb Carolina Bescansa i Luis Alegre, van engegar Podem. El trident freqüentava València, on exploraven “fórmules d’aprofundiment democràtic” centrades en Llatinoamèrica, en bona mesura a Veneçuela. “Iglesias, Monedero i Errejón destacaven per la seua oratòria, però mai no hauria dit que serien capaços de bastir un projecte com el de Podem”. Ara ella és diputada a les Corts, on exerceix com a síndica adjunta del grup encapçalat per Estany.

A Mallorca una de les gotes que va sumar-se a Podem és la d’Alberto Jarabo, un madrileny establert a Palma de feia temps. Realitzador de televisió, li agradava seguir l’actualitat política sense saber que un dia s’hi dedicaria. “Ada Colau, el seu compromís social, em va fer pensar que calia participar activament”, evoca, “però fou quan vaig sentir Pablo, que vaig fer aquesta passa”. Així, va enrolar-se al cercle del seu barri i més endavant va presentar-se a les primàries per triar la direcció del partit a les Illes. N’ha estat el secretari general i ara exerceix en exclusiva de portaveu al Parlament.

L'any següent Jarabo li oferiria a Juan Pedro Yllanes que optara a encapçalar el cartell electoral de Podem al Congrés. Jutge de prestigi de l’Audiència de Palma, estava a punt de presidir el tribunal que havia de jutjar la infanta Cristina i el seu marit, Iñaki Urdangarin, pel cas Nóos. “Només disposava de 24 hores per decidir-ho i vaig acceptar-ho perquè es tractava d’un projecte molt engrescador... Recollint l’esperit del 15M, Podem proposava una manera de fer política molt diferent de la del PP i el PSOE”, explica Yllanes, que ho té tot de cara per esdevenir el candidat de Podem a la presidència balear als comicis de 2019.

La gota de Jéssica Albiach podia haver caigut a València, però va fer-ho a Barcelona. Periodista, va treballar al diari Levante-EMV abans de cursar un màster en comunicació estratègica i màrqueting polític a la UAB. En assabentar-se del naixement de Podem va tractar de col·laborar-hi, però sense èxit. El projecte estava a les beceroles i el correu electrònic que va enviar no va obtenir resposta. Fins que un dia, de sobte, va coincidir en un vagó del metro amb Bea Rilova, una de les referents de Podem a Catalunya, que va ocupar la secretaria d’organització de la primera direcció. Impactada pel fet que algú la reconeguera, Rilova va facilitar a Albiach la seua adreça personal de correu electrònic per tal d’involucrar-la en el projecte. Diputada electa a les eleccions catalanes de 2015 i 2017, Albiach presideix ara el grup de Catalunya en Comú-Podem.

La pluja d’inscrits a Podem seria especialment copiosa a l’àrea metropolitana de Barcelona, on Joan Giner, malgrat la seua joventut, ja era un veterà de l’activisme. S’havia capficat tant en el moviment estudiantil que, irònicament, afirma tenir “dues carreres”: la de teleco i la que va fer als carrers contra el pla de Bolonya. Adscrit a Esquerra Anticapitalista, va participar al 15M de Cornellà de Llobregat, la seua ciutat, des de la primera assemblea. Un cop inserit a Podem i conjuntament amb persones procedents del 15M i de Procés Constituent —la plataforma abanderada per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres— contribuiria a bastir Cornellà en Comú, que va obtenir cinc regidors als comicis locals de 2015, i quatre mesos més tard va entrar al Parlament català dins de la llista de Catalunya Sí que Es Pot. Secretari polític de Podem durant l’etapa d’Albano Dante-Fachín, després de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va abandonar la política institucional. Ara dissenya pàgines web.

La politòloga Gemma Ubasart, professora de la Universitat de Girona, va ser docent de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM). En aquella època, la proximitat física i de continguts que impartien va fer-la entrar en contacte amb Iglesias, Errejón i companyia, amb els quals també compartia militància en moviments socials. Quan van haver d’escollir la secretària general que catapultara el partit a Catalunya, el grup de la Complutense va decantar-se per ella. També van confiar-li la secretaria de plurinacionalitat i polítiques públiques per al canvi, però en passar els comicis al Parlament de 2015 va decidir abandonar tots els càrrecs i retornar a la Universitat.

‘La Tuerka’ com a partit

Sense El gato al agua potser no hauria arribat mai aquest al·luvió de militants. El programa de debat polític referencial d’Intereconomía TV va convertir-se en el trampolí d’Iglesias. El seu nom, fins aleshores reclòs al món virtual d’internet, va popularitzar-se —i de quina manera— a partir de la seua aparició en aquell programa, on va ser presentat com a “simpatitzant del 15M” i va poder debatre cara a cara amb el periodista Federico Jiménez Losantos. Era maig de 2013.

El xoc dialèctic va ser tan sucós que La Sexta i Cuatro, dues cadenes generalistes, començarien a convidar assíduament aquell jove professor de camisa blanca i corbata mig desnugada. Definitivament, havia trencat el mur.   

Iglesias va explicar a La Tuerka, el seu altaveu de minimasses, les raons per què havia decidit creuar les “línies enemigues” i trepitjar “territori comanxe”.

—Fa més de dos anys que diem que els mitjans, com a aparells ideològics, són un espai d’intervenció política cabdal. Assumim el perill de determinats formats, així com també el perill de la banalització, l’espectacle i la todología, però no amagarem el cap si ens donen l’oportunitat perquè ens escolten centenars de milers de persones. Heu de saber, companys, que quan escolteu els meus arguments o els de Monedero als grans mitjans esteu assistint al treball d’un equip que es deixa la pell ajudant-nos a preparar els debats i a difondre’ls. No volem ser estrelles, volem ser militants i el nostre partit s’anomena La Tuerka.

L’editorial que Iglesias va pronunciar aquell 15 de maig de 2013 —segon aniversari del 15M— esbossava per primera vegada la idea de partit polític lligada al nucli de la Complutense.

A la tardor de 2013, ara fa cinc anys, es va generar la urgència de crear una plataforma ciutadana que concorreguera a les eleccions europees del 25 de maig de 2014. La penúria derivada de la crisi econòmica, l’allau de casos de corrupció i la depressió dels partits tradicionals oferia una oportunitat històrica. El 15M havia expressat una indignació col·lectiva que la PAH havia dut a les institucions i que grups com Joventut Sense Futur havien mantingut ben viva, però calia catalitzar políticament tot plegat. I Podem, amb un manifest inicial titulat “Moure fitxa” que va publicar el diari digital Público, va ser la fórmula elegida. Era gener de 2014. El lema “sí que es pot” va començar a córrer a la velocitat de la llum. Plovia sobre mullat. Era la tempesta perfecta.

Aquell intent desesperat d’obrir-se pas en el panorama polític podria haver quedat avortat si Esquerra Unida (IU) haguera acceptat l’oferiment d’Iglesias de celebrar unes primàries conjuntes. Aspirava a colar-se a la candidatura de la formació que havia assessorat en el passat. Però Cayo Lara i Willy Meyer van tancar-li la porta.

Sense intuir-ho, acabaven de signar l’acta de defunció d’IU. Perquè ells, sense Iglesias, van ser capaços d’obtenir sis eurodiputats i més d’1,5 milions de vots. Però és que Iglesias, al capdavant d’un partit desconegut anomenat Podem, n’aconseguia cinc i 1.250.000 paperetes.

“Majoritàriament, a Esquerra Unida no van saber llegir el 15M”, reflexiona Antonio Estañ. “Alberto Garzón fins i tot censurava les primàries obertes i assegurava que eren un producte nord-americà, a IU veien el 15M com un moviment de classe mitjana que no aspirava a prendre el Palau d’Hivern, sinó a reclamar mesures conservadores com l’Estat del benestar i la regeneració democràtica”, opina. “Per a tots ells, el 15M era un moviment de desclassats que no tenien la intenció de llegir El capital, quan precisament aquest era el seu èxit: la capacitat d’atreure gent que fins aleshores no s’havia interessat gaire per la política”.

Iglesias conversa al Congrés dels Diputats amb el coordinador general d'IU, Alberto Garzón, en presència de Carolina Bescansa. / EFE

Estañ votava IU però no n’estava enamorat. A Podem va trobar molta gent com ell, d’altres que havien donat suport al PSOE i, fins i tot, alguns que poc abans lluïen l’adhesiu de Compromís. “Al 15M vam guanyar els carrers, però després vam xocar contra un mur. Per això va ser tan important la PAH: la seua ILP o la imatge d’Ada Colau en una comissió del Congrés, dient-li ‘criminal’ al president de l’Associació Espanyola de Banca [Javier Rodríguez Pellitero], va ser la transició a l’arribada de Podem, que aportava una dimensió política i organitzada”. Entre els signants del manifest fundacional de Podem hi havia noms que ell coneixia de feia anys, com els de Santiago Alba Rico, Miguel Urbán, Carlos Fernández Liria o Íñigo Errejón, de qui havia llegit molts treballs acadèmics.

A l’altra punta del mapa, de Girona estant, Gemma Ubasart de seguida va veure clar que el projecte podia tenir èxit. “Hi havia unes condicions estructurals òptimes i un parell de recursos clau: d’una banda, el 15M, que havia esquerdat els consensos de la transició gràcies a unes noves generacions crítiques i desconfiades que van trobar en Podem la seva expressió política principal, i en segon lloc, Pablo Iglesias, un outsider televisiu que va saber aprofitar la dictadura de les audiències per crear nous relats i discursos”. Ubasart considera que “Podem no representa el 15M, però sense el 15M difícilment hauria existit mai”, i valora que Iglesias haja reeixit a “teoritzar una hipòtesi populista”. “En moments de crisi, ha sabut mobilitzar les passions des d’una perspectiva democràtica”, rebla.

Populisme, centralitat i finestra d’oportunitat

A ulls de la dreta —i durant molt de temps als del PSOE— populisme i Podem han sigut sinònims. Estañ s’ho mira amb filosofia i accepta l’homologació: “Ací s’ha traduït de manera pejorativa, però Ernesto Laclau, en parlar de populisme, es refereix a la construcció d’un subjecte polític que contraposa dos eixos: el populisme de dretes marca la diferència contra l’estranger mentre el d’esquerres la marca contra el ric”.

Els líders de Podem, de fet, mai no han renegat del component populista dels seus missatges. Era la via més ràpida per ocupar la centralitat del tauler polític. Una centralitat que no equivalia a centre, sinó a fer que tothom es posicionara a partir del posicionament de la formació morada.

Una centralitat que pivotava sobre tres eixos. D’una banda, l’eix dalt-baix o casta-poble, que va obligar els dirigents del PSOE a negar la seua pertinença a la casta. En segon lloc, l’eix tradicional esquerra-dreta, en què Podem insistia que tant el PP com el PSOE coincidien en les qüestions essencials. I, per últim, l’eix nou-vell, que va provocar el procés d’expansió de Ciutadans. El partit d’Albert Rivera va erigir-se en el “Podem de dretes” que havia reclamat el president del Banc Sabadell, Josep Oliu.

L’estratègia dels cervells de Podem consistia a aprofitar la “finestra d’oportunitat” que significaven les eleccions estatals previstes per 2015. Una “guerra-llampec”, com van definir-la internament, dins de la qual Podem era una “màquina de guerra”. El repte era “assaltar el cel” en el primer intent.

El context de crisi econòmica severa i la manca de temps de reacció per a la resta de forces hi jugava a favor. La irrupció als mitjans d’un producte tan genuí va contribuir a revolucionar les enquestes. Després, però, vindria l’associació a Veneçuela i al règim iranià dels aiatol·làs. Una campanya de desprestigi no circumscrita als mitjans conservadors. Les pàgines del diari El País en poden donar fe.

Iglesias i Errejón en un míting celebrat a València el gener de 2015, quatre mesos abans de les eleccions autonòmiques i municipals. / EFE

Cansat pel seu esprint electoral d’un any i mig, Podem va arribar esgotat a les eleccions de desembre de 2015, en què va obtenir més de quatre milions de vots —de bracet de les seues confluències— que no li van servir per superar la tercera posició. En la repetició dels comicis, el juny de 2016, tampoc no va culminar el sorpasso al PSOE que els havia fet coalitzar-se amb IU. La mateixa IU als líders de la qual Iglesias havia anomenat cenizos per haver estat “incapaços de fer res durant 25 anys”. “Que es queden amb la seua bandera roja i ens deixen en pau”, va arribar a dir-los.

“Les finestres d’oportunitat no s’obrin i es tanquen soles; la que va albirar Podem, l’havia creada el moviment 15M, i ara Podem ha de produir les seues pròpies finestres d’oportunitat, com hem fet al País Valencià amb l’Acord del Botànic i com hem de fer ara mitjançant el Govern de Pedro Sánchez”, analitza Ferran Martínez, “ja no podem pensar en termes d’un cicle electoral curt, d’assalt, sinó en un cicle de mitjà i llarg termini... No hem perdut la vocació d’esdevenir una força de govern, tothom sap que ens hem consolidat i que no som flor d’un dia”. “No hem de ser la crossa del PSOE ni una esquerra irrellevant, sinó trobar el punt on siguem més productius”, continua Martínez, “no sols hem d’apartar el PP del poder, també hem d’impulsar polítiques valentes”. “Costa de trobar aquest punt, és realment complicat, però hem d’aconseguir-ho”, expressa esperançat.

Des de Palma, Alberto Jarabo creu que Podem no corre el perill d’ocupar només l’espai tradicional a l’esquerra dels socialistes que sempre havia ocupat IU. “El PSOE i Podem són formacions diferents, ocupam espais diferents, ells han demostrat moltes vegades que estan subjectes a temptacions que nosaltres no tenim i, per tant, la nostra presència actua com a corrector de les intencions socialistes”.

Alberto Jarabo va ser secretari general de Podem a les Illes i ara és, exclusivament, el seu portaveu al Parlament balear. / EFE

“Ara, quan la gent parla dels polítics, també ens inclou a nosaltres”, es resigna Estañ, “l’entrada a les institucions ha fet que ja no siguem un partit tan sexy”. Una sensació que no comparteix Juan Pedro Yllanes, per a qui “Podem encara no pot ser considerat un partit convencional, manté la frescor de fa cinc anys”. Fabiola Meco, en canvi, percep que “la imatge de la formació s’ha desbibuixat” a causa d’algunes “errades molt elementals” entre les quals destaca “el no a la investidura de Pedro Sánchez” de març de 2016, la “guerra fratricida” a la cúpula del partit o “l’episodi del xalet” de Pablo Iglesias i Irene Montero. “Tot això ens ha situat en la vella política”, es plany Meco.

Joan Giner es nega a qualificar Podem de “partit clàssic” però sí que troba a faltar un període més llarg de “maduració” que li proporcione “més cultura democràtica”. Com a membre del sector anticapitalista, critica la “jerarquia” existent, començant per la figura del secretari general. “Hauríem d’optar per estructures més descentralitzades, com les de la CUP o l’esquerra abertzale, fins i tot copiar algunes coses d’ERC i el PNB”, recomana. Giner no acaba de pair que “les organitzacions autonòmiques de Podem no compten amb un CIF propi”.

Joan Giner intervé en un acte en favor del referèndum català en companyia de Gabriel Rufián (ERC) i de qui era alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater. / EFE

En opinió de Fabiola Meco, s’han produït “errades de comunicació” inesperades en un partit basat en la imatge televisiva. Cita com a exemple “l’espectacle mediàtic” que va envoltar l’oferta d’Iglesias a Sánchez el 2016, en virtut de la qual s’intitulava vicepresident i enumerava els ministeris que havien de correspondre a Podem. Pressionat pels mitjans afins i els barons del seu partit, Sánchez va preferir lligar un acord d’investidura amb Ciutadans que Podem va tombar a l’hemicicle.

“Pot semblar que vam equivocar-nos, però els nostres votants ho comprenien perfectament”, sosté Yllanes. “Pretenien que votàrem a favor d’un programa consensuat amb Ciutadans, però no podíem trair la nostra gent”, corrobora Albiach, “ara tothom ja sap què és Ciutadans”.

Segons Estañ, el salt a les institucions representava un “precipici” que amenaçava de fer “envellir” Podem. Per això van esforçar-se a marcar un perfil propi, com ara a la recepció reial de l’inici de la legislatura, a la qual el PSOE assistia sense dubtar-ho gens ni mica. L’esquerra més ortodoxa, IU, optava per absentar-se’n. Ara, Podem adoptava una posició innovadora i Iglesias hi acudia amb el llibre Juego de Tronos sota el braç, que regalava al monarca alhora que li recordava les conviccions republicanes que professava.

“El no a Sánchez va ser una decisió molt difícil, va generar molt de debat al si de Podem”, assegura Estañ. “Era una trampa de PSOE i Ciutadans per tal de guanyar espai polític pel centre en detriment nostre i del PP”, afegeix. “El PSOE tenia més afinitat ideològica amb nosaltres i nosaltres, més vots que Ciutadans”.

El jutge en excedència Juan Pedro Yllanes, a la dreta, acompanyat d'Íñigo Errejón i Mae de la Concha, la secretària general balear, en un acte de campanya a les Illes. / EFE

“Era un acord amb què no combregàvem gens, que no podíem votar de cap de les maneres”, remarca Jarabo, “quan el PSOE ha canviat no hem tingut problema a donar-li suport”. Una línia en què aprofundeix Ubasart: “El temps posa les coses al seu lloc. Des de l’inici Podem va apostar per una correlació de forces determinada: el progrés i la plurinacionalitat. És a dir, per una aliança entre forces d’esquerra estatals i independentistes i nacionalistes perifèriques. I això és el que ha acabat succeint. El nou escenari, a més, barra el pas al creixement de Ciutadans”.

El preu de la plurinacionalitat

Una de les innovacions de Podem és l’articulació d’un discurs de caràcter plurinacional que li ha reportat molts diputats catalans i bascos al Congrés però que ha pogut significar un llast a les circumscripcions castellanes, andaluses o extremenyes. “La concepció plurinacional de l’Estat és part de la naturalesa mateixa de Podem, que representa la nova Espanya”, argumenta Gemma Ubasart, “i Espanya no pot entendre’s sense reconèixer la seva pluralitat nacional”. “Penso que Podem ha fet molt per canviar determinades mentalitats, per primer cop hi ha un partit d’abast estatal i amb una certa grandària que defensa explícitament el dret a referèndum”, afegeix.

Gemma Ubasart, exsecretària general de Podem Catalunya i exsecretària de plurinacionalitat de la direcció estatal de Podem. / EFE

Ferran Martínez recorda que “la plurinacionalitat sempre ha estat una qüestió complexa, però si vam apostar tant per ella com pel referèndum és perquè estem convençuts que és la manera més encertada de tancar la crisi territorial que travessa Espanya”. Martínez descriu un Podem “instal·lat en la tensió de no renunciar a aquest principi bàsic sense perdre molts dels nostres possibles votants”. De fet, tal com diu, “cal destacar el mèrit enorme dels companys de les dues Castelles, Extremadura, Andalusia o Madrid a l’hora d’articular el discurs de la plurinacionalitat als seus territoris”.

“La plurinacionalitat va ser una proposta valenta”, valora Jarabo, “és una idea que va quallant gràcies a la pedagogia que fem arreu d’Espanya”. “Qui vota Podem sap que vota un projecte plurinacional, unim la qüestió territorial i la qüestió social”, afirma Estañ, “no teníem cap més opció que defensar allò en què creiem: una consulta pactada a Catalunya”.

“No sempre hem de moure’ns en termes electorals: si hi creus, has de fer pedagogia i que aquesta idea s’acabi imposant”, defensa Albiach, qui es felicita pel fet que Sánchez, en la cursa per la secretaria general del PSOE, “introduïra la qüestió plurinacional a la seua campanya”. Yllanes hi està d’acord i demana “aprofundir en la necessitat d’un nou model d’Estat”. Giner, de la seua banda, subratlla la “valentia” d’aquest discurs però recorda que Iglesias no veia clara la participació dels afiliats de Podem al referèndum de l’1 d’octubre. “Vam haver de guanyar-nos aquest acte de sobirania, milers i milers de catalans adscrits a Podem s’hi van mostrar obertament favorables”, s’enorgulleix. Quan Iglesias, en la campanya catalana de 2015, va sol·licitar el vot “als fills d’andalusos i extremenys”, també va ser durament contestat a nivell intern. “Parlava de dues Catalunyes, en lloc d’un sol poble, com proclamava el PSUC”, lamenta Giner. Un comentari “poc reeixit”, es limita a dir Ubasart.

I és que la plurinacionalitat i els seus efectes col·laterals han generat malestar intern. Carolina Bescansa, per exemple, va distanciar-se per sempre més d’Iglesias el dia que va criticar en públic que Podem s’adreçara “als catalans, més que no al conjunt dels espanyols”. “Podem no té un projecte per a Espanya”, va etzibar.

Units Podem?

De dir-li el nom del porc a IU a segellar-hi un acord preelectoral. L’entesa Units Podem també va causar discussions sonores a la formació morada. Íñigo Errejón, número dos fins que el febrer de 2017 va celebrar-se l’assemblea de Vistalegre II, n’era un dels principals detractors. Alertava que aquesta jugada —que tenia la missió de rendibilitzar els vots a l’esquerra del PSOE i consumar el sorpasso— escorava la formació cap a l’esquerra i li feia perdre la preuada centralitat.

“Es tractava de no perdre el milió de vots d’IU, era una jugada conjuntural”, observa Ubasart. “Era inevitable, aquest pacte agrupava l’esquerra i permetia que les eleccions no foren un calc de les anteriors, però vam centrar excessivament els focus en la idea de sorpasso i vam perdre vots pels extrems”, recorda Estañ. “Era un acord necessari que, amb vista al futur, constituirà un espai ben ample”, confia Martínez. “Esquerra Unida és la nostra aliada natural, tant al conjunt d’Espanya com aquí a Balears, on mantenim una relació molt bona amb ells i amb Més”, emfasitza Jarabo.

Ferran Martínez a la tribuna d'oradors del Senat, on és el tercer parlamentari més jove dels 265 que integren la Cambra Alta. / EFE

“Trobàvem que era la manera de rendibilitzar més els vots de l’esquerra per tal d’arribar al Govern, era una decisió natural”, diu Yllanes, “ens dificultava l’accés a l’elector més moderat, però ens permetia guanyar aquells que anhelaven un executiu nítidament progressista”.

Per contra, Fabiola Meco es mostra molt escèptica sobre els rèdits d’aquell acord: “Hem aigualit la idea de transversalitat, fins aleshores la gent no ens ubicava tant a l’eix esquerra-dreta, sinó que ens percebia com una força capaç de resoldre els seus problemes... Ara fem un discurs netament d’esquerres i n’hi ha que ens veuen com una Esquerra Unida II, quan Esquerra Unida, precisament, representava una cosa que nosaltres no havíem vingut a representar”.

Un èxit a mig gas

Abans de les eleccions estatals, sis executius autonòmics van canviar de color gràcies a Podem: els del País Valencià i Navarra, on feia 20 anys que governava la dreta, i els de les illes Balears, Aragó, Extremadura i Castella-la Manxa. A Astúries el PSOE va tornar a convertir-se en la força més votada i Podem tan sols va haver d’abstenir-se a la investidura de Javier Fernández.

Les directrius d’Iglesias instaven a no formar part de cap govern que no presidira Podem o que tinguera al capdavant una força amiga, com podia ser Mónica Oltra, de Compromís. Analitzat amb perspectiva, va ser una errada no accedir a tots aquells governs?

Antonio Estañ signa, en 2017, la renovació de l'Acord del Botànic en un acte celebrat a les Corts valencianes en presència de Manolo Mata, Ximo Puig, Mónica Oltra i Enric Morera. / EFE

“Coneixíem l’experiència d’IU i sabíem quina era la capacitat d’assimilació del PSOE, als quals no podíem fer passar de casta a bons tan de pressa”, defensa Estañ. “Vam haver de fer front a totes aquestes contradiccions de bon començament, de manera vertiginosa”, recorda, “però ser al Govern tampoc no era garantia de res, en ocasions pots visualitzar millor què fas de fora estant”.

Ferran Martínez, també des de València, entén que, amb només un any de vida, aquella fou una “decisió prudent”. “Vam pensar que seríem més útils de fora que no des de dins”, explica alhora que detecta la “voluntat unànime” de prendre part d’una possible reedició del Botànic.

“No va ser una errada, però després de les eleccions generals de 2016 hauria estat un bon moment per fer part dels diferents governs autonòmics”, admet Jarabo, que tampoc no s’imagina un nou pacte de progrés balear sense la presència de Podem, si és que els comicis de 2019 atorguen aquesta possibilitat.

“En 2015 no teníem la maduresa d’ara i que estem demostrant, també, als tres consells insulars”, assevera Yllanes, que es mostra igualment predisposat a accedir al Govern Balear el 2019.

En tot cas, el gran èxit de Podem va arribar a l’àmbit municipal. Diverses candidatures d’unitat popular van permetre l’accés de Manuela Carmena a l’alcaldia de Madrid, d’Ada Colau a la de Barcelona, de Pedro Santisteve a la de Saragossa, de Xulio Ferreiro, Martiño Noriega i Jorge Suárez a les de la Corunya, Santiago i el Ferrol, de Dolors Sabater a la de Badalona i de José María González Santos, Kichi, a la de Cadis. “Va ser com guanyar ministeris”, s’emociona Estañ, “perquè no són exactament governs de Podem, però tothom els identifica amb nosaltres”.

Dels vuit alcaldes, únicament Kichi milita en la formació morada. Integrant del sector anticapitalista del partit, ha censurat sense embuts Pablo Iglesias. “No vull deixar de viure en un pis de currant”, va dir en saber que ell i Irene Montero havien pagat 600.000 euros pel seu xalet. La parella del primer edil gadità, Teresa Rodríguez, és la secretària general andalusa i també està enfrontada a la direcció estatal, a la qual exigeix més autonomia.

Podem i el futur

“El PSOE ha entès que haurà de compartir l’espai d’esquerra amb Podem, però Podem també ha entès que no substituirà el PSOE, com sí que va fer Syriza a Grècia”, sosté Gemma Ubasart. “L’arribada de Pedro Sánchez ha canviat l’escenari, a mig termini Podem pot disposar d’un camp d’actuació més favorable... Mentrestant ha de centrar la seva tasca a assegurar un gir a l’esquerra i la plurinacionalitat, tal com fa l’esquerra a Portugal. Ubasart lloa “la capacitat de Podem d’organitzar-se del no res en ple cicle electoral”. Un repte “molt complex” que, segons ella, “només es pot superar amb lideratges forts i lògiques de confiança”.

Antonio Estañ i Fabiola Meco al darrer debat de política general celebrat a les Corts valencianes. / Miguel Lorenzo

“El PSOE és molt intel·ligent i torna a primar l’eix esquerra-dreta per interès propi i des d’un punt de vista més aviat estètic”, apunta Antonio Estañ, que cita “l’exhumació de Franco” com a paradigma. “Alguns dels avanços aconseguits mitjançant la negociació del sostre de dèficit potser també els capitalitzaran ells, però estem aconseguint que el PSOE aprove coses que no aprovaria sense nosaltres”, continua Estañ, que pronostica amb un punt de suspens que, a Sánchez, “la legislatura se li farà molt llarga”. Tot just allò que vol, però sense haver de patir tant.

La també valenciana Fabiola Meco enyora la veu d’Íñigo Errejón, ara centrat en la cursa electoral de Madrid. “Caldria haver-lo mantingut com la veu autoritzada que és... No haver-ho fet ens passarà factura, la gent castiga la divisió interna”. A Meco l’entristeix la “divisió” que impera a molts territoris. “No ens hem estat escoltant els uns als altres”, diu.

Jéssica Albiach i Xavi Domènech aplaudeixen al final d'un míting electoral de Catalunya en Comú-Podem de la campanya del 21 de desembre de 2017. / EFE

Joan Giner coincideix en la “falta de maduresa”. “Va evidenciar-se a Vistalegre II, on vam abocar-nos a una competició descarnada entre tres llistes diferents”, expressa. I espera que, en aquest sentit, Podem Catalunya tampoc no menystinga “la minoria del partit que se sent interpel·lada per la independència”. “Els comuns han de tenir la mà oberta als independentistes, als presos polítics i a tothom que defensi el dret a decidir”, sentencia, “i Podem ha de tenir clar que l’1 d’octubre ho ha capgirat tot, políticament parlant”.

Jéssica Albiach també es plany per l’adéu a la política de Xavi Domènech, que ha significat una autèntica gerra d’aigua freda, però es mostra optimista. “La via del referèndum que proposem és la més pragmàtica, si el panorama deixa d’estar tan polaritzat s’obrirà pas a poc a poc”, prediu. El seu somni és “superar l’espai de blocs en favor d’un catalanisme progressista i popular” que té l’aroma d’un tripartit amb ERC i el PSC “si, a mitjà termini, els uns abandonen la via unilateral i els altres, la del 155”.

La previsió meteorològica indica que plourà molt, abans no arribe això. Un Govern català d’aquest tipus amb un referèndum sota el braç significaria la “fi del règim del 78” promesa per Podem.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.