Josep Fontana

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pocs estius han estat tan tràgics per a la historiografia del país com el que tot just ara estem finalitzant. A inicis de juny va faltar Antoni Muñoz, a qui van seguir Eva Serra i Jaume Riera. Ara ha estat el torn de Josep Fontana. Un historiador immens, de personalitat carismàtica i que deixa un buit enorme que ningú no havia ocupat fins la seua existència.

Nascut a la Barcelona republicana, Fontana ha desenvolupat una carrera intel·lectual de primer ordre, exercida tant a Barcelona com a València, i ha esdevingut un referent en molts sentits. Marxista i catalanista, ha estat, sens dubte, l’historiador català més llegit i més influent fora de les nostres fronteres. Va saber explicar amb precisió realitats historiogràfiques que fins a la seua irrupció ben pocs havien previst. Per exemple, la constatació que la pobresa i la desigualtat no van parar de créixer entre la població de tot el planeta des del final de la Segona Guerra Mundial. Una visió que desmentia l’establerta pel poder, creador del relat del bon funcionament de l’estat del benestar i de l’eficàcia de la globalització.

Fontana, alhora, ha estat un dels estudiosos que més i millor han analitzat les arrels i la resistència del sentiment catalanista al país en què va nàixer. I ha explicat a la perfecció els fonaments sòlids d’una consciència nacional que s’ha mantingut, derrota rere derrota, en base a unes institucions, prèvies al 1714, que eren el reflex de com la societat medieval catalana va saber organitzar-se d’una manera molt més horitzontal que no a la resta de països coetanis, definits per la jerarquia més estricta de monarques i classes dominants. L’excepció catalana, anul·lada pels decrets de Nova Planta, va tindre en Fontana un estudiós excepcional. Una visió única, insubstituïble, necessària en qualsevol país que vulga comprendre el seu passat per construir el seu futur. Joan Fuster acostumava a dir que, “dels historiadors indígenes”, de Fontana era de qui més es refiava.

Fontana també va ser un dels historiadors que van saber introduir la historiografia anglesa en un moment en què la influència francesa era clarament predominant. Un fet que va dotar la disciplina d’un pluralisme necessari per ser enriquida en un país que evolucionava intel·lectualment des de la clandestinitat, des de la foscor d’una dictadura que tenia en Fontana un dels seus grans enemics.

Per tot això, i per moltes més coses, cal destacar les aportacions de Josep Fontana. Un historiador de referència al país, al món, escoltat i respectat arreu, tot i que no sempre reconegut com calia. I és que, malauradament, Fontana no va rebre, en vida, tots els homenatges que hauria d’haver rebut. Algunes institucions culturals i acadèmiques no sempre van acceptar de bon grat la seua condició marxista, a la qual no va renunciar mai. Un fet que evidencia algunes limitacions que el país ha de saber trencar pel seu bé. Pel bé de la cultura. Pel bé de tothom.

Actualment, Catalunya viu un moment difícil. Una situació que ha viscut Fontana durant els seus darrers anys i de la qual mai no s’ha desmarcat. En moments com l’actual, de tensió provocada pels interessats, de menyspreu i de voluntat expressa de fer desaparèixer el país, fora bo tenir present l’obra de Josep Fontana per seguir recordant que som el que som gràcies, entre altres coses, al fet que gent com ell ho van saber explicar amb rigor i precisió. Al capdavall, Fontana ha estat, és i serà l’antídot contra els enemics del país i de tot allò que el fa singular. La seua mort ha de servir per recordar-lo i reivindicar-lo cada dia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps