Al fossar de les moreres no ho esperaven. La incertesa del destí que va patir Joan Baptista Basset, qui va alçar els valencians contra l’exèrcit borbònic durant la Guerra de Successió, seria resolta en aquell mateix moment. Era l’any 2005 i en aquesta plaça de Barcelona, on resten enterrats alguns dels valencians i mallorquins que van defensar la ciutat durant el setge el 1714, Acció Cultural del País Valencià descobria una placa dissenyada per l’escultor Andreu Alfaro amb què s’homenatjava, precisament, els lluitadors.
L’acte va estar protagonitzat per autoritats del món de la cultura i de la política. El tancà el vinarossenc Carles Santos amb una interpretació de la Muixeranga que, segons recorden els presents, va sonar com un himne de guerra. Abans, el també músic Jordi Savall havia dirigit una versió del Cant dels Ocells. El poeta Pere Gimferrer o Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, també feren acte de presència.
Pel que fa a la política, Ernest Benach, llavors president del Parlament de Catalunya, acudia a l’acte amb regidors de Barcelona, entre els que hi havia Jordi Portabella, Imma Mayol, Xavier Trias o Ferran Mascarell. La Generalitat de Catalunya la representaven els consellers Anna Simó, de Benestar i Família; i el d’Universitats, Carles Solà.
Un ambient en què era ben difícil imaginar que les paraules d’Eliseu Climent, qui feu el parlament de descoberta de la placa com a secretari d’Acció Cultural, trobaren resposta. Es preguntava pel final de vida de Joan Baptista Basset, que llavors semblava no haver estat resolt. Però no era cert. Dos historiadors, Josep Catà i Antoni Muñoz -a aquest últim li dediquem l’obituari-, li comunicaren que coneixien el final malaurat del militar.
Apassionat per la història del país que l’havia acollit i que ell va assimilar amb passió, Antoni Muñoz Gonzàlez va morir a Barcelona el passat diumenge, 71 anys després d’haver nascut a Valladolid. Professor a l’Institut Barri Besòs de Barcelona, es va capficar en la història dels segles XVII i XVIII, concretament en la Guerra de Successió, tal com referencia l'economista i amic seu Jordi Miravet Sanç.
El també historiador el va conèixer gràcies a l’exposició feta amb els documents trobats a l’Archivo de Simancas, ubicat en aquesta localitat de Valladolid, replet de referències de la Guerra de Successió. L’intent d’anorrear un poble (1714-1725)va ser el nom de l’exposició esmentada, i encara és una de les més visitades del Memorial 1714, president del mateix Memorial 1714. D’ací també sorgí un llibre, Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), elaborat a quatre mans entre Josep Catà i el desaparegut Antoni Muñoz, que publicaren molts més llibres que ens han ajudat a aprofundir, encara més, en aquesta època.
Entre tota aquesta tasca acadèmica destaca l’aportació de Muñoz i els seus companys a descobrir, encara més, la figura de Joan Baptista Basset i Ramos (1654-1728). Del general d’Alboraia, a qui ja ens hem referit, coneixíem la seua tasca militar durant la guerra d’inicis del XVIII que ell mateix va protagonitzar. No se sabia, però, el seu trist final, descobert per Muñoz i Catà en el també esmentat referit Repressió Borbònica i resistència catalana.
Aquest llibre aportà el document en què se certificava el trasllat de Basset i altres presoners catalans d’Hondarribia a Segòvia. Abans, havien passat per Alacant, on foren transportats des de Barcelona un cop foren detinguts. Al castell de Santa Bàrbara restaren un temps fins que les autoritats decidiren dividir els presos. Tal com referenciaven els historiadors, una carta del capità general del Regne de València, de cognom Villadaria, que va adreçar al secretari d’Estat, de cognom Grimaldo, alertava que no li «constava» que el castell alacantí tinguera presons suficients «para la custodia de tan credios delincuentes», pel que «he creído poner en la consideración de vuestra majestad, que siendo estos reos, de una calidad tan vil, habiendo sido caudillos de la rebelión y cabezas de los más obstinados, no deben mantenerse en toda la Corona de Aragón».
Uns serien traslladats a Pamplona i uns altres, entre ells Basset, a Hondarribia, des d’on fou traslladat posteriorment a Segòvia el 1719 davant un possible descontrol quan les tropes franceses dubtaven a entrar al territori. A Segòvia, segons Muñoz i Catà, durant els primers sis mesos, Basset i els altres quatre presoners que li acompanyaven estigueren privats de tota mena de contacte. Després obtingueren permís «per escoltar missa tots plegats els dies de festa». Abans, havien pogut començar a confessar-se. La misèria amb què van ser castigats era tal que «per menjar es van veure obligats a vendre els objectes que portaven», fet pel qual «una part de la seva estada a la presó la van passar totalment despullats».
El càstig contra Basset va ser tal que, el 1725, quan Carles VI d’Àustria i Felip V acordaren la llibertat dels presoners d’Estat, ell en va ser exclòs. Alguns d’ells tornaren a Barcelona i alguns marxaren a Viena. És per això que fins l’estudi de Muñoz i Catà restà el dubte si Basset podria haver marxat a Àustria. En canvi, patí la pena de no poder eixir de Segòvia. Cosa que, segurament, no hauria pogut fer pel seu compte, atès que el seu estat de salut era del tot delicat.
El 1727, Carles VI el nomenà tinent general de l’exèrcit imperial, en reconeixement als serveis realitzats. Però Basset, a Segòvia, no es va assabentar i va morir «sumamente pobre», tal com reflecteix la partida de defunció, del 15 de gener de 1728, descoberta gràcies a l’empenta investigadora d’Antoni Muñoz.
No va ser l’única descoberta d’aquest historiador. Igualment curiós va ser l’escrit publicat a El Punt Avui a finals del passat any, en què recordava que el Sant Jordi de 1705, ciutadans barcelonins es distingiren amb «una cinta amarilla en el sombrero, que es el color del príncipe» en record als empresonats de la guerra i també per celebrar l’arribada dels exèrcits aliats. En conseqüència, Felip V «va manar publicar un ban castigant amb pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc». I l’amenaça es va complir amb diverses persones penjades de la forca: barcelonins, vigatans, molinencs...
La història, amb matisos, es repeteix tot sovint. Hi ha persones, com l’Antoni Muñoz, que així ens ho recorden. Els seus estudis serviran perquè aquest passat no s’esvaesca.