Obituari

Canviar el passat, guanyar el futur

La vida de la historiadora i militant independentista Eva Serra i Puig (Barcelona, 1942) s’ha apagat després d’una trajectòria tan intensa com el seu compromís. Hereva d’un llegat independentista familiar, Serra ha estat capaç de generar deixebles en l’àmbit historiogràfic. També en el polític, especialment a la Catalunya Nord, on la flama es manté viva, entre més coses, gràcies als seus, que hi van arribar exiliant-se. El seu relleu no serà fàcil d’assumir.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els països vençuts necessiten voluntat per ser reconstruïts. L’esforç de molta gent per fer revifar un territori acostumat a sumar derrotes és elemental. I Eva Serra, des de la historiografia, va fer palès el seu compromís. Compromís acadèmic, sempre vinculat al polític. Una combinació que acostuma a ser qüestionada. No en el seu cas, però. "Fins i tot els membres de l’acadèmia oficial més carpetovetònica la van haver de respectar. No els quedava més remei", destaca Lluís Guia, professor titular d’Història Moderna a la Universitat de València.

Com Guia, l’especialitat d’Eva Serra també era la Història Moderna. Va impartir docència, sobretot, a la Universitat de Barcelona, on va adquirir la condició d’emèrita. Fou continuadora de la línia de son pare, el menorquí i també historiador Josep de Calassanç Serra i Ràfols, tal com recorda Agustí Colomines, professor titular d’Història Contemporània a la UB. "La recuperació dels textos de les constitucions o l’anàlisi de les revoltes agràries es deuen a la seva incansable tasca d’investigació".

De fet, per a Colomines, "la seva tasca historiogràfica és, de llarg, molt més important que la seva activitat política" per la seua "contribució a modernitzar la historiografia modernista de Catalunya". Aportació visible en els seus llibres i també en les seues lliçons orals. Agustí Alcoberro, professor del Departament d’Història Moderna de la UB, recorda amb entusiasme "el seu rigor, la seva capacitat d’anàlisi, de profunditat i la manera de superar els tòpics i les frases fetes en les explicacions". "La història moderna sempre havia estat vinculada al tòpic de la decadència i l’Eva va convertir aquest període en decisiu a l’hora d’explicar la història del país", recorda l’exvicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana.

Una història explicada des de dos vessants. Un, l’econòmic, centrant-se especialment en la història agrària. L’altre, el polític i institucional, "recuperant la importància del que era, en definitiva, l’Estat català", diu Alcoberro en referència a les institucions dels Països Catalans prèvies als decrets de Nova Planta. El seu ofici, per tant, encaixà amb el seu compromís ideològic. Esdevingueren, de fet, inseparables.

Fins les aportacions de Serra, recorda l’historiador, "hi havia un paradigma dominant que considerava que la guerra de Successió enfrontava un austriacisme més o menys conservador davant d’un reformisme borbònic. A partir dels seus treballs es va demostrar que, justament, era a la inversa". Ella s’encarregaria de "fundar la història social i econòmica de l’Edat Moderna" en termes historiogràfics.

 

Acadèmica i activista

El seu país estigué present en tots els espais vitals d’Eva Serra. Els principals eren la historiografia i la política. Alcoberro admet, en aquest sentit, "una relació estranya i doble" entre ell mateix i l’homenatjada. "Vaig ser alumne i deixeble seu i, alhora, vam ser companys de formació política. Jo vaig pertànyer a les Joventuts Revolucionàries Catalanes, relacionades amb el Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional (PSAN-P), partit en què ella militava" i que, recorda Alcoberro, "optava pel plantejament de l’anomenat socialisme revolucionari, favorable a les teories de la descolonització del Tercer Món i al socialisme no prosoviètic". La militància ja era una tendència habitual en la família Serra. Tal com recorda l’exvicepresident de l’ANC, el pare de l’homenatjada, ja citat, "va ser un dels qui van reconstruir el partit Estat Català després del 6 d’octubre de 1934", diu citant una referència periodística de l’època.

Els estudis d’Eva Serra, sempre enfocats de Salses a Guardamar, contribuïen a revelar els secrets amagats d’un país que ella va voler recuperar. Al Primer Congrés d’Història del País Valencià, recorda Lluís Guia, Eva Serra va fer una aproximació al règim senyorial del País Valencià. "Pensàvem que es dedicava només a la història agrària de Catalunya, però no. Va fer-hi una gran contribució". Recorda, també, que va ser de les poques que va presentar ponència al Congrés en català. Era l’any 1971 i "la major part de la gent, també jo mateix, ho férem tot en castellà".

També més enllà del Principat, per raons familiars i repressives, Serra va forjar un gran vincle amb la Catalunya Nord, on part de la seua família va exiliar-se entre els 70 i els 80. El seu germà, Josep de Calassanç Serra i Puig (1951-2011), conegut com Cala i destacat militant independentista ─va ser impulsor de l’escissió del PSAN-P, embrió de la formació Independentistes dels Països Catalans─, va haver de marxar per quedar-s’hi. No sense arrelar ni contribuir a l’impuls de la cultura catalana al nord de la Jonquera.

Des d’allà ens respon Marta Serra, filla de Cala i neboda de l’homenatjada. Recorda els anys 80, "quan Eva va participar com a historiadora en unes jornades que es van fer a Ceret el 1984, compartint taula amb l’Alícia Marcet, especialista en història de la Catalunya Nord". Eva Serra estudiava el segle XVII al conjunt del territori. Això, tot just després que a inicis de la dècada es començara a commemorar la diada particular de la Catalunya Nord, la del 7 de novembre, data en què es va signar el Tractat dels Pirineus, el 1659, quan aquest territori va passar a formar part de l’administració francesa. Abans, Eva Serra ja havia esdevingut una de les primeres historiadores a participar en la Universitat Catalana d’Estiu, celebrada a Prada (Conflent) des de 1969.

Les mobilitzacions nacionals a la Catalunya Nord comptaren també amb la seua contribució incombustible. Marta recorda la que es va organitzar contra l’extradició de Manuel Viusà, inculpat per la policia espanyola d’haver participat en activitats terroristes. Nombrosos autobusos "vingueren des del sud" amb vocació solidària, però "van ser bloquejats a la frontera" i els ocupants "van acabar dormint en terra després de trobar-se amb militants del Nord". Salvant distàncies temporals indefugibles, el seu compromís era, en aquell moment, el mateix que el dels valencians que van defensar Salses contra l’ocupació francesa el 1639 i més endavant. Un fet històric que ella va estudiar amb precisió.

Com calia esperar, Eva Serra vivia amb entusiasme el moment polític actual del seu país. Lluís Guia admet que és "una llàstima que se n’haja anat sense haver viscut la independència que tant anhelava" i per la qual tant va lluitar, també, formant part de l’ANC, concretament de la territorial de Les Corts, el seu barri, amb la seua germana Blanca. Entre les darreres intervencions públiques destaca la de l’11 de setembre de 2015, quan Eva Serra va protagonitzar la conferència acadèmica de la Diada organitzada per l’Ajuntament de Barcelona. Ada Colau, en la seua primera Diada com a alcaldessa, es va refiar de Josep Fontana, que proposà Eva Serra perquè demostrara, tal com va fer, que el model polític català tombat per la Nova Planta "havia garantit i defensat els interessos de les persones comunes i de les classes populars, eixamplant-se i avançant cap a solucions democràtiques i cap a la participació popular". Concretament, el seu discurs concloïa que "l’11 de setembre de 1714 posava fi a una societat en què prevalia un funcionament institucional civil socialment molt transversal i amb capacitat d’evolució, el qual fou substituït manu militari per un model en què ciutadania i política quedaven ferotgement sotmesos a un model militaritzat i jeràrquic. A partir d’aleshores", continuava, "deixa d’haver-hi garanties judicials, les institucions són esborrades, les constitucions o lleis parlamentàries són substituïdes pels decrets reials i les contribucions civils per impostos destinats en bona part a l’exèrcit d’ocupació. Amb tot, la memòria històrica es mantingué, i d’aquí ve la força de la societat civil a Catalunya".

Tots s’entesten a recordar que el seu paper destacà més des del prisma intel·lectual. La seua dedicació, incontestable, s’exemplifica en dues anècdotes. Marta Serra recorda com de difícil era distreure-la de la lectura al seu despatx universitari. "Un dia, apenes entrar-hi, l’Eva va aixecar el cap i sense cap preàmbul, traient-lo d’un llibre, em va dir: ‘Tu saps com va entrar a València Jaume I? Amb un barret de palla al cap’. I a partir d’aquí va començar una conferència sobre la conquesta del País Valencià". Alcoberro en rememora una de més recent. Ja ingressada a l’hospital i en condicions molt dures, "em va demanar que la visités. Ella formava part del jurat dels premis Ferran Soldevila d’Història", del qual també forma part ell. "Em va insistir que volia donar-me el seu parer sobre les obres presentades. Se les havia llegides. És el sentit del deure portat fins a l’extrem. Aquesta voluntat de complir sempre amb els seus compromisos".

Compromisos humans, professionals i polítics que el seu país mai no agrairà prou. Eva Serra, però, no buscava cap altra correspondència que la de contribuir a una reconstrucció en què es va implicar plenament. L’objectiu s’ha aconseguit. Així ho evidencien les biblioteques i els testimonis dels qui la van tractar. I també, la doble sensació contraposada d’haver desenvolupat un paper clau que, alhora, no serà senzill de continuar cobrint. Poques persones com ella són tan insubstituïbles.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.