'OPERACIÓ ALQUERIA'

El vol suïcida de Jorge Rodríguez

La cúpula de presidència de la Diputació de València i de Divalterra, la seua principal empresa, han quedat escapçades com a conseqüència de l’‘operació Alqueria’, que investiga una desena de contractes d’alta direcció. Aquesta és la intrahistòria d’un colp que ha deixat “en estat de xoc” l’esquerra valenciana i que pot haver significat la mort política de Jorge Rodríguez.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El silenci, el silenci en estat pur, és allò que se sentia a la seu de Divalterra a primera hora de dimecres passat. Una trentena de treballadors van assistir completament impàvids, immòbils, als escorcolls efectuats per nou agents de la UDEF vinguts de Madrid en el marc de l’operació Alqueria. Segurament, sense ser-ne conscients, van protagonitzar el millor Mannequin Challenge improvisat de la història.

—Dejen todo lo que estén haciendo, por favor. No toquen sus ordenadores ni ningún dispositivo móvil.

Baix, al carrer, dos agents de policia i un parell de furgons policials custodiaven l’accés a l’edifici. No hi havia convocada cap manifestació, com es pensaven els treballadors que arribaven en aquell moment, sinó una ordre d’escorcoll lliurada pel secretari judicial en base a una causa iniciada en 2018 pels presumptes delictes de prevaricació i malversació. 2018: enguany mateix.

No, aquells visitants no pertanyien a la UCO, la presència dels quals ha sigut habitual d’ençà del canvi polític de 2015, a fi d’obtenir informació de l’etapa anterior. Aquella visita sobtada no guardava relació amb el cas Taula. El desplegament tenia a veure amb un procediment obert en temps de la “nova Diputació”, el lema ben poc sofisticat que els partits de l’esquerra van idear per marcar una línia divisòria entre el passat i el present. Però en aquest matí de juny tan xafogós, el present desprenia una aroma putrefacta de passat: Divalterra, l’empresa de capçalera de la corporació provincial, amb prop de 700 treballadors, feia olor d’eau d’Imelsa.

—Marxeu a casa, teniu el dia lliure.

Un responsable de l’empresa va comunicar al personal que no tenia sentit que continuaren observant aquella escena més pròpia d’una sèrie de Netflix que no d’una jornada laboral en una oficina cèntrica de València.

—Les nòmines, cal pagar les nòmines! —va alertar aleshores un dels operaris.

En efecte, era 27, el dia d'abonar-les. Els agents de la UDEF van donar el seu consentiment amb un requisit previ: la vigilància constant de dos agents que supervisarien cada moviment informàtic de les persones encarregades d’ordenar els traspassos de diners.

No obstant això, els assalariats han estat a punt de no cobrar la mensualitat de juny. Mentre s’ordenaven aquests pagaments, el director territorial de l’entitat financera va decidir blocar-los. Havia tingut notícia de la detenció de la cúpula de la Diputació i de Divalterra i no ho veia gens clar.

­—Si el president del seu banc estiguera detingut, vostè no accederia a pagar les nòmines dels seus treballadors? Deixaria aquestes famílies sense els seus diners? Vull parlar amb els seus serveis jurídics! ­­—va exclamar el representant de l’empresa en aquest moment de tensió.

El pagament de les nòmines no va desblocar-se fins a les 19 hores, ben entrada la vesprada.

En aquell moment tothom ja sabia que hi havia sis detinguts. Els agents de la UDEF no se’n separaven ni un mil·límetre, de cap dels sis. Ni per anar al bany.

Jorge Rodríguez, president de la Diputació; Ricard Gallego, el seu cap de gabinet; Manuel Reguart, assessor de Presidència; Jorge Cuerda, lletrat de Presidència i secretari del consell d’administració de Divalterra, i els dos cogerents d’aquesta empresa, Xavier Simón i Agustina Brines, eren les persones detingudes. Tret d’ella, a tots van interceptar-los de bon matí, als seus domicilis particulars, que van ser escorcollats a fons. A Brines, dues policies van acudir a esperar-la a la porta de la Ciutat de la Justícia de València, on assistia a una vista laboral en representació de Divalterra. Van traslladar-la a la seu de l’empresa, on els treballadors tenien dia de festa però es respirava un ambient de funeral.

A més de les residències privades dels investigats i la seu de Divalterra, la UDEF va escorcollar l’Ajuntament d’Ontinyent i Presidència de Diputació, una àrea que va quedar precintada des de primera hora. Malgrat dirigir la corporació provincial, Rodríguez treballa més temps a la capital de la Vall d’Albaida que no a València, raó per la qual la policia va poder preferir enxampar-lo al seu hàbitat natural. En una època en què fins i tot es podria controlar la Diputació des del Japó, els agents han volgut confiscar el material informàtic que hi poguera tenir a casa o al consistori. Per això, potser, el nom d’operació Alqueria, un tipus de vivenda rural.

Pel que s’ha conegut fins ara, l’objecte de la investigació té a veure amb una desena de contractes d’alta direcció de Divalterra —més de 50.000 euros anuals— que totalitzen, en els quatre anys del mandat, al voltant de 2 milions d’euros. Un tipus de contracte que la llei no admet per a una empresa com Divalterra, tal com van advertir 12 informes. El secretari Cuerda, però, va decidir signar-ne un en què avalava el modus operandi. L’havien dut per això.

L’abril passat EL TEMPS ja va explicar l’ambient enrarit que havia comportat l’aterratge de Cuerda a l’empresa pública i les diligències obertes per la Fiscalia a partir d’algunes actuacions.

Imputat en una causa relacionada amb el seu periple de secretari al municipi de Calaf (Bages), també havia eixit de manera sorollosa de Sueca (Ribera Baixa), on va denunciar una amenaça de mort. En ocasions s’ha vantat de saber trobar l’escletxa necessària per satisfer, amb aparença de legalitat, els desitjos del polític de torn. En definitiva, un funambulista sense xarxa que ha propiciat la caiguda d’aquells que van fitxar-lo a colp de talonari: 68.000 euros anuals. Capaç d’escapolir-se de qualsevol llei difusa, semblava el Messi dels despatxos. Amb el 10 a l’esquena, tot just la xifra de contractes d’alta direcció que pensava validar.

“¡Ni Aena!”

Quan Jorge Espirindio Cuerda Mas, funcionari de la corporació, és promocionat al departament de Presidència —el desembre de 2016— per tal de supervisar les tres empreses públiques de la Diputació ­—Divalterra, Egevasa i Girsa— i onze mesos més tard s’erigeix en el secretari del consell de Divalterra, una part del mal ja estava fet. No debades, ell té la missió de convertir en legal, amb una vareta màgica, tot allò que podria no ser-ho.

—¡Jamás he visto una empresa pública con tantos contratos de alta dirección! ¡Ni Aena!

La frase, va pronunciar-la un dels perits de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) desplaçats a València per esbrinar cada secret de l’empresa. En teoria només investigaven actuacions prèvies a l’estiu de 2015, però durant tres mesos —de setembre a novembre de 2016— van estar connectats als servidors interns de Divalterra i van accedir a tota la informació. I tota vol dir tota. Un striptease integral que va deixar al descobert algunes vergonyes. Les vergonyes que Cuerda i la seua vareta havien de tapar, precisament.

Els perits de la IGAE, desplaçats a València pel 'cas Taula', van reportar a les instàncies judicials els contractes d'alta direcció de la "nova Diputació"

Els investigadors de la IGAE no van abandonar Divalterra com si no hagueren vist res. Agraïen molt la col·laboració prestada per la “nova Diputació”, però van reportar —a les instàncies judicials pertinents— que els nous rectors de la Diputació havien col·locat a l’empresa senyera de la institució, la dels brigadistes forestals, una desena de persones molt ben pagades i amb uns currículums, en la majoria dels casos, molt qüestionables. Gent de partit a qui calia agrair serveis passats, presents o futurs.

Una auditoria externa també va reparar que a Divalterra hi havia 10 alts càrrecs en lloc d’un, que era allò que li pertocava, segons la llei. Plovia sobre mullat. El risc d’una esvarada era enorme, però Presidència va continuar ballant al so de la música que interpretava Cuerda.

A la dreta, Jorge Cuerda, lletrat adscrit a l'àrea de Presidència de la Diputació i secretari del consell d'administració de Divalterra, abandona la Ciutat de la Justícia després d'haver quedat en llibertat amb càrrecs. / EFE

En 2016, José Luis Vera, el director dels serveis jurídics i transparència que Ximo Puig havia situat a Divalterra per tal d’evitar maldecaps, planteja que l’empresa implante el protocol Corporate Compliance, recentment introduït al codi penal espanyol amb l’objectiu d’extremar les precaucions i el nivell de transparència en les administracions públiques. El consell d’administració de Divalterra, però, s’hi nega. Tot i que la cogerent de Compromís, Agustina Brines, ho veia amb bons ulls, del costat socialista no hi havia gaire entusiasme. Entre gaire i gens, perquè s’arriben a rebutjar 12 esborranys de Vera —exjutge i expert penalista— favorables a la implantació d’aquest protocol.

Es tractava un sistema de control molt potent, sens dubte, però temien que això alentira encara més el ritme de la institució. I, sobretot, no volien situar-hi Vera com a supervisor: per la seua responsabilitat a l’empresa i la condició d’exjutge i expert penalista, n’era la persona idònia.

Rodríguez va rebutjar 12 esborranys que recomanaven implantar el protocol 'Corporate Compliance', que extrema la transparència

Les topades entre Brines i Cuerda van començar a succeir-se. Durant prop d’un any, de fet, els socialistes no van ocupar la seua cogerència. Havien rellevat José Ramón Tíller en benefici de Víctor Sahuquillo, qui va veure’s obligat a dimitir el càrrec en abonar, com a dietes, més de 200 euros en gintònics. En realitat, tot i que van acabar designant Xavier Simón, el cogerent —si no el gerent in pectore— era Cuerda, qui obeïa les instruccions emanades de Diputació, on el tàndem format per Rodríguez i Gallego cada vegada se sentia més fort i legitimat per tal d’iniciar l’ofensiva pel control del PSPV, amb la Diputació com a trampolí. La meta, ara que Puig ja ha dit que no s’estarà més de 8 anys com a cap del Consell, era clara: el veí Palau de la Generalitat.

En aquest sentit, coincidint amb l’entrada de Cuerda, Gallego va traslladar a Brines un escrit en què li exigia obediència plena. Un petit cop d’estat en absència de Vera, que va estar pràcticament un any i mig de baixa mèdica, convalescent d’una operació complicada. Quan Brines batallava contra Cuerda, xocava contra un mur. Fins i tot va negar-se a signar els dos darrers nomenaments d’alta direcció, que van ser fugaços: Lucas Ferrando i Víctor Jiménez Bueso, secretari general del PSPV a la Foia de Bunyol-Xiva i alcalde de Rocafort (Horta), respectivament. Dos dels noms que Rodríguez volia fidelitzar en la seua escalada dins del socialisme valencià.

Un vol suïcida

Divalterra no era Aena i el vol de Rodríguez era suïcida. Com va poder esquivar tants informes en contra per aconseguir el seu propòsit? Per què va nomenar com a pilot de Divalterra algú com Cuerda, que encadenava conflicte rere conflicte entre els membres de la tripulació? El colp d’autoritat va ser excessiu i presumiblement ha acabat amb la seua vida política. Encara que el seu cap de gabinet, Ricard Gallego, confia a continuar sostenint “el projecte de Jorge Rodríguez”, segons ha dit a Facebook poc després de quedar en llibertat, el seu patrocinat no és president de la Diputació i podria deixar de ser, també, alcalde d’Ontinyent.

En qualsevol cas, aquest divendres Rodríguez va protagonitzar un bany de masses als carrers de la població en què no va deixar entreveure, ni de bon tros, que renunciarà a la vara de comandament. “No sóc un lladre”, va proclamar davant uns veïns que cridaven "estem amb tu". Les paraules de Rodríguez esbossen la seua intenció de compatibilitzar l'acaldia amb la condició d'investigat en una causa penal. Un altre exercici de funambulisme. 

I és que el rebatejament d’Imelsa, una “organització criminal” segons la justícia, no evitava la seua fiscalització. L’ombra de sospita sempre hi ha planat, fins al punt que els nous governants van pensar que tancar-la no era una mala idea.

En canvi, van optar pel camí invers. Per bé que el nomenament d’alts càrrecs que s’investiga —i el fraccionament de contractes que podria haver existit— no és comparable amb el saqueig premeditat que va produir-se a l’etapa del PP —amb Alfonso Rus a la presidència i Marcos Benavent al front de Divalterra—,  el sotrac ha sigut enorme. Difícilment se’n podrà refer, aquesta empresa maleïda que havia estat convenientment sanejada per l’actual equip de govern.

Allò que en primera instància podria haver estat un delicte administratiu ha derivat en una qüestió penal per la reincidència. Pel que fa als nomenaments, hi havia massa informes en contra que van desestimar-se. Hi ha aquella advertència de la IGAE, en 2016. Hi ha massa rastre de prevaricació i massa sous públics al darrere. Una circumstància que ara fa una dècada podria haver semblat menor però que avui dia cobra una importància capital. De fet, el delicte de malversació de diners públics que s’investiga té l’agreujament d’administració deslleial, una modificació actualitzada.

Ábalos mata, Puig soterra

Suspès de militància en el PSOE —com també Gallego i Reguart—, Jorge Rodríguez segurament ha posat fi, massa jove, a una trajectòria política que, fa ben poc, semblava no tenir sostre.

Nou hores després de la seua detenció, a les 16,30h de dijous, el secretari d’Organització federal i ministre de Foment, el valencià José Luis Ábalos, va advertir des de Madrid que Rodríguez no podia continuar en el seu lloc. No ho havia comentat a ningú del PSPV, va fer aquest anunci per sorpresa.

A Puig, doncs, no li va quedar cap més remei que anunciar la destitució aquella vesprada i ratificar-la de nit en una reunió d’urgència de l’executiva de país en què va proposar Toni Gaspar com a nou president de la institució. Tot i que preferia esperar a veure en què es concretava l’acusació, tot i que desitjava parlar amb l’afectat abans de prendre’n la decisió, no va poder fer-ho i va haver de liquidar Rodríguez mentre aquest estava al calabós.

La pressió des de Ferraz va ser enorme. Ábalos va telefonar Puig —que dimecres tornava de Brussel·les i tenia un acte amb la reina Letícia a Benidorm— alhora que el secretari d’Organització valencià, José Muñoz, rebia indicacions constants —per missatge i a través de trucades— instant el secretari general del PSPV a actuar ipso facto. Va fer-ho, però aquesta no era la seua intenció. En cap moment, això sí, no va rebre la trucada de Pedro Sánchez per tal de pressionar-lo encara més.

La línia roja dels socialistes per tal d’abandonar un càrrec —com li va passar a l’exalcalde d’Alacant, Gabriel Echávarri— és l’obertura de judici oral, però la contundència de les imatges de Rodríguez detingut era tal que ni tan sols no van esperar a l’eixida de la declaració davant el jutjat d’instrucció número 9.

A més, Rodríguez, a través del seu advocat, havia transmès a la seua mà dreta a l’Ajuntament, Rebeca Torró, que posava el càrrec de president de la Diputació a disposició del partit. A Madrid, però, van ser més ràpids i van retirar-li el carnet.

El lloc de portaveu nacional del PSPV, que ocupava Rodríguez, queda vacant i probablement no serà ocupat. José Muñoz, Manolo Mata i Carlos Fernández Bielsa s’alternarien en aquesta funció.

La pugna pel control del grup socialista a la Diputació va provocar crits, molts crits, entre la direcció provincial, controlada per Ábalos, i la direcció nacional

La duresa emprada per Ferraz ha generat por entre els actuals dirigents del PSPV. Es veu clar que Ábalos i els seus volen fer-se amb el control de la federació valenciana. Rafa García, l’alcalde de Burjassot, és la seua aposta, i ara s’esforcen a ampliar la base: el 43% que van obtenir contra Puig ara fa un any.

Controlen la delegació del Govern espanyol, la direcció provincial de València i ara han tractat de fer-se amb el control del grup socialista a la Diputació substituint com a portaveu Pablo Seguí —afí a Rodríguez— per posar-hi l'abalista Mercedes Berenguer, cosa que hauria comportat canvis d'assessors i que ha generat crits. Molts i molts crits.

Jorge Rodríguez no se sentia afí als uns ni als altres, sinó que aspirava a liderar un projecte propi i guanyar-se la seua confiança. L’accident que ha patit en ple vol, però, l’ha deixat inhabilitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.