“La veritat és que té molt mala pinta, no ho creus?”. La pregunta es retòrica. La confessió la fa al periodista una ex càrrec balear del PP davant d’un cafè. Assegura que el sentiment és compartit per molts dels seus companys. La situació s’ha complicat força per al PP illenc, quan només fa catorze mesos que té nova direcció, amb un Biel Company de president que no acabava de ser percebut com una vertadera alternativa davant la socialista Francina Armengol i que ara, amb el regal que aquesta setmana li ha fet el seu partit a Madrid en forma de sentència de la primera part de Gürtel i l'empresonament sense fiança d’Eduardo Zaplana, el deixa en la pitjor situació preelectoral que ha tingut un líder del PP a Balears d’ençà els anys setanta del segle passat. En efecte, ens hem d’anar fins el 1979 per trobar unes eleccions –les generals de l’1 de març d’aquell any i les celebrades el 3 d’abril següent: locals i preautonòmiques el mateix dia- a les quals el PP –aleshores Aliança Popular- s’hi hagi presentat en una situació tan i tan nefasta com la que pateix en aquests moments. La desolació és màxima a la seu conservadora a Palma.
Quan la cúpula baleàrica va rebre les notícies de Zaplana i de la sentència judicial per la primera part de la Gürtel les converses sovintejaren per intentar trobar una resposta per a la premsa i, sobretot, per als militants, simpatitzants i votants. Tothom estigué d’acord en que calia fer quelcom, i aviat. Perquè si no la torrentada se’ls portaria per endavant i amb tota seguretat els enfonsaria. La desesperació que sentia la direcció illenc queda palesa a través del contrast entre com encaixava fins aquesta setmana les instruccions que rebia de Madrid i com les ha rebudes aquesta vegada. Des de la caiguda de Gabriel Cañellas, el 1995, cap líder del PP balear ha fet oïdes sordes a les consignes que li han arribat de la cúpula central. Sempre les han seguides al mil.límetre. L’actual directiva, amb Biel Company al capdavant, sempre ha fet dos quarts del mateix. Dijous a la nit totes les direccions regionals reberen un argumentari de 14 punts, enviat per la seu central a Madrid, per fer front a l’allau de crítiques i a les preguntes dels periodistes. No hi ha unes disculpes ni, molt menys, una acceptació de culpa, per remota que sigui. Doncs bé, aquesta vegada els caps de Palma s’estimaren més no seguir l’argumentari rebut i optaren per una sortida amb veu pròpia.
El secretari general del PP balear, Antoni Fuster, ha comparegut aquest divendres davant dels periodistes i ha assegurat que “sentim vergonya pel que està passant” i “demanem disculpes i en demanaren totes les vegades que sigui necessari”. El contrast amb l’actitud dels Rajoy, Cospedal, Maíllo, etc. no pot ser més evident. No consta encara com haurà encaixat la direcció a Madrid la posició baleàrica, però segur que gens bé.
Què està passant en el PP balear? Doncs és senzill d’analitzar. El partit es trobava en una situació ja prou dolenta: el 2015 va recollir el 28,5% dels vots quan el 2011 fou el 46,4%, el 2007 el 46%, el 2003 el 46,4%, el 1999 el 46%, el 1995 el 45,4%... Divuit punts menys de la mitjana habitual des de fa tants d’any era una minva bestial. Els costà d’acceptar. Més o menys ho assumiren quan Biel Company, el març de 2017, va ser elegit president del partit i amb un discurs realista deia a tot els seus militants i votants que el 2019 haurien de pactar per governar. Estaven segurs que l’escàs 28,5% almenys es convertiria l’any que ve en un 32%, 33% i, en funció de la recuperació econòmica, fins i tot es permetien somiar amb índexs de vot superiors. No obstant, les dues úniques enquestes fetes a les Illes els varen retallar les esperances en els últims mesos. En el millor dels casos auguraven que mantindrien els 20 diputats actuals i que quedarien més o menys amb el mateix percentatge de sufragis. Ara bé, també s’advertia amb claredat que existia una tendència negativa que deixava el PP a un pèl de perdre algun escó, si més no.
I ara, de cop, sense anestèsia, això: Zaplana –sempre tan admirat entre els militants illencs- i Gürtel i, sobretot, la incapacitat de la direcció central de donar una resposta raonable a tant de desastre. Davant del drama els dirigents baleàrics decidiren fer com si no haguessin rebut l’argumentari de Madrid i tirar pel seu costat, buscant una resposta domèstica en clau local. Es tracta, en fi, de crear una mena de tallafocs polític. Intenten que els militants, simpatitzants i votants vegin que no tenen cap problema en demanar disculpes pel que està passant a Madrid, que són sincers quan diuen que se senten avergonyits, que a Balears la corrupció ha quedat enrere, que el partit està regenerat i que no se’l pot responsabilitzar de res. És l’única via -desesperada, això sí- que tenen Biel Company i els seus col.legues de la direcció regional del partit per embocar cap a les futures eleccions autonòmiques, insulars i locals, que se celebraran d’aquí just un any, amb un mínim de garanties de no sofrir una hecatombe apocalíptica.