Tot esperant els regeneracionistes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Espanya sol tendir a la deflagració per indigestió històrica. És l’efecte de portar la migdiada a l’extrem: un pur instint de quietud patriòtica. No hi ha res més semblant a la mímica que l’esforç de Mariano Rajoy per assajar el moviment, un moviment qualsevol. Més que sociòlegs que fan de la xamba destí en consells d’administració televisius, necessitaríem un bon psicòleg especialista en la conducta que ens fera l’anàlisi d’aquest president que camina lent volent aparentar velocitat a la vora de la ria de Pontevedra. No és esport, sinó comportament. De fet no es veu, però Rajoy acudeix amb xandall al Congrés dels Diputats i ja fa anys que ha posat a caminar l’Estat a la mateixa velocitat en retrocés. Tot fins aplegar als anys més lúbrics de la Restauració.

És cert que les distàncies històriques són equívoques. El xandall encara no s’havia inventat com a peça supersònica en aquell 1898 quan tot va ser qüestionat. Espanya havia perdut les darreres colònies d’ultramar a Cuba, Puerto Rico i Filipines i el país vivia feia anys sota una boira de depravació moral institucionalitzada. La corrupció era el greix que feia rodar l’Estat a aquell pas de locomotora a vapor. Un fum pestilent de cacics, clienteles, sotanes, aristòcrates, amiguets de l’ànima, fraus, suborns, favors inconfessables, degeneracions institucionals i a palau, usdefruit indolent de les propietats estatals... Tot protegit i emparat pel Congrés dels Diputats, on el torn de partits entre conservadors i liberals va esdevindre rellotge amb dues busques d’un temps aturat. I allò va generar un ambient de llangorós pessimisme. Hi havia pobresa, desigualtats extremes, analfabetisme i un dèficit cultural que mantenia mansa la gent. Tot amb un sistema judicial clarament arrenglerat amb els poderosos i, més encara, els seus interessos polítics. 

La Restauració borbònica, de fet, va ser la resposta, colpista i militar, al Sexenni Revolucionari que va derivar en la Primera República, entre 1873 i 1874. I encara que a mitjan període, en aquell 1898, va cristal·litzar el regeneracionisme com a contestació intel·lectual, quasi underground i en part perseguida, la Restauració es va mantindre dues dècades amb la sagnia de la guerra del Rif, al nord del Marroc i la dictadura de Primo de Rivera, el “cirurgià de ferro” que va profetitzar Joaquín Costa. Tot fins l’arribada de la Segona República, talment la deflagració social després de tant de colesterol per vena històrica. 

Els regeneracionismes van covar la idea d’una Espanya oposada a tots els vicis i no es van adscriure a cap coordenada ideològica. Va ser un moviment de rehabilitació moral, política, fins i tot poètica, d’una nació podrida. Poètica, de fet, perquè van enllumenar la Generació del 98, amb escriptors tan determinants como Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Azorín o Vicente Blasco Ibáñez. L’últim, en la novel·la costumista Entre naranjos, retrata la vida de l’home més poderós d’Alzira, don Rafael (un Blasco de l’època?), qui ha de triar entre la luxúria èpica de l’amor per Leonora, una enigmàtica cantant d’òpera, o el determinisme d’una vida feta pels diners, la propietat i la consegüent carrera política a Madrid fins a convertir-se en el diputat gris i infecund de l’Espanya invertebrada. Sí, manca de vèrtebres és el que lamentava el pensador, en bona part regeneracionista. José Ortega y Gasset, que li mancava a Espanya. I això és precisament el que li va dir Joan Lerma, llavors president de la Generalitat Valenciana, a Ricard Pérez Casado quan aquell era l’alcalde de València i li va suggerir de “vertebrar” l’àrea metropolitana. “Els invertebrats també viuen”, va amollar Lerma, qui sentia per Pérez Casado una antipatia sense fingiments. Allà segueix l’expresident, a Madrid, del Congrés al Senat, tot un invertebrat de la política espanyola i d’una edat tan indeterminada que a ningú sorprendria que haguera compartit cafè i tertúlia amb el mateix Benito Pérez Galdós.

Potser Mariano Rajoy no és Cánovas del Castillo. Fins i tot per ser un mal polític cal cert talent. Ni de bon tros hi ha un Sagasta entre aquests socialistes que són aprenents de liberals. Pedro Sánchez és un mer producte cosmètic d’una esquerra buida d’ideologia. I, a més, encisat per aquest altre gran invertebrat de la política valenciana que és José Luis Ábalos, algú que viu per a ell i cap a ell, bé siga a l’agrupació socialista d’Orriols o la primera filera de l’oposició a l’hemicicle dels diputats. 

És cert que els invertebrats també viuen, però han de gastar tots els esforços a subsistir sense esquelet, sense moure’s del lloc. I nosaltres esperem, com aquella gent de la Roma en decadència, l’arribada dels bàrbars regeneracionistes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.