Casanova, Villarroel i nosaltres

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De tots els personatges de l’escena dels anys de la guerra contra la invasió borbònica de Catalunya, el meu favorit és Rafael Casanova. L’antiheroi que dubtava —com Claris— però que per damunt de vacil·lacions i preguntes va respondre sempre amb el mateix capteniment: la fidelitat al compliment del seu deure com a servidor públic. Mentre el món era regit per testes coronades, prínceps i emperadors, a Catalunya un advocat n’administrava el destí que el poble havia volgut donar-se: la guerra a ultrança per a defensa de les seves llibertats.

Els darrers temps, ha semblat com si la resurrecció de la carismàtica figura del general Villarroel volgués como oposar-se-li, com generar dues figures enfrontades. Com no rendir-se al general castellà que passa de les files borbòniques a les catalanes, que manté amb una perícia militar extraordinària les possibilitats d’èxit dels catalans en aquella lluita tan desigual, que es rendeix a les evidències i dimiteix del seu càrrec, però reprèn el comandament en l’hora final, que és vençut, traït i pres i veu com s’escolen els seus darrers anys en una presó infecta de Galícia, fins a morir, desfet, humiliat.

Ni Casanova ha de témer res de Villarroel, ni Villarroel no mereix menys glòria que Casanova. Perquè, en qualsevol cas, com passa sempre, l’heroi real és el poble

Nascut a Moià, advocat a Barcelona, l’any 1707 Casanova és nomenat Ciutadà Honrat de la Ciutat per Carles III. És un jurista de prestigi, un patrici de la naixent burgesia barcelonina, vidu, amb un fill. Al cap de sis anys, complits els 53, la sort fa que sigui nomenat conseller en cap. Des d’aquell moment menarà una activitat frenètica, al capdavant d’una ciutat assetjada. El 3 de setembre de 1713, els borbònics confisquen els seus béns a Sant Boi, representa la màxima autoritat civil. Es preocupa de l’abastiment de la població i de la defensa de la ciutat. En l’organització de la Junta de Guerra, ell es reserva la presidència de la 9a, la que fa referència als afers militars. El 16 de maig de 1714, amb la resta de consellers de la ciutat, acorden, per unanimitat, continuar la lluita fins a la darrera gota de sang. Ho juren amb les espases alçades. El 28 de juliol, decreta la mobilització general “de 14 anys en amunt”. Però, sobretot, el conseller en cap exerceix de coronel de la Coronela, això és, de l’organització i coordinació dels ciutadans de Barcelona. Acudeix al front de combat, clama per auxili a viles i pobles del país, és present, amb la Coronela, en els horribles combats del convent de Santa Clara d’agost, se’l veu a les nits visitant les muralles, escolta els crits de fam que pateixen soldats i poble, mentre arriba un setembre fred i l’aigua de la pluja entra fins a les entranyes de la gent.

El 4 de setembre es reuneix el Consell dels Tres Comuns. Casanova, com Villarroel i dos membres més, vota a favor de la capitulació, però la gran majoria decideix resistir. El general Villarroel, disconforme, dimiteix; Casanova, disconforme també, es manté en el càrrec, assumint fins al final una resolució que no comparteix. La resta és coneguda.

No serviria de res recordar el darrer contraatac del general Villarroel, a mig matí del dia 11, avançant amb la cavalleria pel Born camí del pla d’en Llull, reintegrat al seu lloc de comandament després d’haver presentat la dimissió uns dies abans, si no aconseguís interpel·lar-nos per entendre com un home acaba lligant la sort del seu país, fins en el cas de la derrota, a la seva pròpia sort; no serviria de res recordar l’honorable capteniment del conseller en cap, Rafael Casanova, partidari de la capitulació però conseqüent amb la voluntat del poble, si no fos capaç de fer que ens adonéssim que la fidelitat a la terra supera les pròpies conviccions; i, sobretot, no serviria de res si, en recordar 1714, no hi veiéssim un poble sencer.

La clau per entendre 1714, allò que fa canviar la perspectiva, és quan t’adones que qui defensa la ciutat són els seus propis ciutadans, els homes de la Coronela, això és, el poble mateix, els mercaders, sastres, estudiants, notaris, cordoners, argenters, sabaters, llibreters, ferrers, carnissers, escudellers, etc. Aquells ciutadans —ells, avui seríem nosaltres— senzillament estaven defensant una manera de ser, de viure, de ser i viure lliures. No sabien ben bé què volia dir això, però alguna cosa els portava a creure que la seva manera de com havien viscut estava en perill. I van entendre que el seu sentit del deure —tant amb els qui els havien precedit, com amb els qui els havien de succeir— els portava a la lluita a ultrança.

Si volem ser fidels a l’esperit de 1714, hem de procurar, més que mai, en primer lloc, no desactivar el component vital i humà de la lluita d’un poble que se sentia i es volia lliure. Aquesta és la força de 1714. L’única manera que l’exercici de la memòria no esdevingui pueril i estèril, sinó creatiu i transformador, interpel·lador.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Quim Torra
Quim Torra

Escriptor i ex-president d'Òmmium cultural, autor dels assajos Viatge involuntari a la Catalunya impossible, premi Carles Rahola de 2009.