Història de l’independentisme (II)

La guerra de Successió: una lluita per un rei o per un país?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 14 de març de 1713 s’havien signat els Tractats d’Utrecht. El dia 19 del mateix mes, l’emperadriu Elisabet abandonà Barcelona i deixà Catalunya sota el virregnat del mariscal Starhemberg, cap militar de l’exèrcit imperial al Principat. El 22 de juny els austríacs signaren amb els borbònics el Conveni de l’Hospitalet, que acordava l’evacuació dels soldats imperials de Catalunya. El 14 de juliol Tarragona era lliurada a Felip V per Starhemberg, que havia abandonat Barcelona el 27 de juny. La guerra de Successió s’havia acabat.

És important tenir present la cronologia. Si a nivell diplomàtic la guerra per l’herència del difunt Carles II d’Habsburg ja era finida, com anomenem la resistència catalana durant més d’un any? Guerra de Successió és evident que no, però caldrà -vici d’historiador- anar una mica més enllà per trobar una resposta i raonar-la.

Orígens d’una guerra

En el decantament de Catalunya per l’Arxiduc Carles hi van participar dos grups polítics no sempre ben definits. D’una banda, hi havia el grup econòmic, establert a la costa —especialment Barcelona i Mataró—, defensor de les lleis del país, però molt interessat a influir en les polítiques que es decidien a Madrid per al conjunt de l’Imperi. El formaven personatges com Narcís Feliu de la Penya, que representa els interessos dels comerciants catalans que internacionalitzaren els seus negocis en aliança amb els anglesos i els holandesos.

Malgrat les invocacions dinàstiques, Carles d’Àustria era un instrument per a les finalitats catalanes.

Hi havia un segon grup, el dels propietaris rurals de l’interior i la petita noblesa —Osona seria el seu nucli més fort—, farts de lluitar amb els francesos i el seu rei Borbó, que volien recuperar les llibertats perdudes el 1652 quan va caure Barcelona després de la guerra dels Segadors. D’aquí sortiran personatges com el general Moragues i Bac de Roda. Compartien amb els primers la defensa de Catalunya com a nació política, però no eren ben bé el mateix. Els primers van posar-hi buròcrates, intel·lectuals i governants. Els segons, sobretot, homes per al camp de batalla.

Per als catalans, doncs, la raó profunda de la guerra no va ser si el rei havia de ser Felip de Borbó o Carles d’Àustria, sinó la reforma de les seves institucions. Per als sectors comerciants era prioritari poder condicionar la política imperial que es feia a Madrid.

Hi havia independentistes el 1705? No. I no hi eren per dues raons. La primera i més general és que la independència acostumava a ser la fase final d’un conflicte entre el sobirà i les elits d’un Estat dins un sistema de monarquies compostes. Aquest havia estat el cas dels Països Baixos respecte de la monarquia hispànica el 1568 o de Bohèmia el 1618, i no pas un objectiu des del primer moment. No hi havia guerres d’alliberament nacional —tampoc no existia tal concepte—, sinó lluites per conflictes de legitimitats.

Les raons de la resistència

El 1713, la possibilitat d’influir a Madrid era ja una opció perduda. I la nació política, l’Estat català, estava clarament en perill: només calia veure quina sort havien patit valencians i aragonesos, quan el 1707 Felip V els havia anul·lat, amb els respectius decrets de Nova Planta, els seus furs i institucions. Per tant, l’objectiu de la resistència era salvar Catalunya com a subjecte polític. La gran qüestió era com.

Els resistents van acabar actuant com un Estat independent de fet, encara que continuessin reconeixent la sobirania de l’Arxiduc Carles —ara emperador— com a rei. Però a la pràctica es va crear un govern que els historiadors han dit republicà. En la base estava la Junta General de Braços (unes corts sense rei), que es reuní el juny de 1713, votà la continuïtat de la resistència i declarà la guerra a Felip V —això el va ofendre molt— i a Lluís XIV. Es van crear unes Juntes per portar la fiscalitat, l’administració i la guerra, i un Consell format per membres de la Generalitat i el Consell de Cent. El “cap” d’aquest Estat va ser el governador general de Catalunya.

El sistema partia d’una assemblea, la Conferència dels Tres Comuns, formada pel braç militar, el Consell de Cent i la Generalitat. Una trenta-sisena dividida al seu torn en juntes especialitzades assessorava els diputats, als quals fins al febrer de 1714 se’ls reconeixia la màxima autoritat. Però a mesura que el territori català anava sent ocupat pels exèrcits de les Dues Corones —Castella i França—, la Generalitat va cedir el lideratge al Consell de Cent barceloní.

Al costat dels catalans lluitaven també aragonesos, valencians i alguns castellans. No ens n’hem de sorprendre. El novembre de 1713 les autoritats catalanes van publicar el “Despertador de Catalunya”, una obra que, per damunt de cap altra cosa, reivindicava el pacte com a pedra angular del govern legítim. El text recordava que les constitucions catalanes no eren cap gràcia reial, sinó el fruit d’una negociació i uns acords entre parts —Catalunya i el rei—. Per això, justificava no haver completat el jurament a Felip V: ni havia estat lliure ni el rei l’havia respectat després. Més enllà del marc català, es reivindicava, mitjançant la invocació de les “lleis federals d’Espanya”, la igualtat entre els membres de la monarquia hispànica i el respecte a l’autogovern. Alguna vegada s’ha volgut fer una lectura present i interessada d’aquest concepte federal. És un error —per dir-ho suaument— fer una interpretació donant a les paraules del segle XVIII el significat del segle XXI. Del que parlaven els catalans d’aleshores era del manteniment d’un sistema de poder horitzontal entre tots els regnes, justament allò que Felip V i Castella volien trencar.

I perquè no hi hagi cap dubte sobre el referent nacional, hi ha el “Despertador de Catalunya”, un text intensament patriòtic d’una pàtria que no té cap mena d’equívoc: Catalunya. Que s’identifica, especialment, amb un sistema polític propi i fruit de la seva trajectòria històrica. A Catalunya no la identifiquen ni el rei ni la dinastia: ho fa la història i la llei.

Felip V, davant les possibles pressions internacionals va defensar que el cas català era un afer intern.

El 1714 un altre text, “Lealtad Catalana”, insistia en els mateixos termes i els duia una mica més enllà: “Solo las resoluciones que se toman en las Cortes de un reino o provincia son las que se atribuyen a la nación”. Vet aquí una afirmació de tipus republicà que és el que fonamentava ideològicament el discurs de la resistència, que invocava l’alliberament de la Corona d’Aragó i, si era possible, també de Castella, a la qual es retreia la seva renúncia a la llibertat.

Per tant, si bé no es pot parlar d’un independentisme doctrinal durant la fase final de la guerra més enllà d’alguna posició molt puntual i concreta, el que és indiscutible és que els resistents van assumir totes les competències: justícia, defensa, àdhuc política exterior, que a començaments del segle XVIII eren exclusives dels reis.

Els catalans a la política internacional

Quan els catalans van decidir implicar-se en la guerra van tenir la prudència d’assegurar-se el compromís de la potència que liderava la coalició anti-borbònica. No va ser difícil, ja que catalans i anglesos compartien negocis i interessos econòmics, a més de tenir una visió molt semblant de la forma de governar-se mitjançant un sistema parlamentari.

El Pacte que se signà a Gènova el 1705 materialitzava el compromís entre els aliats i els catalans. No va ser, però, una negociació internacional entre estats: per la part catalana hi assistia una delegació dels anomenats “vigatans”, aquells que estaven obertament contra Felip V, però que no tenien el suport ni de la Generalitat ni del Consell de Cent. La base de l’entesa era que els catalans s’alçarien per l’Arxiduc Carles i, a canvi, els aliats proporcionarien homes i armes per a la guerra. I, el punt que resultava més substancial, la —diguem-ne— clàusula de seguretat, era el compromís assumit pels anglesos que, fos quin fos el resultat de la guerra, el govern de Sa Graciosa Majestat asseguraria el respecte a les constitucions de Catalunya.

Però Catalunya era un peó secundari en l’escaquer europeu que els anglesos sacrificarien tan bon punt va caldre pels seus interessos. El 1710, els tories (conservadors) van guanyar les eleccions a Anglaterra amb la promesa de posar fi a la guerra. Felip V ben aviat va veure que un seguit de renúncies tan oportunes com doloroses podia esquerdar la coalició que lluitava en contra seu: Menorca, Gibraltar, la venda d’esclaus negres i el comerç amb Amèrica bé podien cedir-se a canvi de la corona. Des de 1711 era clar que la fi de la guerra amb Felip V, instal·lat a Madrid, era una qüestió de temps.

Carles i l’Imperi no podien o no volien arribar fins al final pels catalans. Ja hem vist com es van retirar del Principat el juny de 1713. En les negociacions d’Utrecht a Viena tenien més interès per assegurar els regnes italians de l’antiga Corona d’Aragó —Sardenya i Nàpols— que no pas arriscar-se a perdre aquests guanys per defensar la causa catalana.

La resistència catalana, després de la pau internacional, no era tan desesperada o irreflexiva com pogués semblar. La política internacional no estava en absolut estabilitzada i la insistència dels ambaixadors catalans a Londres, Amsterdam i Viena, amb la pressió dels catalans exiliats a Viena mantindrien viu el que seria conegut com “cas dels catalans”.

I després de 1714...

Després de la caiguda de Barcelona i amb el canvi de govern i rei a Anglaterra, des de Viena es va fer un document que es pensava que podria servir per a futures negociacions. Insistia en la recuperació de l’entitat política de la Corona d’Aragó o, si més no, la creació d’una república que aplegués Catalunya i Mallorca. Aquesta proposta es presentà a París el 4 de maig de 1715, quan encara l’illa no havia estat ocupada pels espanyols.

De la inestabilitat en donaria bona mostra l’inici de la guerra en 1718, quan Felip V va voler recuperar els territoris italians perduts a Utrecht. El nou conflicte va provocar un alçament de l’austriacisme català, organitzat en guerrilles com les d’en Carrasclet.

En les negociacions de pau posteriors, tant les de 1721, com després les de 1724 i en el tractat de Viena de 1725, el tema català va anar sortint de forma constant. La petició sempre era la mateixa: la recuperació de les llibertats i constitucions perdudes. Tanta insistència només serví perquè, finalment, Felip V acceptés el 1725 perdonar tots els exiliats i retornar els patrimonis embargats als austriacistes. Però a partir d’aquell any la divisió entre els catalans de l’exili i els de l’interior es va fer molt evident. Mentre que els exiliats mantenien com a primer punt la fidelitat a la dinastia dels Habsburg, els catalans de l’interior tenien la recuperació de les lleis i institucions pròpies com a bandera.

Cal fer notar un cop més que totes les propostes catalanes anaven sempre en el mateix sentit: allò fonamental era la recuperació de l’Estat perdut i, per extensió, de la Corona d’Aragó. Aquestes reivindicacions ja no tenien en compte Espanya. Sense fer un plantejament explícitament independentista, la recuperació de les llibertats perdudes estava per davant de qualsevol altra qüestió, fos aquesta la fidelitat a un rei o un altre o la pertinença de Catalunya a Espanya o a la Corona d’Aragó.

Queda clar, doncs, que els catalans no es van jugar el futur per un rei o per Espanya, sinó per ells mateixos, pel seu Estat, per la seva història i per la seva filosofia política. El 1713 no hi hagué una guerra de Successió: fou una guerra per la llibertat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.