Els comtats catalans foren administrats per nobles francs fins que el comte Guifré va aconseguir que el títol nobiliari fos hereditari. Es fundava així el Casal de Barcelona, una dinastia vassalla dels reis francs que perdurà fins a Borrell II, que trencà amb el vassallatge en no rebre de França cap ajuda després que el cabdill musulmà Almansor saquegés en diverses ocasions Catalunya, i arribà fins i tot a cremar Barcelona i vendre com a esclaus molts dels seus ciutadans. Els reis carolingis havien deixat de donar suport militar al comte català i, quan el 988 el nou monarca Hug Capet li demanà renovar el pacte de vassallatge, Borrell s’hi va negar, i començà així el Casal de Barcelona un camí en solitari que durant els següents segles li van permetre l’annexió d’altres comtats.
Amb els anys, Catalunya va anar forjant una societat amb característiques culturals comunes i llengua pròpia. Va anar creant lleis i obtenint un autogovern que va ser consolidat i ampliat després de la unió amb Aragó. L’estructura política del conjunt territorial que formava la Corona d’Aragó s’organitzava com una federació d’Estats medievals en què es respectaven les singularitats de cadascun dels territoris. I en què es va desenvolupar una estructura política equivalent i similar entre si. Aquest fet va permetre la convivència pacífica entre els regnes fins a la mort del rei Martí I (1410), que sense hereu legítim va provocar una gran crisi institucional que va posar fi a aquella bona sintonia que ho havia fet funcionar tot a la perfecció des del segle XII.
El compromís de Casp, l’inici del descontentament amb la monarquia
La vacant en la corona va provocar un interregne de dos anys molt violents, amb contínues pressions, invasions castellanes per forçar l’elecció del seu candidat, influències del sant pare Benet XIII i altres circumstàncies fosques dignes d’un bon estudi que donaria per fer un llibre. Finalment, el 1412, els nou representants dels tres regnes (Aragó, Catalunya i València) acordaren a Casp que el rei de la corona d’Aragó seria el segon fill del rei de Castella, Ferran d’Antequera, en detriment de Jaume d’Urgell. S’acabava així amb el Casal de Barcelona, que havia governat les terres catalanes des del segle VIII. Entrava la dinastia castellana dels Trastàmara, amb el regne de Castella com a gran aliat.
Quan la nova monarquia va intentar imposar-se, no trigaren a arribar les primeres disputes. A partir d’aquell moment, el poble català va iniciar un llarg periple de grans desavinences amb la monarquia. Els enfrontaments amb els tres primers reis d’origen castellà (Ferran I, Alfons V i Joan II) van ser continus, però no foren encara de caràcter independentista, ja que ningú posava en dubte l’autonomia del Principat. L’autoritarisme castellà volia imposar les seves normes a Catalunya i controlar les institucions posant diputats castellans en els càrrecs. Però les Corts Catalanes sempre discutien qualsevol tipus d’acció d’aquesta mena. Els monarques odiaven convocar les Corts però, com també passa en l’actualitat, la necessitat d’aconseguir diners per a les seves guerres i altres necessitats van forçar tots ells a acceptar el pactisme, una doctrina que des del segle XIII limitava a Catalunya el poder reial a favor de les Corts i la Diputació General de Catalunya.
Alfons V, per exemple, va dedicar la seva vida a la conquesta de Nàpols i va desatendre totalment els assumptes del país, mentre deixava la seva esposa com a regent. L’enfrontament amb la noblesa catalana cada cop anava a més i la llunyania del rei dificultà encara més el govern del regne. Els problemes interns s’accentuaren. Al camp, la pagesia exigia l’abolició dels Mals Usos (drets feudals als quals estaven sotmesos els pagesos per part dels senyors) i a les ciutats els grans comerciants i els ciutadans honrats cada cop estaven més enfrontats als artesans i als mercaders. El rei anava donant la raó a tothom per poder treure profit econòmic de tots, i la situació es va anar radicalitzant fins que va esclatar al regnat del seu germà Joan II. El nou monarca, vidu de la reina de Navarra, havia pres la corona de dit regne al seu fill Carles, al qual a més havia empresonat per rebel·lió. La Generalitat —que no el tenia tampoc en estima— no va dubtar a oferir el seu suport al príncep exigint el seu alliberament. Les diferències amb Joan II s’incrementaren amb la Concòrdia de Vilafranca (1461), en què s’acordà que el príncep Carles de Viana esdevindria el lloctinent perpetu de Catalunya i el rei Joan no podria entrar al Principat sense permís de les autoritats catalanes. La situació cada cop era més tibant. La mort del príncep uns mesos després en estranyes circumstàncies i l’incompliment del rei de demanar permís per entrar a Catalunya van ser la guspira que inicià la Guerra Civil catalana (1462-1472). Aragó, València i Sicília seguiren lleials al rei. En canvi, Catalunya el va desposseir de la corona i la va oferir a diversos prínceps. Una República en aquells moments era impensable.
El moviment independentista
Aquest és el primer moment en què trobem que Catalunya estava disposada a trencar amb tot i proclamar-se regne independent. Fart de 50 anys de disputes amb els monarques d’origen castellà, el poble català inicià una guerra per sortir del control del rei. Però Joan II, amb el suport del rei francès, va guanyar aquell conflicte, amb el sacrifici dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, que passaren a mans del rei franc com a compensació. Benèvolament, Joan II va signar una pau amb els catalans que estipulava que en aquella guerra no hi havia hagut ni guanyadors ni vençuts, i esperava així posar fi als problemes o, si més no, pacificar la situació. Les contínues lluites contra la monarquia es van apaivagar temporalment amb l’arribada de Ferran II. Des de ben jove, el rei havia viscut en primera persona els diversos enfrontaments entre el seu pare i el Govern català. I va intentar canviar aquesta relació jurant ràpidament les lleis catalanes, abolint els Mals Usos i recuperant, després de molts esforços, els comtats del Rosselló i la Cerdanya.
Però el seu matrimoni amb la reina de Castella va ser el fet més destacat del seu regnat. La unió dinàstica dels dos regnes era el resultat d’una feina començada amb el Compromís de Casp i que només la sort va aconseguir preservar, ja que en la mort de la reina de Castella, el rei Ferran va veure que els nobles castellans preferien tenir un rei estranger que no coneixien i una reina boja que no pas continuar sota el domini d’un aragonès. Ferran no estava disposat a perdre el seu regne en mans de forasters i es casà amb Germana de Foix per donar un nou hereu per a la Corona d’Aragó i separar de nou els regnes, cosa que no va aconseguir. El rei s’havia adonat tard que, tot i ser de la mateixa dinastia, els dos regnes tenien formes de funcionar totalment diferents. En aquell moment, doncs, era molt difícil una relació unitària.
Però durant més d’un segle, l’arribada dels Àustries va apaivagar el moviment independentista. Els Habsburg hispànics es van caracteritzar, sobretot, per ser absents. I el govern l’exercien els virreis. Felip II va començar amb el centralisme, però no va ser fins el regnat de Felip IV (1621-1665) que el conflicte va esclatar, cosa que va fer ressorgir un nou moviment independentista.
El rei estava decidit a recuperar part del poder que la corona havia perdut en temps del seu pare i treballà per la unitat dels territoris que governava, intentant castellanitzar-los aplicant les lleis de Castella. A Catalunya, el regnat del nou monarca no va començar amb bon peu. Tal com havia passat altres cops, el rei tampoc vingué immediatament al Principat a jurar les constitucions de la província. Els catalans començaren a posar-li tota mena de traves legals per forçar-lo a venir, cosa que no va fer fins el 1626. Els catalans l’esperaven amb un plec de reclamacions sota el braç però el rei, assessorat pel comte duc d’Olivares, així que va arribar els presentà el projecte de la Unión de Armas. El pla cercava no sols la igualació fiscal entre els seus regnes i una modificació dels tractes fiscals entre la corona i els seus diferents dominis, sinó que volia, a més, crear un exèrcit multiprovincial de reserva. Les lleis catalanes permetien als naturals del Principat no anar a servir militarment fora de la seva terra natal i l’entesa amb el monarca —tot i que va rebaixar les seves pretensions— va ser impossible. Felip IV marxà colèric de Barcelona sense cloure les Corts i no hi va tornar fins el 1632, quan novament la seva proposta va ser rebutjada pels governants catalans. Aquell fet va provocar el divorci definitiu entre Felip IV i les institucions del Principat.
El 1635, Felip IV decidí participar en la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i demanà la mobilització dels catalans, però la resposta va ser nul·la. Per contra, Catalunya va començar a omplir-se de tropes castellanes, a les quals el poble tenia l’obligació d’allotjar. El 1637, per forçar la mobilització dels catalans, el comte duc d’Olivares va decidir atacar França des del sud per treure pressió als exèrcits que combatien a Flandes i provocar que els francesos —com van fer a partir del 1639— ataquessin el Principat.
Mentre la guerra s’estenia per Catalunya, cada cop els pagesos estaven més farts de mantenir les tropes castellanes, que cada dia abusaven més de la població i cometien tota mena d’excessos. Els consellers donaven queixa al virrei, però aquest no en feia gaire cas. Finalment, a finals d’abril del 1640, un incident amb les tropes castellanes a Santa Coloma de Farners va provocar una batussa que li va costar la vida a l’algutzir del virrei. S’inicià llavors una revolta que s’estengué per tot el nord de Catalunya i que aixecà la pagesia catalana contra les tropes castellanes. L’exèrcit castellà fugí reculant cap a Barcelona mentre aprofitava per saquejar altres pobles i viles que a poc a poc s’anaren també aixecant contra els militars. El dia de Corpus del 1640, els segadors revoltats entraren a Barcelona i acabaren assassinant el virrei. La màxima autoritat reial havia estat eliminada, cosa que provocà un buit de poder. El rei va enviar diverses cartes sol·licitant als representants catalans l’acatament de les ordres, però no rebé resposta. El Principat ja no estava sota control reial. Aconsellat pel comte duc d’Olivares, Felip IV va enviar un gran exèrcit per sufocar la revolta, i es va iniciar així la guerra dels Segadors (1640-1659).
Des de Tortosa sortí l’exèrcit castellà a principis de desembre del 1640 per castigar a la província rebel i a finals de gener del 1641, els castellans es trobaven als voltants de Barcelona. La situació era complicada, però els catalans tenien una idea molt clara: Catalunya no volia seguir formant part dels territoris administrats per la monarquia espanyola. Novament, el moviment independentista ressorgia i el 16 de gener de 1641 el president de la Generalitat, Pau Claris, proclamà la República catalana. Amb la situació bèl·lica que es vivia, la jove república al dia següent es declarà Estat vassall de França, que, a canvi, es va comprometre a ajudar-la militarment. Però el rei francès, molt hàbil, retardà l’ajuda fins que el 23 de gener la Generalitat acceptà anomenar Lluís XIII comte de Barcelona. D’aquesta manera s’acabava amb la breu República catalana i el Principat passava a domini francès, tot i que una part de l’objectiu es complia: s’abandonava per fi la corona hispànica.
La guerra es va allargar molt i el conflicte va permetre la independència de Portugal, que també s’havia rebel·lat. Malauradament per als catalans, finalment Felip IV i Lluís XIII van arribar a un acord i el 1659 es va signar la Pau dels Pirineus, que retornava Catalunya a la monarquia hispànica. Aquell Principat, però, ja no seria mai més el mateix. Els comtats del Rosselló i part de la Cerdanya van ser entregats a França, la qual cosa va trencar la unitat del Principat. I tot i que el moviment independentista quedava novament emmordassat, els anhels de llibertat van tornar pocs anys després amb la guerra de Successió (1702-1714).