Present en la cultura popular des dels temps més remots, la Marina i el Comtat ofereixen tot allò que enamora els lletraferits. I no només els actuals, que han begut de l’herència dels qui van recuperar una cultura popular ben viva però poc documentada, sinó també dels més pretèrits. I és que entre els escriptors de la Marina Alta en trobem, fins i tot, de previs a la conquesta de Jaume I. És el cas d’Abu-s-Salt ad-Daní o del poeta Ibn-al-Labbana, tots dos del segle XII.
Tot indica, per tant, que la creació d’aquest imaginari territorial procedeix d’èpoques ben recòndites, cosa que també es confirma amb la gran quantitat de castells de l’època disseminats per la zona. De la majoria d’aquests només queden algunes runes, però continuen erigint-se com un gran reclam per als visitants, que tenen en la Marina i en el Comtat un referent paisatgístic difícil d’igualar.
La nit del 13 d'agost, un incendi forestal va ser declarat a la Vall d’Ebo, tot just després de la caiguda d’un llamp, origen d’una tragèdia que ha acabat amb 13.000 hectàrees calcinades. La catàstrofe no és només mediambiental, atès que l’economia de la zona es veurà condicionada durant dècades pel foc d’aquest estiu, que sempre serà recordat. Costarà de recuperar el ritme d’una agricultura que encara dona a menjar. Serà complicada la reactivació del dinamisme d’aquests racons escampats per les valls. I també s’ha fet difícil, i molt, veure darrere el foc aquells paisatges que han estimulat tanta activitat cultural.
I per què, aquesta singularitat? Hi ha, d’una banda, la peculiaritat historiogràfica. El mateix Jaume I, al seu Llibre dels fets, nomenava en un mateix paràgraf tres de les localitats més afectades pels incendis recents. Alertat per la revolta d’Al-Azraq en aquestes terres, cabdill andalusí del segle XIII que es va oposar amb eficàcia a la conquesta del monarca catalanoaragonès —tot i que va ser derrotat—, Jaume I preguntava pels nuclis que s’havien unit a la lluita “del dels ulls blaus”, traducció del malnom Al-Azraq, que moriria a Alcoi el 1276 en el context d’una nova revolta. Abans, a la dècada dels quaranta d’aquella centúria, Al-Azraq havia pres els castells de “Gallinera, Serra i Pego”. La segona d’aquestes localitats correspon a la Vall d’Ebo, tal com es denominava en l’època. Ho indica Tomàs Llopis, nascut a Beniarbeig (Marina Alta) el 1954, un dels escriptors que s’ha inspirat en la seua comarca.
“La zona cremada és paisatgísticament diversa, està a prop de la mar i compta amb moltes hectàrees de serra, particularitats que sedueixen”, explica. Llopis també destaca que la terra d’Al-Azraq atorga “un punt de misteri, de memòria romàntica, que pesa en la col·lectivitat”. El cabdill musulmà, precisament, va nàixer a la Vall d’Alcalà, un dels pobles afectats per l’incendi, on els seus pocs habitants van haver de ser evacuats. El gran símbol d’aquesta localitat és la font que llueix el rostre esculpit d’Al-Azraq, figura constantment aprofitada per escriptors de la zona com ara Just Sellés, de Beniarrés (Comtat) i tants altres. Curiosament, la Vall d’Alcalà ret homenatge al cabdill que simbolitza la derrota de tota una civilització, la musulmana, que va perdre el seu poder —tot i que no la seua presència— des d’aquell segle XIII. “Els valencians acostumem a tindre una certa simpatia pels vençuts”, reflexiona Tomàs Llopis. “Tenim carrers, avingudes, places i passejos dedicats als agermanats, com també a l’arxiduc Carles, que van ser derrotats i, en canvi, no tenim cap espai al carrer dedicat a Felip V”, analitza. “És com si els vençuts foren més nostres que els vencedors”.
Un altre escriptor, Ivan Carbonell (1979) va nàixer a València, tot i que la seua família és de Cocentaina (Comtat), i té un contacte constant amb aquestes comarques. Ell, que ha convertit en novel·les diverses llegendes populars transmeses generació rere generació, també subratlla l’empremta dels moriscos, els musulmans derrotats forçats a reconvertir-se al cristianisme, com a singularitat evocadora per als literats. Molts d’ells van restar en aquestes comarques després de la incorporació a la corona catalanoaragonesa, no sense protagonitzar revoltes que van incomodar, de manera continuada, el poder establert. L’expulsió definitiva d’aquesta comunitat a inicis del segle XVII va motivar la repoblació del territori, ara amb cristians mallorquins, que atorgarien un nou punt de singularitat a aquestes terres, encara ben present amb el parlar salat de Tàrbena, localitat de la Marina Baixa on també continuen elaborant gastronomia pròpia de l’illa.
Tornant a l’era musulmana, Carbonell assenyala les obres de l’esmentat Just Sellés, i també les de Rafael Escobar, com a referents a l’hora de reflectir aquest període. Elvira Cambrils, escriptora de Pego nascuda el 1955, assenyala El cavall verd, de Joaquim Borrell, ambientada també en època morisca. Tot i que si hi ha escriptors en aquestes terres que han servit com a referència a l’hora d’oferir un llegat, aquests han sigut Bernat Capó, Joan Pellicer i Ignasi Mora. Els dos primers ja van faltar: el primer el 2017 i l’altre deu anys abans. Ignasi Mora va nàixer el 1952 a la Safor, com Joan Pellicer, i tots dos van trobar també en les comarques adjacents del sud una gran font de riquesa cultural. “Si mirem el mapa d’escriptors d’arreu del País Valencià, resulta que la Marina és un dels llocs en què més escriptors trobem. Parlem del cor literari del país, diversos factors així ho han determinat”, diu Mora, que resideix a la Vall de Gallinera, al nucli de Benissivà, on els veïns van haver de ser evacuats durant l’incendi.
Mora, autor de diverses obres i reconegut amb diversos premis, a banda d’articulista de referència, va ser un dels autors que va despertar l’interès de Vicent Flor (València, 1971) per aquesta comarca. Tant és així que Flor té casa a Benialí, un altre nucli de la Vall de Gallinera, on hi va sempre que pot -té la primera residència a València- i en el qual s’ha basat per a fer una novel·la recent, El carrer de baix (Edicions 62), que li ha valgut el premi Joanot Martorell. El mateix Flor reconeix que Ignasi Mora va ser un dels autors que li van fer descobrir la comarca amb Mela, un llibre publicat el 1997 i ubicat a la Vall de Gallinera, la qual és distingida amb toponímia fictícia, i que és una obra “exhaurida que, tristament, no s’ha reeditat”, indica Flor.
I és que, també cal dir-ho, més enllà de la bellesa del paisatge i de la motivació que genera entre els autors, també hi ha una falta d’autoestima que els mateixos escriptors lamenten i que es constata, per exemple, en allò que indica Flor: en la dificultat per a reeditar obres i per a enfortir, a través d’aquestes, l’imaginari creat. Tot i que, evidentment, aquesta adversitat no procedeix de la literatura, que en tot cas ha enfortit els vincles amb el territori, sinó fonamentalment amb un model econòmic que l’ha depredat i que obre les portes, estiu rere estiu, als incendis forestals. L’esmentada Elvira Cambrils cita Bernat Capó, qui va nàixer a Benissa i qui “ja deia que l’abandonament dels pobles convertia els paratges en inhòspits i vulnerables”. L’escriptora de Pego reconeix ser “pessimista” amb l’esdevenir d’aquesta zona, caracteritzada per les urbanitzacions i pels xalets enmig de la muntanya. A l’hora d’escriure la seua primera novel·la, titulada El bes de l’aigua (Bullent, 2010), l’autora, precisament, ja es va sentir interpel·lada per la destrucció del territori. “Aquella novel·la ja exposa el patiment per l’especulació urbanística sense aturador, per la costa que s’explota, per les muntanyes que s’abandonen... Això no ens permet ser optimistes, però les persones, com la natura, ens refem, i les escriptores hem de contribuir precisament a això”, justifica.
En termes similars s’explica Josep Colomer, nascut el 1957 al Poble Nou de Benitatxell i autor de Les espines del peix (Tres i Quatre, 2019), obra guanyadora de l’Andròmina de narrativa atorgada per aquesta editorial. “Hi ha molt a cremar en aquest territori de muntanyes i serres despoblades. El canvi entre costa i muntanya, separades a pocs quilòmetres, és enorme. Per això els incendis són tan extraordinaris: hi ha molt de terreny amb possibilitats de ser cremat”. El professor universitari Joan Borja, nascut a Altea el 1968 i autor de diverses obres que tenen la Marina com a escenari, fa una lectura metafòrica d’aquests fets. “Benidorm no es crema, però el país que ens inspira, la nostra gran reserva espiritual, allunyada de les toxicitats de les grans ciutats, de les grans àrees metropolitanes, sí que s’incendia”.
Borja, també editor d’Aila, que publica obres de narrativa vinculades a aquest territori, argumenta que la Marina i el Comtat ofereixen la sensació “d’estar en un país de veritat i no en un parc temàtic”. Un país de veritat que també va tractar Enric Valor, un dels grans recuperadors de la cultura popular a les seues Rondalles, ubicades fonamentalment a l’Alcoià, la seua comarca, però que també van arribar en algun moment a explicar particularitats de la Marina i del Comtat. Borja és autor del llibre Enric Valor, memòries (Institució Alfons el Magnànim, 2020), que va merèixer el Premi València d’Assaig aquell any, i recorda una anècdota reflectida en aquella mateixa obra, quan el gramàtic de Castalla, “amb la voluntat de conèixer el país, va demanar al xofer en un viatge a València en cotxe que no passara per Gandia, sinó per l’interior. És així com Valor observa els pobles que ara s’han incendiat, espais verges que ningú no coneixia i que ell volia conèixer”.
Ell els va conèixer i uns altres els van convertir en escenaris d’alta literatura, com l’esmentat Joan Pellicer amb Meravelles de Diània (Bullent, 2002), una mena de guia dels paisatges d’aquests pobles i dels de les comarques centrals valencianes; com Bernat Capó amb Espigolant pel rostoll morisc (1980), la guia de viatges de la zona més ben valorada; o com Terra de cireres, del mateix autor de Benissa. Bernat Capó, per cert, va ser una de les persones que més van contribuir a la connexió de Joan Fuster amb els valencianistes alacantins dels anys seixanta, tot just quan era redactor al diari Información. Era l’època en què l’anomenat sudestisme, promogut per les elits franquistes de la ciutat, que miraven de fer de l’anomenada “província” d’Alacant un territori apartat de la resta del país i, amb aquesta única intenció, apropar-lo a Múrcia, Albacete i Almeria a través de la creació improvisada d’una regió fictícia. Aquell invent no podia tindre cap èxit en comarques com la Marina Alta, clarament més apropades, sobretot en termes identitaris, al cap i casal.
Enric Balaguer (El Castell de Guadalest, 1959), assagista i professor de Literatura a la Universitat d’Alacant, qui va tindre com a primer suggeriment Josep Pla a l’hora de descriure territoris amb creativitat, recorda que la seua comarca, la Marina Baixa, va pertànyer a l’arxidiòcesi de València fins als anys cinquanta, espai religiós del qual encara en formen part la Marina Alta i el Comtat, fet que els vincula encara més al nord. En canvi, hi va haver alacantins que van voler identificar aquest territori amb el sud a través d’un paternalisme visible en diverses obres. L’autor més destacat en aquest sentit, Gabriel Miró, va integrar el grup que Balaguer distingeix com els aitanistes, format per homes de la cultura de l’època que van descobrir les muntanyes d’aquestes comarques, sobretot de la Marina Baixa. Allà van fer construir una casa en què es reunien altres personalitats com el compositor Óscar Esplá —qui fins i tot va dedicar una simfonia a serra d’Aitana—, l’economista Germán Bernácer, el pintor Emilio Varela o l’arquitecte Juan Vidal. Atrets pel territori i la seua llibertat, “tal com passava amb els intel·lectuals occidentals des del romanticisme, que buscaven en la natura una resposta a les crisis de creences i valors” —indica l’escriptor Ximo Espinós—, aquells aitanistes van començar a parlar de “la muntanya alacantina” per a referir-se a aquestes valls, cosa que va generar cert imaginari, però no l’èxit de vinculació que els seus promotors pretenien. Tal com explica Enric Balaguer, la relació de Miró amb la Marina comença gràcies al seu pare, enginyer encarregat de fer el traçat de la carretera que havia d’unir Callosa d’en Sarrià amb Alcoi. “Després de descobrir el territori, Miró es va fer una caseta a Polop, i es va enamorar de la zona”.
Miró també en va parlar, i molt, de la Marina Alta als seus llibres, que volien reflectir una pretesa unitat del territori provincial que personalitats posteriors van voler aprofitar per a convertir Miró en l’escriptor de referència d’una alacantinitat —sempre contraposada a la valencianitat— que mai no es va concebre en aquelles muntanyes. Al llibre Años y leguas, publicat el 1928, Miró narrava els viatges de Sigüenza —el seu alter ego— per aquestes localitats amb cert sentit paternalista i també amb cert sentit de denúncia. De la qualitat de la fruita que donaven els arbres del terreny passava a parlar de la fonètica valenciana, per a després fer referències al caciquisme local, a l’analfabetisme estructural, a la violència quotidiana, als assassins furtius que s’amagaven per les muntanyes o a l'emigració imposada per la realitat econòmica que oferia aquell context.
En l’actualitat, Vicent Flor també parla d’aquesta realitat adversa, ara derivada en fenòmens com el despoblament. “La Vall de Gallinera tenia 2.000 habitants a principis del segle XX i ara en té 600. I des de la recuperació de l’autogovern no ha canviat aquesta dinàmica”, apunta. “A la Vall d’Ebo ha nascut un xiquet els últims cinc anys i és d’origen estranger. Tot això és un drama i també matèria d’interès”, diu, tot evidenciant que aquests pobles no només ofereixen un paisatge inigualable. La poeta saforenca Maria Josep Escrivà (El Grau de Gandia, 1968), vinculada a la Marina Alta després d’haver-hi viscut molts anys, ressalta precisament que aquestes dificultats també condicionen el sentit literari. Aquestes comarques “em serveixen com a metàfora de la vida, són estimulants pels drames i per la resistència viscuts, amb episodis com l’expulsió dels moriscos i el genocidi corresponent, o amb situacions actuals com la de la gent que aguanta fent la seua vida sobrevivint, en un món rural bellíssim i alhora agònic, preciós i alhora abandonat. És una contradicció molt engrescadora”.
Aquestes contrarietats, per descomptat, també s’han vist narrades en les obres literàries. Però hi ha el factor paisatgístic, que és el primer que s’observa, que desperta una atenció immediata i que tendeix, per tant, a imposar-se sobre qualsevol altre element. “És el mateix paisatge el que ha fet la història”, explica Paco Esteve Beneito, autor de diverses obres sobre el territori, nascut a Agres (Comtat) el 1979, criat a Alacant i actualment tècnic lingüístic del Govern de les Illes Balears. “Parlem de valls estretes, tancades, de cims molt alts, de boscos i de molta fauna, d’alqueries, de pobles, de masos que idealitzem i romantitzem amb facilitat”. Tot això, diu aquest autor, “contribueix a l’autoestima, cosa que necessitem per valorar el que ens és propi i el que hem menystingut tant com a societat. És un factor en què els escriptors hem de contribuir”, indica. I diu també que el model de despoblació actual, “la poca cura que tenim de l’agricultura i de la ramaderia, que compleix una funció importantíssima per a preservar els boscos”, és la causa de fenòmens com el dels incendis recentment produïts. Un model clarament incentivat, precisament, per una falta d’autoestima que també té aquestes conseqüències. Tal com diu aquest mateix autor, “l’aproximació mitificadora a un paisatge i a una gent, més enllà d’endolcir la realitat, pot jugar un paper important en la difusió d’uns valors antropològics o naturals, d’una òptica d’estima, de preservació d’un paisatge i d’una gent secularment marginada”.
Per a Paco Esteve, les Rondalles d’Enric Valor han sigut fonamentals en la transmissió de les virtuts d’aquestes comarques i en l’estimulació dels escriptors posteriors. També assenyala Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, editada per Tres i Quatre i Premi Andròmina de Narrativa el 1975, que per a Esteve és una obra que “atorga eixa visió de les coses de l’antigor, dels avantpassats”. Un escrit que també és referència per a Pepa Guardiola (Xàbia, 1953), qui ha publicat desenes d’obres de narrativa juvenil, moltes ambientades en el seu entorn comarcal. “Crec que el que ens ha mogut de Matèria de Bretanya, sobretot als escriptors de la terra, és el carisma i l’afecte que l’autora té pel paisatge, per les muntanyes, per les cales desconegudes i per unes muntanyes que malauradament hem abandonat, perquè tenim una zona costanera superpoblada i un model turístic que s’ho carrega tot”. El Diari de Sotaia, de Joan Pellicer, així com Volves i olives, de Francesc Bodí, o les novel·les d’Isa Tròlec són altres obres del territori constantment citades pels autors consultats.
Ximo Espinós, natural de Benilloba (Comtat) escriptor i professor universitari especialitzat en Literatura Contemporània, destaca encara un autor més, poc tingut en compte, però que va ser tot un referent en la seua època, sobretot durant els anys vint i trenta del segle XX i també durant la postguerra. Es tracta de Rafael Pérez Pérez, natural de Quatretondeta (Comtat), qui va fer centenars de novel·les sentimentals que el van convertir en un escriptor molt popular arreu de l’Estat i del món —va ser traduït a distints idiomes— i qui també es va basar, tal com detallen alguns dels seus passatges, en els terrenys que envoltaven la seua llar. A banda, tampoc no es pot oblidar, segons Espinós, la contribució d’Enric Valor no només amb les seues Rondalles, sinó també amb L’Ambició d’Aleix, la primera novel·la del gramàtic, publicada als anys seixanta —després d’impediments d’anys per part de la censura— i ambientada a la serra d’Aitana. En aquest autor de Castalla es va basar també Pepa Guardiola, explica, quan va escriure els Contes de riurau (Institut Gil-Albert, 1988), col·lecció de contes populars de la Marina Alta que tenien les Rondalles com a gran referència. “Vaig voler recuperar una oralitat que es perdia”, explica.
Enric Valor dona noms a diversos premis, un d’ells l’impartit per la Diputació d’Alacant, que ja porta 47 edicions premiant novel·les en català. El guanyador d’enguany, Jovi Lozano-Seser, va nàixer a Ondara (Marina Alta) el 1979, i ell també ha aprofitat les seues contrades per dotar d’escenaris les seues novel·les. “Tenim un paisatge que és combustible per a ordir històries gràcies a la seua força, a la presència agrícola i a una orografia mantinguda que tot just ara crema. És trist”, lamenta, però està segur que la singularitat del terreny, “la frontera immediata que imposa entre mar i muntanya, tan properes i inescrutables, continuarà inspirant molta gent”. Perquè, tal com diu l’autor d’Ondara, al remat, “literaturitzar el paisatge és una manera d’homenatjar la nostra geografia, i té una finalitat, que és la d’estimar-la. Si no escrivim nosaltres del nostre propi país, qui el descriurà?”, es pregunta.