L'eufòria va apoderar-se dels dirigents botànics en la primera setmana de desembre. Si la veu de Compromís al Congrés, Joan Baldoví, celebrava l'acord trenat amb el Govern espanyol per impulsar d'una vegada per totes una reforma del sistema de finançament autonòmic, el conseller d'Hisenda, el socialista Vicent Soler, expressava que la presentació de l'esquelet de la futura reforma era una «victòria col·lectiva» del País Valencià. L'entusiasme semblava estar justificat perquè, d'entrada, la proposta de la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, beneficiava els interessos del territori valencià. O dit d'altra manera: tancava l'infrafinançament valencià experimentat durant dècades i dècades.
La proposta, que no era ni de bon tros la definitiva perquè havia de superar la dura batalla de la negociació partidista i havia de conjugar els interessos dels diferents blocs creats entre territoris, albirava una mena de final del greuge valencià: contribuir com a rics a l'Estat espanyol quan tenim una renda per sota de la mitjana espanyola i situar-se al vagó de cua del finançament per habitant. Encara que FEDEA, una fundació de pensament econòmic d'orientació neoliberal i amb certa solvència en el camp de l'estudi del finançament autonòmic, feia una anàlisi negativa del nou model de finançament per al País Valencià, els experts de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques matisaven aquestes apreciacions i exigien a l'executiu espanyol conèixer tots els elements que afectarien el resultat final, és a dir, si rebríem o no un finançament just de l'Estat espanyol.
En aquesta fase per valorar amb rigor i detall la conveniència per als interessos valencians de l'esquelet confeccionat per Montero, els valencians hem rebut l'enèsima gerra d'aigua gelada: el Govern espanyol no contemplava l'aprovació d'una reforma del sistema de finançament en els plans legislatius per a l'any 2022. És cert que des d'Hisenda s'exculpaven argumentant que l'exclusió s'havia donat perquè la llum verda a un nou sistema de finançament no depèn exclusivament de Moncloa, però aquell detall tornava els governants valencians a la realitat arrossegada durant anys i panys: comptar amb un sistema de finançament just era pràcticament una quimera. I més si l'any 2023 estarà marcat, si hi ha fidelitat al calendari, per un carrusel electoral a Espanya, el País Valencià i els diversos municipis.
Encara que el Ministeri d'Hisenda havia avançat amb la qüestió elaborant un esquelet del futur model, la sensació que deixa aquesta no-inclusió és de manca d'interès, de no tenir entre les seues prioritats la renovació d'un sistema caducat des de l'any 2014. Si emprem el llenguatge de l'autodenominat constitucionalisme, estaríem parlant d'un incompliment ja sempitern de l'article 156 de la carta magna espanyola, el qual fixa que «les comunitats autònomes gaudiran d'autonomia financera per a desenvolupar i executar les seues competències». Una autonomia financera que és impossible de tenir, per exemple, quan amb l'actual sistema de finançament, la Generalitat Valenciana no cobreix ni el 80% de la seua despesa sanitària i educativa.
La no-inclusió d'una llei d'aquest calibre en les prioritats del Ministeri d'Hisenda per a l'any 2022 mostra un doble fracàs. La pressió exercida pel Consell, la patronal, els sindicats i la societat civil valenciana cap a l'executiu espanyol no ha estat suficient o, si fa no fa, no ha comptat amb l'eficàcia buscada. El Govern valencià ha estat, de vegades, massa complaent amb un greuge que hauria requerit aquell esperit evidenciat en la frase «lleialtat no és submissió» que el president Ximo Puig va pronunciar a principis de la pandèmia de la COVID-19.
L'estratègia de forjar aliances amb altres territoris discriminats pel sistema de finançament impulsada pel cap de Consell ha sigut una gran idea, especialment per aconseguir una entesa amb la Junta d'Andalusia governada pel PP i Ciutadans. Ara bé, la falta de concurs de Catalunya en la batalla del finançament i l'entrada en període preelectoral a territori andalús resten efectivitat a l'aposta valenciana. En cas d'haver promogut una manifestació conjunta i simultània al País Valencià i Andalusia, la reforma del sistema del finançament hauria ocupat una posició més important a l'agenda del Govern espanyol. Com també si encapçalant la pancarta s'hagueren posicionat els principals empresaris valencians, com ara Juan Roig o el navilier Vicente Boluda.
Sense restar importància a l'oposició més combativa que hauria pogut practicar Compromís a Madrid, on la sensació que resta és d'incompliment absolut de Pedro Sánchez amb tots els pactes rubricats amb la força valencianista, la coalició governamental espanyola del PSOE i Unides Podem també ha fracassat en la responsabilitat de resoldre l'actual panorama d'insuficiència financera generalitzada al conjunt de les autonomies, amb el País Valencià patint una situació encara més asfixiant per la llosa de l'infrafinançament. La manca d'interès per replicar en 2022 el fons COVID-19 per a les autonomies, quan una part de la despesa extra amb el coronavirus s'ha erigit inevitablement en estructural, ha estat l'evidència del seu interès per solucionar les precàries finances autonòmiques. No atorgar el 50% dels fons que els correspon en matèria de dependència n'ha sigut altre símptoma. I no diguem del debat inexistent, tot i que necessari, al panorama mediàtic madrileny (recordeu que Madrid és Espanya, i viceversa) de restar diners a l'Estat per engreixar el pastís autonòmic, qui presta bona part dels serveis públics.
Atorgar als territoris uns recursos suficients perquè tinguen la capacitat de desenvolupar les seues competències és una assignatura pendent que cap executiu està disposada a cursar. Emprendre aquesta aventura seria demostrar responsabilitat d'Estat, compromís amb els serveis públics. Sembla, malauradament, que l'interès és magre. I menys si es tracta d'esborrar el maltractament d'un territori amb una influència precària a Madrid. Tota una maledicció per als valencians.
