-Fa unes setmanes vostè publicà un article on indicava que el 1955 la Comunitat de Madrid representava poc més de l’11% del PIB d’Espanya i en l’actualitat arriba gairebé al 20%, amb un nivell de renda per habitant que supera la mitjana espanyola en un 36%. Quins són els factors que expliquen aquest enlairament de l’economia madrilenya?
En realitat aquest enlairament respon a una trajectòria de llarga durada, no és un fenomen circumscrit als últims 20 anys. En primer lloc, el que li passa a Madrid s’emmarca dins un fenomen no específicament espanyol que respon a les dinàmiques de concentració de les grans àrees metropolitanes. Vivim en un món on les aglomeracions urbanes tenen dinàmiques socials i econòmiques molt fortes, tal com s’evidencia en molts altres països. Això s’ha fet, per exemple, molt palès als països de l’est que recentment s’han incorporat a la UE.
Ara bé, en la posició que ha adquirit Madrid té un paper fonamental una política estatal encaminada a convertir Madrid en la gran capital. El disseny de les carreteres, al segle XVIII, respon a una lògica radial que estableix una inèrcia que, en altres aspectes, arrosseguem fins a hores d’ara.
-Sobre la construcció de Madrid com la gran capital ja va escriure, de forma molt premonitòria, l’economista i expolític Germà Bel, en el seu celebrat Espanya, capital París, l’any 2010. En aquell llibre Bel ja recordava que una de les obsessions de José María Aznar era que totes les capitals de província estigueren a un màxim de tres hores de Madrid.
Sí, aquest llibre explica moltes coses per entendre en quin punt ens trobem ara. La concentració de grans inversions en l’aeroport de Barajas (el 34% de les inversions aeroportuàries de l’Estat durant aquest segle s’han fet a Madrid!) o la manera com s’ha dissenyat la xarxa d’alta velocitat expliquen una part de tot aquest fenomen. No s’explica l’obsessió per connectar totes les capitals de província amb Madrid, mentre dues ciutats tan dinàmiques com València i Barcelona resten sense connexió d’alta velocitat.
Infraestructures al marge, a l’hora de dissenyar l’arquitectura institucional espanyola s’ha optat per concentrar a Madrid les seus centrals de tots els organismes públics. Això té repercussions molt importants a nivell laboral, perquè s’ubiquen a la capital llocs de treballs d’alta qualificació i, per tant, ben remunerats, la qual cosa genera, alhora, uns nivells de consum elevats. I, a més, si concentres en un punt els organismes públics, estàs posant les condicions perquè les grans companyies ubiquen les seues seus centrals allà on es prenen les decisions.
-És el que anomeneu el “capital relacional”...
Sí, el capital relacional és el desenvolupament de xarxes eficients de contactes personals entre les elits polítiques, professionals i empresarials de capital, de forma que s’accedeix amb més facilitat a informació rellevant per als negocis privats. Això, per exemple, és essencial per accedir a les contractacions públiques. El 72% de les licitacions recollides en la Plataforma de contractació del sector públic estatal es fa des d’òrgans de contractació ubicats a la Comunitat de Madrid. Aquests contractes absorbeixen el 87% de l’import adjudicat.
Alhora, si a Madrid hi ha les seus dels organismes estatals i de les grans empreses, el que fas és atraure capital humà altament qualificat. Fixa’t que el 47% dels estudiants de màster de les universitats madrilenyes tenen la residència fora de Madrid.
I a tots aquests factors encara n’has de sumar un de molt important: gràcies a l’autonomia fiscal de què disposa la Comunitat de Madrid, manté bonificacions i gravàmens molt reduïts, cosa que resulta molt temptador per s algú que té un gran patrimoni o bé està pensant a deixar una herència quantiosa. Clar, a això podrien adduir que altres autonomies també podrien seguir aquest camí però la realitat és que el factor capitalitat situa Madrid en un punt de partida que no tenen la resta d’autonomies. Aquestes no compten amb l’àmplia base productiva ni tampoc amb el que podríem anomenar “rendes derivades de la capitalitat” de què gaudeix Madrid. L’èxit econòmic de Madrid no s’explica sense aquest context. Hi ha una part d’aquest èxit que no és espontani, en el sentit que no respon únicament al joc de les forces de mercat, donat que també hi juguen factors polítics i institucionals.
-Per fer un símil, és com si en una partida de pilota un jugador poguera jugar amb les dues mans i un altre duguera una mà nugada...
Efectivament. A Madrid li costa molt de reconèixer això. El creixement de Madrid no s’explica sense les rendes de capitalitat. No es competeix en igualtat de condicions. Al final resulta que a Espanya tenim dues àrees que gaudeixen d’avantatges: Madrid i les comunitats forals, que disposen d’uns avantatges que es neguen a la resta d’autonomies, la qual cosa genera uns desequilibris territorials importants. El País Basc i Navarra tenen una capacitat de prestar serveis molt superior a la resta, mentre que Madrid disposa d’una capacitat d’atracció de capital humà insuperable. Madrid, que té uns serveis públics per sota de la mitjana, és especialment atractiva per a rendes altes, que, quan necessiten serveis bàsics, opten per la iniciativa privada.
-Les dades són eloqüents: Madrid representa el 14% de la població espanyola, però en canvi, concentra el 29,2% de tots els funcionaris que depenen de l’Estat.
Un cert nivell de concentració de capital humà és normal dins les dinàmiques de capitalitat. Passa a Madrid, però passa també a París, per exemple. El que ens hem de preguntar és si això sempre ha de ser així. Hi ha organismes públics que es podrien descentralitzar i ubicar-los en ciutats de menor dimensió, cosa que contribuiria a enriquir el teixit productiu i a crear ocupació qualificada en altres àrees. Seria perfectament possible traslladar fora de Madrid una sèrie d’organismes tan diversos com la seu central del Consell Superior d’Investigacions Científiques, l’Administrador d’Infraestructures Ferroviàries o el Consell Superior d’Esports. No hi ha cap raó objectiva perquè hi haja tantes institucions a Madrid.
-Però no és tan fàcil:quan el govern de Zapatero va intentar traslladar la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona, la Comunitat de Madrid hi presentà recurs i el Tribunal Suprem va acabar sentenciant en contra del trasllat.
Caldrien normes i disposicions legals per fer possible una certa desconcentració. Des del punt de vista tècnic no crec que hi haguera cap inconvenient. El que resulta problemàtic, en tot cas, és que ja hi ha molta gent que treballa en aquests organismes a Madrid i això ho dificulta tot molt. Ara bé, per què els nous organismes que es creen han d’estar a Madrid? Per què l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) ha de tenir la seu a Madrid?
-A Alemanya, per exemple, el Tribunal Constitucional Federal no està a Berlín. Com tampoc no ho està el Banc Central, radicat a Frankfurt. A Bonn s’ubiquen alguns dels ministeris federals. En el cas dels Països Baixos, Amsterdam és la capital però no la seu de les autoritats executives, legislatives i judicials, que es troben a la Haia. Un patró similar segueix la República Txeca: Praga n’és la capital, sí, però les autoritats judicials i el Tribunal de Defensa de la Competència estan a Brno. Ací, tanmateix, hem naturalitzat que la concentració de poder a Madrid és allò normal i lògic.
El que està molt clar és que, quan hi ha un qüestionament de l’statu quo,hi ha una reacció fortíssima dels grups d’interessos mediàtics i econòmics, perquè consideren que allò normal és allò que vivim ara. Però com passa ací, també al Regne Unit, en relació amb Londres, i als Estats Units, en relació amb Washington, hi ha un qüestionament respecte dels avantatges competitius que tenen les grans metròpolis. Cada volta hi ha més veus que reclamen una distribució territorial més igualitària davant el fenomen d’urbanització mundial. Cal plantejar-se si els poders públics no podrien fer una correcció parcial. El problema és que cada volta això és més difícil, perquè la concentració d’empreses, d’organismes, de mitjans de comunicació és major i això genera un ambient resistent a trencar la inèrcia. Només cal veure la reacció que ha provocat la proposta de Ximo Puig sobre la possibilitat d’aplicar un impost especial a les rendes altes de Madrid.
-L’Espanya buidada és el revers de l’Espanya concentrada?
Tècnicament el tema és més complex. Les anàlisis territorials demostren que nosaltres no som un país amb una baixa densitat de població. Som més bé un país amb una població molt concentrada en llocs determinats i una àmplia part del territori buida. Crec que, en part, el creixement de les grans ciutats espanyoles té com a contrapartida la desertificació del territori. Ara bé, no podem ser ingenus: l’alternativa a l’Espanya buidada no és pensar que podem recuperar tots els nuclis rurals. Si jo fora una persona que he de prendre decisions en matèria d’ordenació del territori, em fixaria molt en les ciutats intermèdies (Burgos, Osca, Lleó... ) i en les capitals de comarca, perquè exerceixen un paper fonamental d’articulació del territori. Perquè és allí on hem de fer tots els esforços per mantenir la població. Crec que hem d’assumir que hi ha xicotets nuclis rurals que són irrecuperables perquè no compten amb les condicions d’accessibilitat necessàries per ser viables. No és el mateix un nucli rural petit a 20 quilòmetres d’un hospital i prop dels Pirineus que un nucli rural petit remot.
-Però el fet que aquests municipis no tinguen accés a determinats serveis també té a veure amb decisions polítiques, com passa amb Madrid. Per exemple, la província de Castelló té tres hospitals i tots tres estan a la costa. Això no passa a València o Alacant.
Cal pensar també el llindar mínim de població a partir del qual té sentit col·locar un hospital. Un hospital amb els serveis mínims és molt car. No pots muntar un hospital pensant que donarà servei a tres mil habitants. El que cal és que aquests tres mil habitants tinguen garantit l’accés ràpid, per carretera o a través d’un heliport, a un hospital. No pots posar un hospital en cada capçalera de comarca, però si garantir-hi una via d’accés.
-Tornem, en tot cas, a la qüestió de Madrid. Ha comentat vostè l’enrenou que s’ha organitzat per la proposta de Ximo Puig d’instaurar a Madrid un impost específic per a les rendes altes. Què n’opina?
Aquest era un aspecte que no prevèiem en l’estudi de l’IVIE; ja només descrivíem una realitat: una competència fiscal que distorsiona i afavoreix el canvi de residència fiscal. La proposta de Ximo Puig pot ser una opció, però no és l’única. Una altra opció seria per la via d’una certa harmonització fiscal. És una opció possible, amb un alt grau de racionalitat econòmica, però políticament complicada.
-No creu que l’harmonització fiscal va en contra de l’autonomia fiscal que, en relació amb alguns tributs, tenen els autonomies? Fa la sensació que és pegar-se un tir al peu...
Aquest tema té matisos. Per exemple, a Europa cada volta hi ha més veus que reclamen una harmonització fiscal en els gravàmens sobre els beneficis empresarials. A escala internacional, l’OCDE intenta eliminar els paradisos fiscals. Hi ha, per tant, un cert intent d’harmonització empresarial a aquesta escala. Potser dins d’un mateix país podem donar-li una pensada a aquest tema. Quan parlem de rendes imposables molt mòbils, potser té sentit limitar l’autonomia fiscal, perquè no totes les autonomies poden fer la mateixa política que Madrid.
Dit això, no voldria deixar de nomenar el País Basc i Navarra, que també ens fan competència deslleial perquè no fan cap esforç de solidaritat econòmica amb la resta d’autonomies. El sistema del cupo instaurat permet que es puguen desentendre dels esforços de solidaritat respecte d’altres autonomies. Per a tots els que creiem en l’autonomia política, el tema de l’autonomia fiscal pot semblar-nos atractiu, però en el terreny econòmic cal mirar-lo amb tranquil·litat.
Possiblement l’harmonització fiscal tindria sentit en alguns impostos com patrimoni, successions i donacions... Parlem-ho, però, en tot cas, abans hem de resoldre la qüestió de l’infrafinançament. Això és imprescindible.
-Entenc, per tant, que vostè seria partidari de revisar el cupo basc i navarrés.
No dic que no es puga mantindré el cupo, però caldria incorporar un element de solidaritat que ara no existeix. No pot ser que dues autonomies prescindisquen de l’esforç de redistribució que fan la resta. Cal desmuntar la idea que la foralitat és intocable.
-Tornem a la qüestió madrilenya. El 21 de setembre de l’any passat, després d’una reunió amb Pedro Sánchez a propòsit de la gestió de l’epidèmia, Isabel Díaz Ayuso va pronunciar aquelles famoses frases: “Madrid és de tots. Madrid és Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid si no és Espanya? No és de ningú perquè és de tots. Tot el món utilitza Madrid, tot el món passa per ací. Tractar Madrid com la resta de comunitats és molt injust”. Què sintetitzen, al seu parer, aquestes frases?
Em sembla un plantejament reduccionista, que demostra la seua incapacitat per reconèixer la diversitat de l’Estat espanyol. Madrid és una comunitat autonomia des del punt de vista institucional. A Espanya no s’ha optat per una capital federal. Crec que esta senyora no s’hauria de preocupar de salvar-nos a la resta dels espanyols de Pedro Sánchez, sinó que s’hauria de preocupar d’atendre els interessos de la seua ciutadania, especialment d’aquells més desafavorits.
-Un estudi encapçalat per professors de la Universitat de València evidenciava que també Madrid rebia un tracte de favor molt substantiu pel que fa a inversions en infraestructures culturals. L'any 2019, el Ministeri de Cultura va destinar a Madrid el 87,7% del seu pressupost a museus, centres d’art, teatres i auditoris per a tota Espanya. Açò és el peix que es mossega la cua.
Ens manca una política correctora dels desequilibris, la qual cosa passa per una distribució més equitativa en cultura, en aeroports… És injust, per exemple, que el Museu de Belles Arts de València, que és la segona pinacoteca més important de l’Estat, no tinga una inversió conforme a la seua importància. Hi ha una inèrcia que no ha trencat cap govern segons la qual tot allò important ha d’estar a Madrid. Això està en la psique col·lectiva i és percebut com allò natural. Ens cal una altra visió del que és l’Estat espanyol, però això requereix concertació política. Hauríem de prestar més atenció a les àrees metropolitanes i ciutats intermèdies com a articuladores del territori.
-Parlava de concertació política, però en els dos partits amb possibilitats de governar, el PSOE i el PP, predomina una visió jacobina.
Efectivament, hi ha una visió jacobina que afecta tots els grans partits. I el partits polítics catalans, que tradicionalment havien qüestionat aquest statu quo, han optat per una altra via, cosa que, des del meu punt de vista, ha estat una gran errada.