No, la pandèmia no ens farà millors

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquests dies, fent el manteniment d'una tableta amb la capacitat d'emmagatzematge d'un mòbil dels antics, vaig esborrar per error el work in progress que la nostra filla menuda havia fet en un joc de construccions. Una preciosa casa que li havia costat hores de muntar i de la qual estava molt orgullosa. El seu inconsolable disgust, afegit a la desorientació confinada d'una nena de set anys, em va triturar el cor. 

Li vaig explicar que un dia vaig perdre una versió prou avançada d'una novel·la, la primera. I que en el procés de reconstrucció vaig aconseguir que el text fora millor. El símil no va tenir cap èxit. No hi havia manera de fer-li entendre que de les catarsis pot sorgir alguna cosa bona. Perquè ella insistia que ja no seria el mateix. Sobre la meua consciència pesa com un camió de formigó el fet que, tal vegada, la menuda no tornarà a reconstruir aquell hàbitat virtual. Ara està fent una construcció amb Lego. Ha apostat per l'opció física i palpable.

El sentit comú de les criatures és molt revelador. I serveix per testar la inconsistència dels adults. En algun moment (jo també) vaig creure realment que del terrabastall provocat per la Covid-19 podria sorgir quelcom aprofitable. Però sota les llambordes aquesta vegada tampoc no hi ha la platja. O, per boicotejar la meua pròpia metàfora, potser hi ha moltes platges envoltades de terrasses.

Ni la reconstrucció emocional ni la física, a la recerca d'una mal anomenada “nova normalitat”, van a millorar el que hi havia. Tot i ser manifestament millorable. A pesar que aquesta crisi sanitària i econòmica marcava molt clarament el camí. Més aviat, el context social i econòmic i els senyals polítics que anem ensumant, un darrere de l'altre, ens situen en escenaris molt pertorbadors. Una carrera a tota virolla cap a una realitat que no s'assembla en absolut al tot anirà bé i d'això eixirem reforçats d'aquests dies.

En molt poc de temps s'ha passat de les invocacions a la solidaritat i als aplaudiments en els balcons, tapats per les mobilitzacions ultres i la reobertura dels bars, a un ambient polític i social irrespirable, a una agitació atiada per una extrema dreta que està marcant l'agenda política i mediàtica. Quan alguns conclouen que la criminalització barroera del feminisme i el 8M o l'agitació de l'espantall de la immigració il·legal i els espanyols primer contra l'ingrés mínim vital, entre més, són estratègies de curt recorregut, potser no estan entenent gaire sobre aquests temps de fake news i empoderament del conservadorisme populista i feixista. De revitalització del masclisme i el racisme. No hem volgut remullar les barbes després de tot el està passant als Estats Units: repasseu dues sèries de televisió sobre el passat recent com Mrs. America o When they see usper constatar com costa d'avançar i què poc costa tornar enrere.

L'extrema dreta és incivilitzada, però no ximpleta. La seqüència dels fets que es tracta de fixar en l'imaginari, amb la complicitat de mitjans, clavegueres de l'Estat i part de la judicatura, és devastadora: el govern socialcomunista, malgrat l'amenaça ja coneguda de la Covid-19, permeté mobilitzacions feministes (podeu afegir: dut pel seu fanatisme sectari) que han provocat que la pandèmia siga especialment letal a Espanya. Afegiu al pes dels morts a causa de la hidra feminista el serial Pérez de los Cobos, pèssimament gestionat pel ministre Fernando Grande-Marlaska, per acabar de reblar el clau. Tot, davant l'estupefacció d'un socialisme espanyol que es mostrava encantat de la vida de les maniobres en l'obscuritat contra l'independentisme i ara posa el crit en el cel per les activitats de la “policia patriòtica” (Pedro Sánchezdixit). En el pecat va la penitència: donar de menjar a la bèstia no t'assegura que un dia no t'arrenque la mà d'una mossegada. El mal, tanmateix, ja està fet. I és molt profund.

La seqüència continua amb una crisi econòmica brutal, el brou de cultiu perquè arrelen discursos absurds però d'eficàcia provada, com ara fabular sobre la legió d'immigrants il·legals que entraran en Espanya per cobrar l'ingrés mínim vital a causa de l'efecte crida. L'argument és bastard i mentider, però això no importa. Vindran més argumentacions semblants, l'eficàcia de les quals anirà en proporció a la pèrdua de llocs de treball i de poder adquisitiu de la població. Del grau d'empobriment. Una obscenitat de la qual no ens salvarà cap superioritat moral, com alertava Joan Burdeus.

La dreta i els poders fàctics estan ensumant la sang, pensen que és el moment de matxucar consensos mediambientals o les aspiracions de recuperació de drets laborals

Aquesta és la raó, plenament justificada, del pànic que es viu a l'executiu central i als governs autonòmics de signe progressista. Un clima de terror que està empentant a caminar cap al passat a velocitat sònica i que permet els actors empresarials de tots els sectors plantejar les reivindicacions amb una prepotència i un desacomplexament inèdits. Amb expressions i xantatges d'un calibre mai no vist. Engolits amb prestesa: Com que no hi ha rebaixes? Rebaixes, d'acord. Ampliació de terrasses? Fet. Eixamplament de la superfície dels hotels? Això faltava. Revitalització de la rajola contra la crisi? Tu diràs. Entrada de turismes estrangers? Ja tardem. Discoteques? I ara? I així, fins l'infinit. La resistència del govern valencià del Botànic a aigualir la llei del joc davant la pressió del sector és una heroica excepció davant els xantatges.

La dreta i els poders fàctics estan ensumant la sang, pensen que és el moment de matxucar consensos mediambientals o les aspiracions de recuperació de drets laborals. Tot això, no toca. Com tampoc els drets de les dones. Regressions amb la població en estat de xoc per l'experiència de la pandèmia i l'amenaça d'empobriment. Diners europeus a canvi de “reformes” que ja sabem quines seran. Treballar més per menys: la recepta reforçada de l'anterior crisi. Tot després d'haver descobert durant el confinament que aquesta vida hipercompetitiva és una estafa. I que l'anomenada “síndrome de la cabanya” és una monumental merda, tal com explicava meravellosamentIsaac Rosa.

Algú a la sala és capaç d'explicar de quina manera ens farà millors i més reforçats tot això?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.