Se m'ocorren un bon grapat de motius, molts dels quals serien raonables, per entendre la decisió del president del govern estatal, Pedro Sánchez, de centralitzar d'alguna manera la gestió de la crisi provocada pel coronavirus. D'una banda, una catàstrofe d'aquesta magnitud requeria uns mínims de coordinació. Un gabinet de crisi amb experts que, seguint les suggerències de l'OMS, marcara un camí a seguir amb uns marges suficients perquè les comunitats autònomes adaptaren les directrius a la realitat més propera. Amb les competències sanitàries transferides, era la manera de fer-ho. Unificar criteris sobre les dades, estipular els paràmetres de mobilitat en el conjunt de l'Estat i marcar la política econòmica i laboral macro també havien d'estar en l'àmbit d'influència i decisió estatal.
Era un model possible atenent al moment d'excepcionalitat. Fins i tot així no s'hagueren evitat tensions territorials, però l'arquitectura de la gestió davant la crisi respondria amb molta més precisió a l'estructura actual del nostre estat autonòmic amb trets federals o federalitzants.
Per contra, la gestió de la crisi per part de Sánchez té més de constructe polític que d'estructura tècnica de resposta i coordinació, de recentralització, propaganda uniformitzadora i militarització que d'instrument realment eficaç i eficient, sobretot a l'hora de baixar al detall. Tot, adobat d'una escenografia pròpia d'assessors empatxats de sèries i pel·lícules facturades a l'altra banda de l'Atlàntic. No insistiré perquè se n'ha parlat molt i els experts ho expliquen millor.
Hi ha un altre possible motiu, també polític, que podria explicar aquesta manera d'afrontar la gestió: ressaltar el lideratge de Sánchez. No estic insinuant que gestionar aquesta crisi i donar la cara davant els mitjans siga fàcil ni còmode, però per algú a qui fins i tot des del seu propi partit se li discuteix la legitimitat, una gran crisi és un moment òptim d'autoreivindicació. El disseny comunicatiu, amb aparicions estel·lars per explicar les mesures més importants -amb un detall innecessari i que no li correspon- subratlla aquesta percepció.
Tal vegada el president espanyol pensava que xafava un terreny suficientment sòlid per suportar tota la càrrega i articular una estratègia beneficiosa per a ell personalment i per apuntalar la mentalitat constitucional. Però cada dia que passa, la terra sota dels seus peus és més inestable i movedissa. Són tants i tan complexos els bassals que ha de xafar el govern espanyol, que els problemes i el desgast creixen irremeiablement. L'intent acaparador de poder de decisió ha resultat ser una arma carregada que apunta a la Moncloa.
D'exemples en tenim molts. Des del fracàs de centralització de les compres de material, molt millor gestionat des d'alguns governs com el valencià, passant pel detall de les mesures de confinament i desescalada, l'executiu s'ha trobat amb multitud d'autotrampes. Ni tan sols un equip magníficament dotat és capaç de preveure totes les variables que conté un Estat tan divers i amb tantes realitats diferents. En compte de llançar indicacions generals i deixar que els governs autonòmics resolgueren el soduku de les especificacions, la gestió tan centralitzada fa que totes les queixes, crítiques i aclariments estiguen focalitzades en un govern desbordat que ha de fer continus canvis de criteri i rectificacions.
Marcar uns criteris generals de desescalada sembla raonable. Pretendre guiar-la al detall, marcant fases d'incorporació dels sectors i com s'han d'incorporar, horaris de passejos i límits territorials i de mobilitat, establint com a referència una estructura administrativa tan artificial com les províncies, és un tret en el peu. Una responsabilitat inabastable. Aquest era el moment de donar relleu als governs autonòmics, de fer-los treballar amb criteris basats en les seues realitats i amb els sectors que els són més propers. Perquè les estructures econòmiques, socials i territorials són diferents.
Com que la gestió està tan centralitzada, totes les peticions d'aclariments i totes les crítiques estan focalitzades en un govern desbordat que ha de fer continus canvis i rectificacions
Però en l'ànsia de buidar competències com les de la Generalitat de Catalunya, es deixen sense escoltar -o s'assumeixen tard- peticions raonables del govern català i de la resta de governs autonòmics, com ara el valencià, que proposa desescalar tenint en compte àrees sanitàries prèviament delimitades. Té tot el sentit del món: la meua comarca és província de València, però la incidència de la malaltia no té res a veure amb la de la capital. El mateix es podria dir del Maestrat i els Ports respecte de La Plana. I així, fins l'infinit i més enllà.
Podent repartir la càrrega, quan fins i tot els presidents i presidentes del seu propi partit volen fer un pas endavant i s'han trobat amb la incomprensió del president, Sánchez ha absorbit amb un entusiasme suïcida totes les crítiques d'una sèrie de decisions condemnades a no acontentar ningú, com ara la dels aforaments, desautoritzada i criticada per diversos sectors amb una duresa per part de la societat civil inèdita en aquesta crisi . Potser són els governs autonòmics els més indicats per a, dins d'uns paràmetres generals, no fer passos enrere, posar la línia allà on siga més escaient. Marcar horaris i desplegar el detall. En funció de la realitat social i sanitària, sense dependre de marcadors observats a 300 o 400 quilòmetres.
Podent repartir la càrrega, Sánchez ha decidit moure's en paràmetres de gestió impossibles. Arenes movedisses que, després d'un període de raonable equilibri entre errades i encerts, van en camí d'engolir-lo de cap a peus. Per miopia i entestament. En el millor dels casos, per un mal càlcul polític. Si atenem a la sèrie històrica, a causa del centralisme arrogant i ignorant de sempre.
