Emma Zafón: «Amb 'La mare' tractava de veure el costat humà de la vida»

—Casada i callada era una novel·la de combat, molt directa, que reproduïa el llenguatge col·loquial de la teua zona. Amb La mare l’esquema es reprodueix, amb un altre tipus de narradora, amb una temàtica també feminista. Però hi ha el pas endavant de donar-li al llibre més densitat literària.

—Aquest era l’objectiu. I si m’ho preguntes així és que ho he aconseguit. Casada i callada era un poc traure la poteta, explorar aquest estil, explicar històries de dones, reflectir la realitat de la ruralitat de Castelló i veure quin era el feedback. Aleshores, em vaig veure capaç de fer una cosa més complexa, amb més personatges, més trames, amb una construcció més ambiciosa, amb diversos punts de vista. I que tot això, que supose que és el repte, s’aguante, tinga solidesa. Fer un llibre el més redó possible.

—La premissa és potent: Piedad, la típica mare que és el pal de paller de la família, té un accident que la deixa impedida. Aleshores, els familiars prenen consciència del buit que s’ha creat, de fins a quin punt n’eren dependents. Es troben amb aquesta realitat.

—És una realitat bastant habitual en moltíssimes famílies, quan punxa la persona que ho capitalitzava tot, que sol ser l’àvia...

—La matriarca, podríem dir?

—Això dels matriarcats no m’ho crec, realment. És la persona que ho capitalitza tot. No volia fer un grandíssim drama, un Cinco lobitos, per dir alguna cosa, sinó mantindre el to distès, partint del personatge que ho sosté tot, que té un xicotet accident domèstic que li deixa les mans impedides. I això fa que totes aquelles faenes invisibles que sembla que caiguen del cel —la casa està neta per art de màgia, la roba està net per art de màgia, el plat a taula arriba sol...— es paren en sec. I l’home i els fills que depenen d’això s’han d’organitzar...

—Amb la transmissió de la responsabilitat de la mare a la filla, amb tota naturalitat. Són tres germans, dos mascles, però la reorganització recau la germana.

—Això està superbuscat, que dels tres germans una fora la dona i es veiés com tothom assumeix que això continuarà rodant perquè darrere de Piedad va Lorena. I ella sap el que s’ha de fer perquè li han transmès l’ofici de la casa, totes les faenes que cal fer perquè la família continue funcionant.

—Piedad és important, però en la novel·la el protagonisme és dels fills, Roberto, Álex i Lorena. Crec que li has donat molta importància a la construcció dels personatges, que hi ha hagut molta reflexió sobre el que els passa i per què els passa.

—Molta observació prèvia i molt de procés de reflexió i de voler construir-los bé, sense caure en la ridiculització ni dividir-los en bons i dolents, no volia que la filla quedara com la bona i els germans com els dolents. Al contrari, volia mostrar els clarobscurs que tenim totes les persones, les motxilles amb què carrega cadascú, per què són com són i els dimonis als quals s’enfronten. També volia reflectir els seus moments de gaudi. En una història en què no hi ha una grandíssima aventura, que és costumisme, realisme, era fonamental que els personatges estigueren ben fets.

—Ara que parles d’això, el crític Josep Iborra deia que el costumisme mata la literatura. És clar, les grans afirmacions admeten matisos; aquesta és una novel·la costumista però d’un costumisme 2.0., realista en el sentit que apareixen els problemes d’un negoci familiar, la crisi, el tema de les drogues... No és un costumisme amable.

—No és un costumisme bucòlic sobre el que li passa a la família al poble. Es tractava de veure totes les perspectives, la realitat complexa a la qual s’enfronta una família de classe treballadora, amb la duresa del treball, la gestió del matrimoni o de la solitud, de les decisions que han pres en l'àmbit laboral o d’estudis. Al final, era explicar una història a partir de detalls que són molt importants.

—Ací entra el tema del to, que és cabdal. No volies una novel·la dramàtica i aquesta és una obra que combina l’humor amb una mirada molt tendra sobre els personatges.

—És això, perquè vaig acabar tenint molta estima per tots. En el moment que llegia i rellegia, que sentia això pels personatges, vaig veure que el tema de la tendresa estava ben trobat. Són persones normals, que tenen la seua bondat, uns més que altres, que tenen uns malestars i preocupacions i a partir d’això es comporten d’una manera determinada amb la resta de la gent. Es tractava de veure el costat humà de la vida.

—Has parlat d’observació i em sembla pertinent. Tu t’has manifestat contrària a la institució matrimonial i, al mateix temps, hi ha molta precisió en la novel·la quan dibuixes els avatars de la vida en matrimoni.

—Necessites molta observació, escoltar molt, i sobretot fugir de la panoràmica de postal que de vegades hi ha de cara a la societat, de matrimonis i de no matrimonis. Volia aprofundir i agafar dubtes, malestars, i afrontar-los amb naturalitat, sense demonitzar ni criminalitzar cap sentiment o bretxa que es produeix a dins del matrimoni. M’he documentat en diferents aspectes de la quotidianitat de la vida a Borriol, de la classe treballadora de diferents edats, persones que expliquen aquestes coses quan grates un poc.

—La novel·la fa olor de bar de polígon, a entrepà de calamars.

—De fet, als agraïments se cita el nom de tres bars on vaig passar gran part del procés de documentació per a aquesta història [riures]. Escoltant converses d’homes i dones sobre el que els passa a casa, parelles que s’estimen, però que amb el pas dels anys es troben amb el trencament de les expectatives laborals, d’amistat, de parella... Volia explicar com de difícil és reconstruir això, amb cinquanta anys i escaig, després de vint o trenta anys d’estar junts.

—Sense avançar massa argument, explica la presència de l’idioma asturià en La mare.

—M’agrada molt que em faces aquesta pregunta! [riures]. Jo tenia certa proximitat amb Astúries, tenia nocions d’asturià —vaig tenir un rotllet que m’hi va introduir un poc— i ara estic estudiant-lo. I ho he introduït en la novel·la a través d’una situació real: l’any 2009 van arribar a Borriol una colla d’operaris, alguns procedents d’Astúries, i se’m va ocórrer crear un personatge asturià, Avelino. A més, fent l’experiment que a l’editor li va semblar bé —jo no les tenia totes— que es manifestara només en llengua asturiana, amb una parla que fora assequible per als lectors en català. El que volia és que la interacció entre Lorena i Avelino fora en la llengua de cadascú; dues llengües minoritzades convivint sense passar pel castellà en una història de ficció.

—Ho hem de deixar així, per no desvelar un gir. Però, seguint amb el tema de la llengua, en Casada i callada feies una opció de llenguatge col·loquial en una narració en primera persona que era una mena de dietari. Ara, passem a una narració en tercera persona, però conserves el mateix tipus de codi lingüístic.

—Sí... He volgut cuidar alguns aspectes, en el moment que és narració nua i crua volia cenyir-me molt a l’estàndard. Sí que hi ha moments dins de la narració en què apareixen pensaments dels personatges i tot es barreja un poc. Tracte de ser respectuosa, soc conscient dels perills que comporta la dialectalització en una llengua minoritzada. Però a la vegada m’interessa aconseguir representativitat per a la parla col·loquial de les comarques de Castelló. De vegades la gent té la sensació que parlem malament, de forma incorrecta, molt de poble, perquè no ens veiem a nosaltres mateixos en les sèries o en les pel·lícules. A veure, per començar, no veus pràcticament ficció en valencià, i la poca que veus és en estàndard. Això fa que les parles queden relegades als marges i és un fet que afecta l’autoestima dels parlants, que pensen que la seua llengua és molt de poble, no és vàlida culturalment.

—I creus que és un complex que crea distància amb la llengua?

—Crec que sí, sobretot en la lectura i en el visionament cultural. A Llucena em diuen: «És que ací parlem malament». No parlem malament, parlem el que parlem a Llucena. Però com en algun moment han vist TV3, o L’Alqueria Blanca, amb una parla estàndard, sense castellanismes, la gent se sent com a parlants de segona. Tinc amics que quan van a Castelló parlen en castellà, perquè pensen que la seua llengua vehicular no és fina. Aquest és el tema.

«M’interessa aconseguir representativitat per a la parla col·loquial de les comarques de Castelló. De vegades la gent té la sensació que parlem malament»

—En tot cas, aquesta tria ha vingut per quedar-se, hi ha coincidència a fer-ho dels autors de les Terres de l’Ebre, de les comarques del nord del País Valencià... Malgrat les veus crítiques.

—Les veus crítiques les entenc perfectament, pel risc de jugar excessivament amb una llengua minoritzada. Però teníem la necessitat de tenir el nostre espai a escala de representativitat. A TV3 es reflecteix la parla col·loquial barcelonina i això està com més acceptat, però a nosaltres se’ns ha qüestionat més.

—En Casada i callada ja era evident, però ara encara més, que tu separes de manera molt marcada l’Emma Zafón escriptora de l’activista feminista de les xarxes. Tens molt clar quan estàs fent literatura i quan activisme en línia.

—Sí, perquè la literatura és un format que et permet esplaiar-te més, aprofundir més. En un tuit jo puc dir que tots els homes són uns inútils, però en una novel·la puc desgranar què ha portat que dos homes no siguen conscients de les faenes que fa la seua mare perquè hi ha un context patriarcal que els ha ensenyat que això no són els seus afers, se’ls ha deixat fora de la gestió domèstica. I en el moment que tenen la necessitat, no se saben desenvolupar. Ens ho trobem molt en l'àmbit de les parelles heterosexuals. En un tuit, un tret directe, pots fer la generalització i dir que els homes són uns inútils, però feta la panoràmica veus que és producte d’una estructura de segles, de l’aïllament dels homes de determinats tipus de faenes. Encetem el meló, però no és un tema que es puga resoldre de hui per a demà. Una novel·la permet aprofundir i saber per què passa el que passa.