A cinc quilòmetres del nucli urbà de Vilafranca, a la comarca dels Ports, hi ha la Pobla de Bellestar, un llogaret fundat al segle XIII que avui és un dels millors exponents de l'arquitectura rural valenciana medieval. D'entre tota la seua arquitectura destaca, per la seua sobrietat, el pont gòtic que permet travessar el riu de les Truites, que separa les comarques de Castelló i Terol. El Llibre dels fets testimonia, de fet, que Jaume I el va travessar en una de les diverses campanyes de reconquesta que va dur a terme al segle XIII. A una banda del riu, habitualment assedegat, queda Vilafranca; a l'altra, Anglesola.
La relació entre tots dos municipis és molt intensa. La frontera administrativa és una anècdota per als habitants d'un i altra banda que de forma diària o setmanal es mouen en un sentit o en un altre, moguts per unes relacions comercials i familiars intenses. No són pocs els habitants de l'Anglesola que treballen a l'empresa tèxtil vilafranquina Marie Claire, que aquests dies s'ha abocat a la producció de mascaretes. Els vilafranquins i vilafranquines, per la seua banda, són assidus, els dissabtes a la nit, als bars de l'Anglesola. "Les relacions són molt fluides per una qüestió de proximitat geogràfica", explica Lidia Domingo, qui viu a Vilafranca però és natural de l'Anglesola. Com totes les persones, espera amb deler la desescalada del confinament, si bé per a ella té un regust amarg: com que un i altre municipi estan en autonomies diferents -i, per tant, en províncies diferents- els seus dos fills encara tardaran temps a poder visitar els iaios, de 69 i 82 anys, que estan confinats a l'Anglesola.
Els separen nou quilòmetres de distància i una frontera administrativa. Perquè en el sudoku del desconfinament ahir molt van passar-se una bona estona revisant quan i com podran veure els seus éssers estimats: pels qui viuen en una mateixa província, això serà possible a partir de l'11 de maig. Els qui resideixen en províncies diferents, hauran d'esperar-se fins al 10 de juny, sempre situant-nos en els escenaris més optimistes. "No sembla que tinga molt de sentit que a Vilafranca puga vindre una persona de Vila-real, que està a 93 quilòmetres i on hi ha hagut casos de coronavirus i nosaltres no puguem visitar els nostres familiars que estan a 9 quilòmetres, en dos municipis on, a més, sembla que no s'han registrat positius per coronavirus", reflexiona Domingo.
A Rossell, com a Vilafranca, tampoc no acaben de traure l'aigua clara amb això que les fronteres administratives determinen el radi de contactes. En la zona més septentrional del Baix Maestrat, les relacions amb la veïna Catalunya són molt intenses. El lema de "lo riu no és frontera" és una realitat ben certa per aquestes contrades. Els intercanvis humans i comercials són constants entre aquests dos territoris que es senten molt allunyats dels centres de decisió. Els adolescents de Rossell, per exemple, van a l'institut a la Sénia. "La gent de Rossell tenim més contacte amb la Sénia que no amb Sant Rafel", explica Evaristo Martí, alcalde de Rossell. "A nosaltres el riu no ens separa sinó que ens uneix. Caldria tenir en compte la particularitat dels territoris de frontera", exposa Martí, que és director adjunt de l'Agència Valenciana Antidespoblament.
L'alcalde de Rossell entén la dificultat d'aplicar un criteri territorial o un altre, compren com de complicat és acontentar tothom, però reclama que les realitats de territoris com els seus "no generen greuges" en un moment en què tothom anhela reunir-se amb les persones a qui estima. "Sabem que és complicat, però s'ha d'intentar", assegura Martí, qui considera que en la desescalada caldria aplicar una "perspectiva rural" per discernir entre les realitats rurals i les urbanes.
Siga com siga no són poques les persones que en dia d'ahir manifestaven el seu neguit pel que fet que el govern espanyol haja optat per les províncies com a unitat a l'hora de decidir el ritme de la desescalada. El fet que s'establisquen compartiments estancs i impermeables té sentit des del punt de vista epidemiològic, però no per això evita el neguit i la frustració dels qui hauran de renunciar a veure en persona els seus familiars i amics fins meitat del mes de juny. És el cas d'Helena Gandia, que viu a Muro a la comarca del Comtat. Des del principi de la pandèmia la seua principal preocupació ha estat sa mare, que, als seus 70, viu a soles a Ontinyent. "Afortunadament, s'ha establert a Ontinyent una xarxa d'ajuda per donar cobertura a persones com ma mare", explica Helena. Hi parlen quasi diàriament per videotrucada, de forma que Xelo puja veure com creix el seu nét, Lluc, de cinc anys. Helena i sa mare són de les qui s'han quedat atrapades en el criteri provincial que el govern espanyol ha decidit aplicar en la desescalada. Com que Muro és a la província d'Alacant i Ontinyent a la de València, hauran d'esperar a la quarta fase, la de la "nova normalitat". "No sé si serem capaços d'esperar-nos al juny -exposa Gandia, amb certa resignació-. Serà difícil fer-li ho entendre a ma mare i al meu fill si mentrestant van obrint els bars, les tendes,...".
Una altra persona que ha rebut els plans de desconfinament amb certa frustració és Mireia Arcos. La seua vida, com la de tantes altres persones, va quedar aturada el passat 16 de març. Les set setmanes de confinament les ha passades a Blanes (la Selva), amb els seus pares i les seues dues germanes. Als seus 22 anys, té ganes d'eixir i fer-la petar amb els amics i amigues del cau i de la colla castellera, on té el gruix del seu cercle d'amistats. El problema és, però, que tant una cosa com l'altra els té a la província de Barcelona. El cau és a Santa Susanna; la colla castellera, a Pineda de Mar, a l'Alt Maresme.
Mireia s'ho ha pres amb resignació, però no per això no fa notar la seua decepció. "Fins ara tots estàvem confinats en les mateixes circumstàncies, però ara sé que ells podran quedar i fer-se un cafè i jo no, i vulgues que no, això fa ràbia", explica. "Poder eixir al carrer a partir del dia 4 està bé, sense cap mena de dubte, però el que de veritat trobo a faltar és tornar a veure els meus amics i amigues. I sembla que jo això no ho podré fer fins juny". I sense abandonar el seu tarannà optimista, afegeix: "Espero que s'ho replantegin!".