Els carrers d'Alcoi són un viatge a temps pretèrits. A cada racó del centre històric de la capital de l'Alcoià, s'hi reflecteixen les antigues batalles entre moros i cristians, així com les revolucions obreres d'una ciutat precoçment industrial. Cada indret del nucli antic d'Alcoi fa accedir en carn i pell per les pàgines de Júlia (La Magrana, 1983), una de les obres més populars de l'escriptora Isabel-Clara Simó. Sembla impossible passejar per la ciutat situada als peus de la Serra Mariola sense evocar la història d'aquella obrera tèxtil que va acabar formant part de la burgesia fabril local.
Perquè Alcoi sempre ha sigut un element indestriable de la biografia vital i literària de Simó. Els seus paisatges, les seues places i les seues particularitats municipals sempre han estat reflectides en la seua obra, com, per exemple, en Alcoi-Nova York (Edicions 62, 1987). La ciutat en la qual va néixer era la petita pàtria de l'escriptora. O, si més no, així ho confessava a Cartes d'independència a la vora d'una tassa de te (A contra vent, 2011): «El més important és que he pogut estar un parell de cops al meu poble, Alcoi. No sé si t'ha arribat, però els alcoians som una mena de gent que, tot i mostrar-se tímida i humil, està cofoia d'ella mateixa. Dir-se alcoià ho considerem un motiu de vanaglòria, cosa completament injustificada, però, ja ho veus, a mi m'emociona i hi participe amb aquest mirar-se al melic amb profunda delectació».
Una estima a cor obert per la seua xicoteta pàtria que aquest divendres ha estat reconeguda pel poble alcoià. Des de primera hora, quan el rellotge amb pena marcava les 10 del matí, hi havia seguidors que visitaven l'Ajuntament d'Alcoi per retre-li el seu particular homenatge. A la sala de plens, sota la mirada d'una il·lustració de la novel·lista pintada pel seu amic íntim Antoni Miró, els lectors s'acomiadaven de l'escriptora amb petits fragments farcits d'emoció i gratitud. «Gràcies per la teua obra i pel teu llegat», comentava un. «Gràcies pel teu compromís per la nostra llengua», resava un altre.
Adéus colpidors que experimentarien el seu cim a meitat matí. Al cementiri municipal Sant Antoni Abat, s'hi concentrarien centenars de persones anònimes per acomiadar-se d'una de les novel·listes més internacionals en la nostra llengua. «Avui és un dia trist, d'aquells que mai hauríem de viure. Avui ens toca acomiadar a una persona insubstituïble, com també ho era el mateix Ovidi Montllor. Avui, en dia lleig i negre, hem de dir-li adéu a una persona plena d'alegria, intel·ligència i vitalitat. D'aquelles persones que t'impacten i et donen unes ganes increïbles de treballar. Acomiadem a una persona amb una herència inesborrable», afirmava a EL TEMPS l'artista alcoià Antoni Miró, encara impactat pel trasbals de la mort de Simó als 76 anys.
«Era una gran mare i una gran escriptora. La trobarem molt a faltar, malgrat que el seu impressionat llegat sempre estarà viu», expressava la seua filla, Cristina Dalfó, com a portaveu de la família. «Avui tenim l'ocasió d'acomiadar la nostra escriptora més gran, una dona valenta i amb una extraordinària personalitat», reivindicava Toni Francès, alcalde d'Alcoi, el qual recordava que en març s'hi presentarà en Alcoi la darrera novel·la de l'escriptora i que el certamen literari de la ciutat adquirirà el nom de la novel·lista. «Retem homenatge a una persona amb un marcat compromís social i polític pel nostre poble que va dignificar amb la seua literatura la nostra llengua. Una escriptora, referent indiscutible, que va obrir les portes del món a la nostra literatura», proclamava Vicent Marzà, conseller d'Educació, Cultura i Esports, qui anunciava que Simó rebria a títol pòstum la distinció de la Generalitat Valenciana el pròxim 9 d'octubre.
Els reconeixements, les paraules de condol i els rostres atrapats per un sentiment confús que oscil·lava entre la reivindicació del seu llegat i l'abatiment inexorable per la seua pèrdua caracteritzaven a les persones que a poc a poc s'apropaven a les portes de les criptes en les quals descansen les restes dels alcoians desapareguts. Representants locals dels diferents partits, persones de la cultura, amics anònims i lectors devots formarien una comitiva que inundaria d'afecte i agraïment el cementiri. Encapçalats per la seua filla, l'alcalde d'Alcoi, el conseller d'Educació, Cultura i Esports i la consellera de Transparència i Memòria Democràtica, Rosa Pérez, s'aturarien a la porta del panteó en la qual resten soterrades personalitats de la capital de la comarca de l'Alcoià. Allí els hi esperava una corona de flors engalanada amb la senyera quadribarrada.
Al ritme d'un trio de corda que incitava a recordar els moments viscuts amb la novel·lista, siguen en persona o a través dels seus llibres, les alcoianes Pepa Miralles, Conxi Domènech, Neus Agulló i Reis Juan establien un diàleg sobre la narradora a partir de fragments dels seus relats. «Fa vint anys publicava la meua primera novel·la, Júlia, cosa que representava l'exercici més arriscat que mai no havia fet. Escriure, com deia Pla, és un càstig, un malfat que t'ataca com un virus crònic; escriure vol dir estar sempre a l'aguait, pegar-li voltes al cap a un bocí d'idea, a un trosset d'argument o al perfil boirós d'un personatge. Vols dir escoltar-ho tot, mirar-ho tot, tocar-ho tot amb l'avidesa de transformar-ho tot en matèria literària», iniciava Miralles.
«Hi ha lectors que, en les novel·les, només busquen distracció, passar l'estona, matar el temps com qui mata a una gallina, i jo crec que la literatura no ha perdut mai la vocació de ser també un entreteniment, de ser una crossa on repenjar els ocis: l'avorriment, tan desagradable, i que ens empeny a cometre tota mena d'absurds», continuava. I rematava la cita estreta de la reedició de Júlia: «Però la literatura és un art, per més lleis del mercat que hi haja, com la pintura és un art, per més marxants que l'acaparen. I això vol dir, que els teus deplorables intents de convertir fang en or (un secret que els alquimistes no ens van confiar senzillament perquè no el sabien- és a dir, transformar idees, sensacions, situacions i llenguatges en unes quantes pàgines que siguen llegibles, són una temeritat i una mortificació. Només quan esdevens un malalt de la lletra, que quedes captat, aferrat, lligat al dur ofici d'escriure».
Domènech seguia l'homenatge, amb una frase de l'autobiografia Els racons de la memòria: «El que un no oblida mai és el seu poble, Alcoi». «Però, en canvi, em sento més a prop ara d'Alcoi que de jove. Ara, de gran, Alcoi se'm torna imatge i so, com si fos una falda immensa de natura i de la vida que et crida. La infància torna sempre, fins per als rodamons», replicava Juan amb un fragment de la mateixa obra. «Jo sóc alcoiana, i el meu poble és un poble d'anarquistes, amb una història de lluita obrera molt dura i dramàtica (per cert: els alcoians som tot i això riallers de mena; no saps com m'encanta ser alcoiana», deia més tard Agulló, en al·lusió a la novel·la Adéu, Boadella. Abans havia recordat l'estima de Simó per Montllor, descrit a Els Racons de la memòria: «Pel que fa a l'Ovidi, la millor veu que hem tingut mai i a la persona més íntegra que s'ha dedicat al món de l'espectacle».
Amb una de les reflexions respecte de l'art de la creació literària, estreta d'Històries perverses, reprenia Juan el reconeixement: «Un truc segur és escriure, escriure sempre, sense parar. Si ja has perdut el fil, o has aconseguit no sentir cap de les paraules, tant se val: continues escrivint. L'únic que val és el teu silenci, els ulls abaixats sobre el paper, la ploma corrent per un riu de paraules inconnexes». «D'acord, sóc una persona insegura. Però si et dediques a la feina solitària d'escriure i l'únic ajut que reps és el de crítics atrafegats que només han donat un cop d'ull a la contracoberta no tens altre remei que refiar-te de tu mateixa», responia Domènech amb un dels seus pensaments exposats a Els racons de la memòria.
«Quan un autor posa la paraula fi a la seua novel·la, la novel·la no està acabada: cal que un lector la llija i l'interprete», exclamaven Juan, Agulló i Domènech, com a metàfora del llegat sempitern de Simó. I tancava Miralles: «Isabel ens deixa un llegat, com a persona, com a dona i com a escriptora. La seua obra perdurarà en el temps. Farà vacances!». Unes vacances que seran al costat del seu estimat Ovidi Montllor, soterrat justament a la seua esquerra, tots dos comptant amb un retrat distintiu i la senyera com a ornaments de la seua tomba. L'eternitat, especialment pel seu llegat musical i literari a la terra, espera els dos amics a Alcoi, la ciutat que els va veure néixer, la seua xicoteta pàtria.