Mort i creació artística

Fer creació sobre les cendres dels fills

Hi ha tantes maneres de viure la mort aliena com éssers humans sobre la terra. Però cap accident existencial no provoca tanta angoixa i desconcert com l’antinatural mort dels fills, un sotrac colpeja sense guia ni manual d’instruccions. Que marca per sempre. I que deixa solcs, més o menys visibles, en l’obra d’aquells que es dediquen a la creació i han d’escriure, compondre o filmar sobre les cendres, de vegades candents, dels fills i filles morts.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S’anomenava Isabel Andrés Lorente. Va nàixer el 27 de novembre de l’any 1955 i va tenir una vida brevíssima: als tres mesos d’enllumenar l’existència dels seus pares, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1992) i Isabel Lorente, els seus ulls s’apagaren. Però l’impacte sobre els progenitors i sobre l’obra del pare poeta fou demolidor. Arran de la presentació del disc Ciutat a cau d’orella, que Pau Alabajos ha dedicat a la poètica estellesiana, el cantautor de Torrent recordava aquesta història reflectida en alguns dels versos més colpidors de Coral romput. “Ja no sonen les trompetes del ball. / Ara hi ha un gran silenci. Isabel se n’ha anat / a la cuina. Estic sol. Estic sol al despatx. /No hi ha cosa que em done més tristesa que estar / al meu despatx de nit. Aleshores recorde / la meua filla, aquelles nits passades en vetla, / aquelles nits primeres, totes fetes de nervis, / d’agraïment a Déu, d’estupor i de pànic / en veure el cos graciós que acabava de nàixer, / i jo només tenia por, alegria i por, / i ganes de plorar, de riure’m i plorar, / i estava ací amb els braços per damunt de la taula, / i no podia escriure, i no sabia escriure, / i no me’n recordava d’haver escrit abans, / i no pensava mai que tornaria a escriure. / Si la filla em visqués, hauria fet més versos?”.

Lluny restava l’alegre “casa de novençans”, les il·lusions i esperances, esquarterades una nit trista de finals de febrer de 1956. El poeta i la seua esposa vivien un trasbals vell com la humanitat, un viatge inhumà que milions de progenitors van viure, viuen i viuran. Sense saber-ho, però, la petita Isabel forma part de la història de la literatura. “Aquest fet no sols va comportar un trasbals en la vida de son pare, sinó que sobretot condicionà definitivament la seua producció literària d’aleshores”, explicava l’estudiós Ferran Carbó en un article publicat en la revista Caplletra (Tardor de 2013). Especialment en alguns dels poemaris d’aquells mesos, cas de Primera soledad, llibre en castellà en el qual el tema de la mort de la filleta és “aclaparador”. “Ella era sangre de mi sangre, / era mi hija y mi ciudad. / De un manotazo han arrasado / mi hija y toda mi heredad. / Y aquí me estoy sencillamente / entre las ruinas de mi soledad”, escrivia. 

Vicent Andrés Estellés.

Un tema que perdura i apareix “de manera molt clara, obsessiva i recurrent”, anotava Carbó. Unes tenebres personals que Estellés sumava al tèrbol i ofegós ambient de la postguerra, un temps de “crisi, neguit, buit, absència i exili”. Quan el poeta afronta una de les parts de Coral romput, coincidint amb el primer aniversari del cruel decés, la petita (“Va morir als tres mesos i va esdevenir àngel. / Té dues ales, com les tenen tots els àngels: de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes”) la petita Isabel esdevé una ombra omnipresent, decisiva, juntament amb unes altres vivències, en la poètica d’un escriptor en període formatiu. La pròpia vida com a matèria de l’escriptura. I l’escriptura, a més, convertida en vàlvula d’escapament i exorcisme.

Quelcom semblant és el que l’escriptor Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941) pretenia fer amb El preu dels fills, un projecte de novel·la inacabada, inèdit fins ara, que Oriol Ponsatí-Murlà, comissari de l’Any Bertrana, va donar a conèixer en un monogràfic de la Revista de Girona dedicat a l’escriptor i a la seua filla, la també escriptora Aurora Bertrana. El germen d’aquell projecte fou la mort de la filla petita, Cèlia, l’any 1931, a 21 anys. Plovia sobre terra enfangada: abans d’això, ja havien mort Heribert i Helena, de 15 i 19 anys. Helena va morir el 1915, sembla que durant una virulenta passada de febre tifoide a Barcelona. La causa de la mort d’Heribert, el 1913, és encara boirosa. 

Comptat i debatut, Bertrana, un autor que extreia material literari de les seues vivències, havia parlat d’aquests dos fills en la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols. Però en el tercer volum, L’impenitent, hi ha una llarga el·lipsi “tan inversemblant com eloqüent”, diu el comissari, que abasta els anys 1931 al 1938. La mort de Cèlia, la filla petita, no hi queda reflectida.
Oriol Ponsatí-Murlà explica per a EL TEMPS les raons que explicarien aquesta omissió. “Hem d’entendre la dura situació que viu l’escriptor i la seua esposa”, explica. Després de la mort d’Heribert i Helena hi ha també l’absència d’Aurora, la filla gran i aventurera que sempre és fora, formant-se a Ginebra o visitant països exòtics. La parella es queda sola amb Cèlia, una petita de salut fràgil. Un estat precari que s’allargaria durant molt de temps, fins al seu decés a 21 anys. “Aquella va ser una experiència molt traumàtica. Bertrana és un escriptor que necessita basar-se en fets reals per literaturitzar-los, però sembla que la mort de la petita Cèlia és el límit, la paret de realitat que l’escriptor no es veu capaç en un primer moment de traspassar i transformar literàriament”, argumenta Ponsatí-Murlà.

Autoretrat de Prudenci Bertrana.

Més tard es va veure amb cor d’intentar una novel·la monogràfica basada en la història de Cèlia. Tot i que no es puga precisar el moment, el comissari de l’Any Bertrana especula que entre el 1934 i el 1938 començaria el projecte d’El preu dels fills. El primer capítol i part del segon que els investigadors han trobat contenen algunes pistes: la novel·la arrenca amb una parella, Isabel i Jaume, ella de 49 anys i ell amb els 50 ja superats, que tenen una criatura, “un quart fill” que “arriba a deshora, inesperadament”.

Amb tot, és en llegir el plantejament de la novel·la, totalment bastit per Bertrana, quan s’esvaeixen tots els dubtes. Com la Cèlia real, el personatge de la nena nouvinguda tindrà un “didatge atzarós”. El pare, Jaume, sentirà “un especial amor per la petita”, que servirà de consol amb la “pèrdua del noi i la noia mitjana”. La resta de l’esbós parla d’una llarga malaltia. I acaba amb el traspàs. A diferència d’Estellés, aquella obra que reflectia l’immens dolor de la pèrdua de Cèlia no s’escrigué mai. 

Curiosament, Bertrana ja havia parlat de la mort infantil abans de passar per aquesta experiència, com ara en el recull de contes Crisàlides. Però com explica Ponsatí-Murlà, “es tractava d’una temàtica que, lògicament, no era encara autobiogràfica, sinó que responia a una trista realitat de l’època”, diu en referència a la freqüència molt més gran de morts de criatures i adolescents.

Ciceró, Miguel Hernández, Cela

Escrivia Ferran Carbó, recuperant l’estudi citat adés sobre Estellés, que el de Burjassot havia compost Primera soledad, influenciat entre altres per autors com Miguel Hernández. Cal recordar que el primer fill de l’oriolà, Manuel Ramón, mor el 1937, als pocs mesos de nàixer. I a ell està dedicat el poema “Hijo de la luz y de la sombra”, entre altres. Ben mirat, tanmateix, el poema és més aviat una llarga declaració d’amor a la seua parella, Josefina Manresa, com un intent de surar per sobre del dolor i ressaltar la seua unió. “Con el amor a cuestas, dormidos y despiertos, / seguiremos besándonos en el hijo profundo. / Besándonos tu y yo se besan nuestros muertos, / se besan los primeros pobladores del mundo”.

La del consol i l’autoconsol literaris per la mort dels fills parteix, en tot cas, d’una llarga tradició: entre altres gèneres, Marc Tul·li Ciceró conreava la consolatio, un text que s’escrivia per reconfortar les famílies que havien perdut un ésser estimat. Malauradament, no es conserva la que, segurament, seria la més colpidora i difícil de les consolatio que va escriure, una a propòsit de la mort de la seua filla Túl·lia. Una pena. Sí que sabem, a través d’una carta al seu amic Tit Pomponi Àtic, que no li resultava fàcil superar el dolor: “T’assegure que no existeix consol semblant. Escric diàriament sense parar, no perquè hi haja algun progrés, sinó perquè durant aquesta estona em distrac”.

Al llarg de la història, en tot cas, hi ha hagut tantes maneres (literàries) de reaccionar al sotrac de la mort dels fills com lletraferits afectats per aquesta circumstància. L’exorcisme, culminat o no, el dol a través del procés creatiu, és un dels més habituals. En llengua castellana, tal vegada un dels més significatiu siga el d’un autor excel·lent lamentablement sepultat per un personatge sovint repulsiu, Francisco Umbral. Una de les seues millors obres, d’abans de ser devorat per la seua caricatura, és Mortal y rosa (1975), escrita sota els efectes de la mort del seu fill Francisco, de cinc anys, a qui la leucèmia portà a la tomba. Sense la catarsi, el llibre no contindria aquesta bellesa trista i colpidora. En altres casos, l’objectiu és preservar la memòria: Sergio del Molino relatà l’últim any del seu fill Pablo en La hora violeta (2013), per deixar escrit el seu nom i la seua història. Per no donar-li, a través de l’oblit, “una segona mort”.

La negació més o menys velada també és una opció. L’escriptor israelià David Grossman perdé el seu fill soldat, Uli, durant la guerra del Líban, el 2006. L’escriptor va publicar el 2012 Caigut fora de temps, una història que, malgrat els intents de Grossman per deslliurar l’obra de possibles lectures autobiogràfiques, contenia paral·lelismes argumentals que queien pel seu propi pes. I es feia difícil no pensar en Grossman a través de les reflexions dolgudes del seu personatge.

Roal Dahl perdé un filla de set anys, Olivia, per una encefalitis. Era l’any 1962. D’aquell succés l’escriptor no en parlava. Feia com si no existira. Fins que, dues dècades després del decés, es veié amb forces de dedicar-li El gran amic gegant (1982). Diuen els biògrafs que se li va avinagrar el caràcter, però això no evità que els seus relats il·luminen els somnis de successives generacions.
 

Amb tot, potser el rècord de desgràcies, amb permís de Bertrana, siga el del francès Victor Hugo: quatre dels seus fills moririen de manera bastant tràgica: al poc de nàixer, per ofegament o per malalties com el càncer i la tuberculosi. Passa que la vida de l’escriptor gal fou tan intensa i carregada d’esdeveniments —en un segle XIX, a banda d’això, més que convuls— que la desgràcia és una constant gairebé rutinària en l’obra de l’autor d’Els miserables. Costa de creure que la seua producció poguera estar sotmesa a constants encara més dramàtiques. I, com explicàvem a propòsit de Bertrana, fins fa relativament poc, la mort dels fills —fins i tot en temps de pau— no deixava de ser una circumstància quotidiana.

Nick Cave, en un fotograma de One more time with feeling.

Cave i el despullament definitiu

La música no és aliena a aquest creuament entre art i dolor. Una de les històries més conegudes és la desaparició de Conor, el fill d’Eric Clapton, de quatre anys, que caigué al buit des del pis 53 d’un bloc d’apartaments. La cançó “Circus left town” fou inspirada pel darrer dia que passaren junts, al circ. Però Conor també inspirà un dels temes més coneguts de Clapton, “Tears in heaven”, una cançó que formà part del disc Unplugged enregistrat en l’MTV el 1992. I que va servir, paradoxes de la vida, per propulsar de nou la carrera del veterà músic. Sols feia un any del vol fatídic del petit.

Hi ha més casos. Però potser un dels despullaments més colpidors que relaciona mort i creació en la música és el més recent. L’any 2015, Arthur, fill adolescent del músic australià Nick Cave, es precipitava per un penya-segat de Brighton després de consumir LSD. El músic, a punt d’encetar el procés de gravació del seu nou àlbum amb els Bad Seeds, Skeleton Tree (2015), prengué una decisió paradoxal però, en certa manera, lògica: per no haver de donar explicacions en actes promocionals d’un procés creatiu tan traumàtic, va convidar el cineasta Andrew Dominik a enregistrar-lo.

El resultat de tot plegat és, artísticament, prodigiós. Skeleton Tree és, segurament, un dels àlbums més obscurs de Cave —també un dels més brillants—, dominat per les atmosferes angoixants creats amb la seua mà dreta, Warren Ellis, i per uns textos que abandonen el tradicional fil narratiu de l’australià per fer-se més críptics i al·legòrics. El documental, One more time with feeling, recull el clima enrarit i dens però fins a cert punt amable en l’estudi. Però allò més impactant és veure Cave reflexionant en veu alta, negant que el trauma siga bo per al procés creatiu. Parlant dels canvis operats, de la consciència que la persona que veu en l’espill no és la mateixa. Confessant que no sap què contestar a les paraules amables de la gent. Que arribà a plorar sobre el muscle d’algú a qui gairebé no coneixia... Com de malament du la compassió.

De vegades, aquestes morts actuen com una bomba de fragmentació sobre les parelles. Per això és tan significatiu el poema de Miguel Hernández cosint l’amor amb Josefina després de perdre el fill. Per això és tan reconfortant una escena concreta de One more time with feeling: l’actriu i model Susie Bick, esposa de Cave, mostra a càmera una pintura feta per Arthur que li havia amagat al seu marit per no fer més gran el dolor. El músic mira la pintura amb una tristesa infinita. Susie seu al costat de Nick. Es produeix un silenci esfereïdor. I s’agafen de la mà. L’espectador ja no veu una parella de celebrities. Tan sols un home i una dona ferits. Compartint la seua terrible pèrdua.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.