Dilluns passat, ens va deixar Isabel-Clara Simó. L’escriptora, poeta, periodista i professora de filosofia ha estat un referent generacional gairebé únic dins de la cultura catalana i, per descomptat, des d’EL TEMPS la recordem amb l’orgull d’haver comptat amb els seus escrits, amb la seua presència i també amb les seues col·laboracions, atès que l’escriptora alcoiana va publicar articles al setmanari durant diverses etapes.
Amb les desenes de novel·les que va publicar, Isabel-Clara Simó va contribuir a la normalització del català, una llengua encara més proscrita que ara quan ella mateixa la va assumir com a eina professional sense cap dilema. No només no hi va renunciar mai, sinó que és gràcies a ella que les primeres generacions que van poder estudiar a les escoles en la llengua del país, després de la recuperació de la democràcia, van tindre en Isabel-Clara Simó una autora exemplar, persistent i polivalent, capaç d’escriure tota mena de gèneres, capaç de capficar-se en la pell de qualsevol personatge, capaç d’imaginar i representar qualsevol món. Tal com deia en una entrevista publicada el 1986 en aquest setmanari, “a través de les narracions intento de descriure situacions i emocions que porto a dintre”. Un exemple de tants en aquest sentit va ser Hum... Rita!, llibre amb què l’any 2001 va guanyar l’Andròmina dels Premis Octubre impartits per l’editorial 3i4.
L’escriptura és el principal vessant que cal destacar de l’autora alcoiana. Però no l’únic. Isabel-Clara Simó va col·laborar en diversos mitjans de comunicació. Entre ells, aquest mateix, tal com s’ha dit abans, i també en molts altres, com ara Canigó, revista que ella mateixa va dirigir i que va veure desaparèixer. De fet, va ser en Canigó on es va estrenar com a periodista el 1972, motiu pel qual va rebre el malnom de “la Canigona” quan es començava a fer popular entre els personatges més respectats de la cultura catalana. Ho recordava l’escriptora Margarida Aritzeta al seu funeral, on va llegir unes paraules de record. I va ser ella qui va assenyalar, també, la paradoxa que “van ser els seus, i no Franco, els qui van tancar Canigó, perquè la crítica es paga cara”.
Deixebla de Pere Calders, de Joan Fuster i de tants altres, Isabel-Clara Simó també va destacar pel seu compromís cívic i polític, i feminista. El seu suport, a l’inici de la passada dècada, a Solidaritat per la Independència, va ser el més explícit a una formació política, però la seua vida està marcada per la fidelitat als Països Catalans. Sense cap mena de complex, es definia com una “catalana d’Alcoi”, la seua ciutat, que la considerava com “una Barcelona en petit”. A la capital catalana, de fet, s’hi va traslladar per quedar-se a mitjan anys 80, on va viure fins que va faltar als 76 anys. El cos de l’escriptora, però, serà traslladat a Alcoi, la ciutat que els anys quaranta també va veure nàixer el cantautor Ovidi Montllor, que ens va deixar ara tot just fa 25 anys; o el pintor Antoni Miró, un dels qui més la trobarà a faltar.
Diana, una de les seues dues filles, llegia en el funeral, celebrat al tanatori de les Corts de Barcelona un dels articles que Isabel-Clara Simó va publicar recentment. “Necessitem persones per apaivagar pors i angúnies a casa nostra”, deia l’escriptora en referència al moment polític. En EL TEMPS, l’any 2000, lamentava “la inseguretat patòlogica en què estem submergits els catalans” com a motiu perquè aquest poble no haja estat capaç de construir un estat propi. Isabel-Clara Simó, a més de tot el que va ser, també va ser premonitòria.
