Catalana de València —«no, no, sóc catalana d'Alcoi»—, Isabel - Clara Simó continua el seu camí literari, després que un dia inicià a Figueres aquella aventura que es deia Canigó, i que acabà, o potser encara no, ara fa tres anys a Barcelona. El cert és que no para d'escriure, i no fa gaire va publicar un recull de narracions curtes amb el títol de Bresca, i prepara una altra novel·la, la tercera després de Júliai Ídols. Les primeres planes de Brescareprodueixen un fragment del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalanade Joan Coromines, en el qual es diu, entre altres coses: «No podem deixar d'admirar la bastida geomètrica de les bresques (sèrie de cel·les prismàtiques hexagonals), les d'un vesper, tan impressionants o més que les de l'abella, per la sorpresa i ganga llaminera que ens porten».
Els deu contes que configuren Brescatenen una característica comuna: el llenguatge sensible d'una dona amb què es descriuen situacions humanes, envoltades de reaccions de tota mena, com són la passió, la ironia, el desencís, la melancolia... Isabel-Clara Simó torna, així, a la narració curta, cosa que no vol dir que deixi de cosat la novel·la.
«I és clar que no —diu convençuda—, el que passa és que m'agrada molt escriure contes, encara que molts creguin que és un gènere inferior, i això no és veritat. I per demostrar-ho, tenim aquest gran mestre que es diu Pere Calders. D'altra banda, a través de les narracions curtes intento de descriure situacions i emocions que porto a dintre. Per això no és d'estranyar que expliqui coses de dones, perquè sóc feminista, si bé no faig literatura feminista, com tampoc no en faig de nacionalista, però queda implícit en els meus relats que sí que ho sóc».
Isabel-Clara Simó se sorprèn de l'acceptació de la seva novel·la, Júlia, la primera que escrigué i en la qual relata una història basada en fets reals que passaren a Alcoi. «En el meu poble —explica amb satisfacció— l'han posat de llibre de text. Hi ha, però, qui m'acusa d'escriure només històries de dones fortes, però es que m'agrada fer-ho. A l'obra ídols, però, no és així. El protagonista, en aquest cas, és masculí i l'acció és narrada en primera persona, canvi que constituí un experiment interessant per a mi». Fins ara, la novel·la Júliaporta tres edicions, i Ídols en porta dues.
De la faceta literària d'Isabel-Clara Simó passem a la periodística: «Em planyo de la desaparició de Diario de Barcelona, on jo tenia una columna, i em dol la desaparició de Canigó, ara farà dos anys». Quan parlem de les probabilitats de ressuscitar aquest setmanari, somriu amb ironia i diu que això és molt difícil i dependria d'unes altres circumstàncies polítiques: «Crec, malgrat tot, que hi ha un jovent de 14 i 15 anys que ens poden canviar els esquemes mentals». Repassa fets i comenta: «Pensa en el recital de Lluís Llach celebrat l'estiu passat, al camp del Barça, pensa en la concentració del '11 i de Setembre al Fossar de les Moreres... hi ha una força combativa en el jovent i, alhora, no podem oblidar el fracàs de l'esquerra a Europa. Veure aquesta força de la joventut em dóna esperances!»
Resta de nou pensativa i tornant a Canigódiu: «El setmanari pretenia ser una revista normal en un país normal, i això la portava a ser la revista de combat. En aquest sentit, em penso que EL TEMPS està en bon camí». Arribat aquest punt, no podem deixar de costat el tema de la normalització lingüística en la premsa, tema que Isabel-Clara Simó veu molt malament, tal com ha reflectit en el seu article publicat en la revista Quaderns d'Alliberament:«Les emissores en català no han augmentat, i el català en la premsa escrita ha tendit a disminuir. L'únic fet positiu ha estat TV3, però no oblidem que és un canal estatal i Madrid n'és el propietari. Això sí, nosaltres som els qui el paguem!».
«Si al nostre país —precisa— tinguéssim una televisió normal, hi hauria dos o tres canals en català i un per als forasters, i no a l'inrevés, que és el que ens està passant. A Nova York hi ha tretze canals, un en castellà, per als forasters de parla castellana». Les institucions, però, justifiquen els retrets dels qui diuen que no es fa prou per la normalització lingüística, o que no han estat prou severs a l'hora d'aplicar la llei aprovada fa més de dos anys. També diuen que el primer pas cap a la normalització és el bilingüisme. «No, això sí que no és veritat —respon—, i aquesta política és molt perillosa. Amb el bilingüisme qui té més a perdre és el català. Cal tenir en compte que en situacions bilingües la llengua feble és la que tendeix a desaparèixer i a ser substituïda per la llengua dominant, en el nostre cas, el castellà. Fixa't si estem malament, que dels cinc diaris que hi ha a Barcelona, un és en català i els altres quatre en castellà, i cap d'aquests no ha pensat en cap moment de passar-se al català». Aquesta reafirmació per la llengua i la cultura catalana, i la lluita pels Països Catalans han estat sempre una motivació per a Isabel-Clara Simó, tant si ha viscut al País Valencià com si ho ha fet a Catalunya. Fa més de deu anys que s'ha instal·lat a Barcelona, però segueix constant que ella és d'Alcoi. «Estic molt arrelada a Barcelona —ens comenta—, però continuo i continuaré sent la catalana d'Alcoi, perquè si una viu a Alcoi o a Barcelona, és igual de catalana. Tots els catalans ens hauríem de dir catalans i no solament els del Principat. En realitat, els del Principat s'haurien de dir catalunyeros. Aquest seria el gentilici més normal per a ells. En tot això hi ha una gran confusió. Per què hem de dir castellans als qui són d'Extremadura, per exemple?».
Sovint criden des del País Valencià Isabel-Clara Simó perquè hi vagi a fer debats i xerrades. D'altres vegades, és ella la que se'n va, a veure els amics i els familiars, però confessa: «Hi vaig menys del que hi voldria anar, i com que no vull oblidar el meu poble, per això vaig escriure Júliai he fet altres contes on en parlo. Tampoc no m'ha costat identificar-me amb Barcelona, perquè Alcoi és una Barcelona en petit». Somriu i afegeix: «Saps que a Alcoi volen fer el pont més gran del món, com el de San Francisco?».
Sovint és difícil combinar la professió d'escriptora i periodista i les inquietuds polítiques, amb la vida privada, sobretot si es tenen tres fills, com Isabel-Clara Simó, que ja comencen a ser grandets. Fa uns anys, però, exigien més atenció. En aquest sentit, no té por de parlar de la seva vida privada, i diu sincerament: «Crec que he volgut fer de tot una mica, i ho he fet, també, una mica malament. Em dol dir que els meus fills, que ara tenen 16, 15 i 8 anys, han estat sols. També penso que això ha tingut el seu costat positiu, perquè els ha ajudat a espavilar-se per ells mateixos». Remarca que tan dolent és tenir uns pares absorbents com a l'inrevés, i se sent satisfeta de veure la seva filla gran i el fill segon amb tanta força. «Això m'anima. De vegades, però, em començo a sentir cansada». El contacte amb «aquest jovent que puja amb força», és important per a Isabel, i el té molt seguit, perquè també es dedica a l'ensenyament: «Això és una gran experiència de cara al meu treball, i així conec més la realitat. Tinc esperança en aquests joves!». Aquesta força que veu en els joves, la transmet constantment en la seva expressió, i en la seua tasca.
Després de Bresca, traurà la novel·la T'estimo, Marta, concretament als voltants de la Diada del Llibre, «On toco el tema de la neurosi, un aspecte que sempre m'ha interessat». També prepara un llibre sobre el cas Jacint Verdaguer, i recull tota la documentació que troba sobre aquest personatge: «Jo en sabia allò que tothom en sap, i és que, l'assumpte Verdaguer, el van qualificar com un cas d'esquizofrènia. En llegir, però, la seva vida, em vaig indignar pel que van fer amb ell. Això va ser un cas polític molt clar, va ser l'Església i el poder en contra de Verdaguer!» I diu que se sent cansada?