M’agradaria molt poder dir que vaig conèixer bé la desapareguda Isabel-Clara Simó, que érem amics. Que bescanviàvem confidències i que em contava sovint el tipus d’històries i anècdotes exclusives que enriquirien un article com aquest. Seria bonic però estaria faltant a la veritat. Vam coincidit molt poc, normalment en algun acte públic en el qual creuàvem algunes paraules de cortesia. També la vaig entrevistar amb motiu d'un dels seus llançaments. Poca cosa. Sí que puc dir, tanmateix, que vaig ser testimoni d’una escena ben significativa que defineix molt bé a qui, fins fa pocs dies, era la degana de les lletres catalanes.
Va ser a la Fira de Frankfurt, l’any 2018, quan la Generalitat Valenciana va organitzar un estand propi i va desplaçar una representació editorial acompanyada d’autors i autores. Un dels actes principals de l’agenda era una taula a l’Instituto Cervantes de la ciutat alemanya amb l’artilleria pesant de la delegació valenciana, la mateixa Isabel-Clara Simó, Manuel Baixauli, Martí Domínguez, Anna Moner i Vicent Usó.
L’escriptora alcoiana va obrir el foc, parlant en català. Al moment, un grapat d'indocumentats del públic, sense respectar el rang intel·lectual i les canes de la lletraferida, va exigir que l’escriptora parlara en castellà, «la lengua que nos une a todos». Sense alterar-se ni immutar-se el més mínim, amable en el to, en el fons i les formes («no pretenc molestar ningú», va dir), la gran Isabel-Clara Simó va recordar la seua infantesa, la d’una xiqueta d’Alcoi a la qual, de petita, no deixaven parlar la seua llengua materna. Una llengua reprimida i perseguida. Amb una dignitat commovedora, l’escriptora va dir que no pensava renunciar al dret que l’assistia a parlar en la llengua dels seus pares. Fou emocionant. Un acte de resistència amb un valor pedagògic incalculable: tota la resta del col·loqui es va fer en català. I el moderador, Manolo Gil, va recordar el que era obvi: el català és una llengua oficial de l'Estat. S'havia de poder emprar en aquella institució.
L’anècdota és categòrica de moltes coses, però dibuixa els contorns d’una personalitat resistent, d’algú amb una trajectòria aclaparadora (qui diga que coneix amb profunditat tota la seua obra menteix o no ha fet una altra cosa en aquesta vida), que va començar a escriure novel·la empentada per un Joan Fuster que pretenia normalitzar la cultura al País Valencià. Fruit d’això és una novel·la esplèndida, Júlia, una d’aquelles lectures que ens va marcar quan érem joves.
Júlia és, a més, el pòrtic d’una carrera literària extensa i variada, amb els pics i les valls propis de la professionalització. Disparant a tort i dret, sense prejudicis: l’última publicació de l'escriptora, que tinc a la vista des d’on s’escriuen aquestes ratlles, és La sarbatana, una novel·la per a la col·lecció negra de Crims.Cat. Un llibre que conté al final un agraïment modest, impropi d’algú que té la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i un seguit de premis llarg com un viatge en tren d'Alcoi a València: «Vull agrair a ‘crims.cat’ que em proposessin escriure una novel·la per a la seua col·lecció i poder compartir catàleg amb tantes i tants criminals». Ben bé, aquells que formem part del catàleg hauríem de donar-li les gràcies a ella.
Quan acaben els tributs i homenatges, algun molt tardà, com el de la Generalitat Valenciana, resta la tasca de difondre i llegir com toca la seua obra.
No la vaig conèixer molt però la vaig llegir, menys segurament del que mereixia la seua obra. Isabel-Clara Simó forma part de la meua educació literària, amb Júlia, però també em va fer gaudir molt, com ara amb aquell impagable relat irònic, de descarada caricatura del patriotisme, que tancava el recull Tota aquesta gent. Em va ensenyar que es podia fer una novel·la «per a joves» sòlida, dura i transversal (El meu germà Pol), a construir personatges femenins poderosos (Amor meva) o a fer una impecable rèplica ideològica, com en Adéu, Boadella, un assaig fantàstic, contestació a l’Adiós Cataluña del dramaturg. Entre més impactes rebuts gràcies a la seua ploma.
Escriure aquestes ratlles em fa ser conscient de connexions amb l’alcoiana que no recordava i que no ve al cas explicar. I em fa pensar en tots aquells llibres que no he llegit i llegiré, l’única cosa bona d’un comiat tan trist com aquest i en la qual hem d’insistir: quan acaben els tributs i homenatges, algun molt tardà, com el de la Generalitat Valenciana (què poc haguera costat donar-li en vida la Medalla al Mèrit Cultural!), resta la tasca de difondre i llegir com toca la seua obra.
Escrivint aquestes ratlles, sobretot, m’he emocionat recordant aquella senyora gran i venerable que un dia de tardor, en una llunyana ciutat alemanya, va donar una lliçó de dignitat invocant la xiqueta d’Alcoi que havia estat. La nena a qui no deixaven parlar en la seua llengua i que, molts anys després, es va convertir en una escriptora de referència en l'idioma proscrit. En una dona de referència. Punt.
Gràcies per tant, mestra. Descansa en pau.
