-El Tribunal Suprem va aplicar aquest dimarts la sentència del Tribunal d'Estrasburg que anul·lava la condemna del mateix Suprem per desobediència. Amb aquesta decisió, s'han reparat les vulneracions dels drets humans del denominat cas Atutxa?
-La sentència que vam conèixer dimarts anul·la la resolució del 2008, en la qual ens condemnava als tres membres de la mesa del Parlament basc per un delicte de desobediència. En un primer moment, vam estar absolts pel Tribunal Superior de Justícia del País Basc. Però l'única acusació que hi havia, la qual estava representada pel sindicat feixista Manos Limpias, va presentar un recurs de cassació al Tribunal Suprem. Aquell recurs, d'entrada, tenia totes les opcions de no prosperar. S'havia produït un canvi al Govern espanyol: havia accedit a la Moncloa el PSOE i, en conseqüència, la Fiscalia va retirar-se. El magistrat Manuel Marchena, però, va canviar-ho tot. Aplicant la doctrina Botín, això és que no es pot celebrar judici oral només amb l'acusació particular, no cabia judici oral. Tanmateix, Marchena va argumentar que aquesta qüestió afectava a tots els espanyols. Sense donar-nos audiència i revisant el cas, ens va condemnar. Aquest defecte formal va possibilitar recórrer a Estrasburg, qui ens va donar la raó. S'havia vulnerat el nostre dret de defensa en la mida en què Marchena no només feia una cassació d'una sentència, sinó que va revisar tota la causa sense donar audiència. Va vulnerar l'article 6.1 del conveni europeu.
-Tot i que la sentència condemnatòria es dóna en 2008, la presentació del recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans no es produeix fins a l'any 2013. Són cinc anys de tardança.
-Per poder presentar un recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans, has d'esgotar totes les instàncies judicials espanyoles. Nosaltres, una vegada ens havien condemnat, vam presentar un recurs al Tribunal Constitucional. Fou el Tribunal Constitucional qui va tenir durant cinc anys el recurs damunt la taula, sense emetre cap resolució. I quan ho va fer, malgrat no donar-nos audiència, va expressar que la sentència del Tribunal Suprem era correcta. A partir d'aquell moment, és quan ho traslladem al Tribunal d'Estrasburg. I malgrat que la justícia europea ens va donar la raó cinc anys després, els tribunals espanyols han tardat dos anys a aplicar la resolució d'Estrasburg. L'Estat hauria d'haver fet això de manera immediata. 11 anys, sis mesos i 21 dies després de la sentència de Marchena ens arriba la satisfacció de dir que queda anul·lada. Amb aquesta decisió, hi ha una mica de justícia poètica, perquè un dels tres magistrats que firmen l'anul·lació és Pablo Llarena. Ara bé, encara queda pendent el rescabalament monetari amb els interessos corresponents.
-El Tribunal Europeu de Drets Humans va deixar sense efecte la sentència perquè acreditava la vulneració del dret de defensa. Quines explicacions va donar, en el seu moment, la justícia espanyola per no escoltar-vos?
-Tothom ha pogut veure la fatxenderia amb la qual actua el jutge Marchena. Normalment el Tribunal Suprem ratifica les sentències de primera instància de la resta de tribunals autonòmics. De fet, i com he indicat abans, s'hauria pogut aplicar la doctrina Botín. Però Marchena va acceptar el recurs de cassació del Vox d'aleshores [en referència a Manos Limpias] i va revisar tota la causa sense els acusats. Marchena hauria pogut complir fil per randa els aspectes formals i interrogar-nos, ja que la causa s'havia revisat. Ara bé, Marchena és un fatxenda i no ho va fer. Fou la seva gran errada. Després d'aquesta vulneració de drets, ha tingut el valor per explicar a tort i a dret en el judici del procés que es complien les garanties processals. No és seriós això. Vam tenir un judici ignominiós per decisió de Marchena.
-A la condemna que va imposar-li el Tribunal Suprem per desobediència va tenir un paper clau Manos Limpias. Quina intencionalitat tenia aleshores la personació d'aquest pseudosindicat d'extrema dreta?
-En aquell moment, les qüestions judicials vinculades amb el tema basc tenien molt de rebombori mediàtic. I, per tant, solien presentar-se en aquesta mena de procediments. Després, tanmateix, va desvelar-se que aquest sindicat feixista es dedicava extorquir la gent per traure diners, tot i que tothom ja sabia allò que eren. Cap dels tres membres del Parlament basc vam respondre les preguntes d'aquella entitat d'extrema dreta. Jo vaig dir que no respondria mai una organització feixista.
-Vostè va ser imputat, en un principi, per no acatar una resolució judicial que instava a dissoldre el grup parlamentari de l'esquerra abertzale a la cambra basca. Com va ser aquell procés?
-El procés va ser extremadament interessant. El Govern espanyol del PP va il·legalitzar Batasuna amb l'objectiu d'expulsar-la del sistema de partits. Ara bé, els partits estan representants en les institucions. I en el cas del País Basc tenen presència a la cambra basca, a les juntes generals de cada província i als ajuntaments. Amb l'objectiu d'apartar-los de les institucions, va intervenir Baltasar Garzón. El magistrat tenia el propòsit de penjar-se aquesta medalla, tal com va fer amb el tancament del diari Egin. Però no ho tenia clar i va enviar-li una carta al Fiscal General de l'Estat, Jesús Cardenal. Cardenal va respondre-li: «No vagi vostè per ací, perquè evidentment no és el mateix dissoldre un grup parlamentari que un partit polític: tindrà molta jurisprudència en contra».
-Cardenal, malgrat tot, acabaria presentant una querella contra vosté...
Exacte! Amb la contestació de Cardenal, Garzón s'hi va tirar enrere. Però José María Aznar i l'aleshores ministre de Justícia, José María Michavila, van demanar-li amb molta força a Cardenal que presentés una querella contra nosaltres. A contracor, Cardenal va registrar una querella contra nosaltres per desobeir la instrucció de dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak. Nosaltres vam oposar-nos com a mesura de defensa de la institució parlamentària. Aquella petició no encaixava al reglament, ni estava contemplada en la normativa de la cambra basca. No podíem complir la demanda dels tribunals.
-Canviem de terç. Vostè va liderar Euskal Alkartasuna, una formació actualment integrada en EH Bildu. Què n'opina de l'actual aliança dels abertzales amb ERC? Aquella aliança ha frustrat, per exemple, la llista unitària de l'independentisme als comicis europeus.
-Sóc molt respectuós amb les estratègies i les aliances de partits. Fa molts anys que em vaig convertir en partidari d'una aliança amplíssima dels partits que representen les nacionalitats de l'Estat espanyol i defensen del dret a l'autodeterminació dels pobles. Per tant, ara per ara, estic molt satisfet per la signatura d'una declaració a la Llotja de Mar de Barcelona que estableix la base col·laborativa per defensar el dret a l'autodeterminació a l'Estat espanyol. Aquesta és la meva posició. La que he tingut sempre. Els meus companys estan en aquesta dinàmica i això m'alegra moltíssim. Històricament la defensa del dret d'autodeterminació ha estat restringida a poques sigles.
-Va trobar a faltar el PNB en la Declaració de la Llotja de Mar?
-Com he dit abans, sóc molt respectuós amb les estratègies i decisions dels partits. El que succeeix és que, si no he entès malament, pensen que la declaració no era constructiva. Trobo que si repassem els punts de la declaració, que són l'abc de la defensa dels drets fonamentals, més constructiu que això des del punt de vista de les identitats nacionals de l'Estat, no hi ha res. Però, evidentment, cadascú és lliure de prendre les seves decisions. No hi estic d'acord, però ho respecto.
-Des de l'independentisme, s'afirmava que la sentència contribuiria a refer la unitat d'acció entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, després de les diferències de relat viscudes els últims temps. Sembla, però, que res no ha canviat. Quina opinió en té?
-Crec que hi ha hagut una declaració molt formal de resposta a la sentència. També crec que totes aquestes forces, a les quals cal afegir la CUP, sumen esforços per contribuir al Consell per la República i a l'Assemblea de Càrrecs electes. Això és el que importa. Ja sabíem que una cosa és el procés de lluita al carrer i una altra és la culminació, en què intervé la política. Tant de bo tothom tingués l'altura de mires necessària per deixar els interessos legítims de cada força política de banda i actuar tots a una. Jo no he perdut mai l'esperança d'arribar-hi a aquest punt. Però de moment, el que veiem, és el que veu tothom: hi ha molta desconfiança. Fins i tot, una part del jovent s'està desenganxant dels plantejaments dels partits. D'això, tothom hauria de prendre nota i reflexionar-hi una mica.
-Vostè actualment és delegat de la Generalitat a Catalunya i va anar-hi a la llista de Puigdemont. Com van ser les negociacions per formar part de la candidatura?
-Feia temps que vaig comentar-li al president Puigdemont la meva experiència europea arran de la meva estança al Parlament Europeu. Vaig expressar-li que si podia aportar alguna cosa, ho faria. Fins i tot, tancant la llista. Després d'aquest oferiment, el president va demana que m'incorporés. Va fer-ho a través d'una trucada. En aquell moment, preteníem que la llista fos unitària, situant al capdavant, fins i tot, al vicepresident Oriol Junqueras. No va ser possible, però vaig estar molt content de col·laborar-hi i ho continuaré fent de forma oberta. Jo no tinc sigles ni manies. El que vull és col·laborar amb tots aquells que tenen com a objectiu exercir el dret a l'autodeterminació de la nació catalana. M'estimo especialment el president Puigdemont, entre altres, perquè el 13 de juny de 2017, quan es va saber la decisió del Tribunal d'Estrasburg sobre la condemna contra Atutxa, em va trucar i vam dinar junts. Vam estar una bona estona parlant. I des d'aleshores, l'admiració que li tinc ha anat creixent. Entenc que és una persona clau en l'esdevenir del país i té un lideratge molt necessari.