Ençà i enllà

Tot un clam de democràcia

Després de l’anomenat pacte fiscal, de la via catalana i de tants altres motius que han determinat les darreres diades de Catalunya, aquesta ha estat la del referèndum. El compromís per anar a votar l’1 d’octubre ha mobilitzat una gran multitud a Barcelona.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Fossar de les Moreres era ple de gom a gom. Milers de persones aplaudien amb entusiasme els discursos pronunciats per tots els que parlaven en l’acte previ a la Diada. Encara no era 11 de Setembre: era la nit anterior. Les torxes havien marxat per Barcelona abans d’arribar-hi. L’ambient previ evidenciava la voluntat latent d’aquella multitud: traure múscul i absorbir motivació per al gran dia que hi havia l’endemà. La paraula més repetida era “votarem”. En forma de càntic, de crit, acompanyat de palmes...

Tot just al costat, a només uns metres, la plaça comercial del Born reunia els representants institucionals. Era l’acte oficial previ a la diada, carregat de música, de vídeos, de danses i de paraules que esdevenien l’altaveu del carrer. Només el caire oficial, que acostuma a dotar els missatges de més elaboració, diferenciava aquella reunió de la mobilització del Fossar. En un lloc hi havia torxes i multitud. En l’altre, cadires i protocol. Però el missatge era exactament el mateix.

Aquest ha estat, de fet, el gran èxit de l’anomenat procés. El fet que el carrer i les institucions s’han retroalimentat per posar la voluntat popular al centre del tauler polític. Una decisió presa després del 27 de setembre de 2015, quan, arran de l’enèsima negativa del Govern espanyol a acceptar un referèndum, es convocaren les eleccions plebiscitàries que donaren la majoria al bloc independentista. Els esforços han anat adreçats a assegurar un referèndum amb més garanties que el del 9 de novembre de 2014. Se celebrarà l’1 d’octubre, i comptarà amb el suport de l’aprovació del Parlament, que ha volgut establir tota la legalitat possible. Amb l’Estat espanyol engegant tota la maquinària per evitar la votació, els catalans eren conscients que aquesta diada era la del . La del sí al referèndum, a la capacitat per triar el futur. I així ho han mostrat al carrer, iniciant la marxa enrere cap a l’1 d’octubre que, per a molts, és la fi del procés. I l’inici del tram de la culminació. Tothom és conscient que no serà curt ni senzill. Però hi ha l’ingredient més elemental: el de la voluntat.

I la voluntat s’ha fet gran. Des de l’aprovació al Parlament de Catalunya de les lleis de referèndum i transitorietat, la tensió va superar tots els límits. Les reaccions polítiques, continuades, augmentaren el to dels debats. I les respostes del Govern espanyol, bé que previsibles, també van deixar enrere els nivells experimentats fins ara. Les paraules de Mariano Rajoy, que assegurà amb contundència que el referèndum no se celebraria, van ser aplaudides pel seu partit, pel PSOE i per Ciutadans. Alguns dels discursos anaven més enllà dels límits de l’amenaça. Els escorcolls en una impremta de Constantí (Tarragonès) i en la redacció del setmanari El Vallenc, al municipi de Valls (Alt Camp), confirmaven que les advertències eren reals. La Guàrdia Civil buscava material elaborat per al referèndum de l’1 d’octubre.

Com sol passar en aquests casos, les actuacions repressives han tingut l’efecte bumerang de la resposta popular. La Guàrdia Civil patia la burla irònica dels ciutadans de Valls mentre buscaven paperetesil·legals. Els veïns d’aquesta localitat de vora 25.000 habitants movien les paperetes davant dels agents i els preguntaven “on eren”, amb càntics enginyosos. Poc abans, un grup de valencians influents ­—entre els quals hi havia els periodistes Francesc Viadel i J.J. Pérez Benlloch o els escriptors Octavi Monsonís i Gemma Pasqual, entre més­— signaren el manifest titulat “Va de democràcia”. Protestaven per l’actitud del Govern espanyol de voler impedir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, “amagant al darrere de la Constitució Espanyola una falta clara de voluntat política i tarannà democràtic”. La resposta a l’11 de Setembre s’esperava ben forta. Una vegada més, les accions policials per espantar la voluntat del país se’ls van tornar en contra. Barcelona s’omplí de persones. I no només del Principat.

Amb la presència de tot el país

La resposta també vingué dels distints territoris dels Països Catalans, que feren acte de presència l’11 de Setembre. Entre els primers del matí a participar en l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova hi havia delegacions d’Acció Cultural del País Valencià, Òmnium i l’Obra Cultural Balear, les tres entitats que conformen la Federació Llull. Tant l’associació illenca com la valenciana acostumen a visitar Barcelona cada 11 de setembre. Aquest any, però, hi havia encara més motius. En declaracions a EL TEMPS, Toni Gisbert, secretari d’ACPV, reconeix que el País Valencià no comparteix context polític amb Catalunya. “Però hi ha una qüestió de mínims, que és el dret dels catalans a votar”. Gisbert denuncia l’actitud del Govern i de l’Estat espanyols per “la criminalització sistemàtica d’una petició de diàleg i reivindicació del poble de Catalunya, que ha patit una discriminació en diversos àmbits”.

Cristòfol Soler (Assemblea Sobiranista de Mallorca) i Toni Infante (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià) poc abans de l'ofrena floral / Robert Ramos

Tot i que, tal com diu el secretari d’ACPV, els contextos polítics entre el País Valencià i Catalunya estan molt diferenciats, hi ha qui ja comença a establir-hi paral·lelismes. Les similituds han servit per fundar la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, arran de l’agrupament de l’Assemblea Nacional Catalana, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. Amb un rerefons polític evident en termes de fusterianisme, aquestes tres entitats, presents l’11 de Setembre, han trobat moltes més raons —més enllà de les nacionals— per coordinar-se. La Confederació ha deixat les seues flors a tocar de les 11 del matí. Cristòfol Soler, president de l’ASM, celebra que a Mallorca “cada cop hi ha més consciència sobre la problemàtica del Principat, perquè la nostra és la mateixa: patim una espoliació que ens afecta als tres pobles de manera sistemàtica en la nostra educació, en la sanitat... L’Estat només ens vol per fer números i això, evidentment, crea consciència. Perquè som tres territoris els que pagam i som els tres que parlam català”, explica Soler.

Per tot això, malgrat els contextos diferenciats, hi ha qui cada cop troba més paral·lelismes entre els tres territoris. Toni Gisbert argumenta que el País Valencià “pateix la discriminació econòmica, la discriminació de la llengua i la cultura i el menysteniment de l’autogovern. Ens estem trobant amb unes actituds del Govern espanyol molt semblants a les que té amb Catalunya”. De fet, les accions judicials contra el decret educatiu de plurilingüisme i les darreres comparacions imprecises del Govern valencià amb el català establertes pel PP i per Ciutadans fan pensar en aquesta aproximació de realitats.

Al darrere de tot, però, hi ha una altra gran coincidència. Tothom està segur que aquesta és una diada històrica. “No només per als catalans, sinó també per al conjunt de tots els Països Catalans. Enguany pugem molt més motivats perquè estem al principi de la fi d’un procés que iniciarà una etapa de llibertat per a la nostra nació”, declara Antoni Infante, qui lidera la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. Un argument amb què coincideix el seu company mallorquí, Cristòfol Soler. “El fet que s’alliberi un tros de la nació tindrà un efecte polític i catalitzador envers els altres territoris de la nació comuna. Això ens impulsarà a plantejar els nostres propis processos i és per això que el lema de la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans és ‘una única nació, marxem a distints ritmes’”. Soler està segur que el fet que “el Principat tiri endavant, crearà una realitat per emmirallar-nos-hi”. Toni Infante hi coincideix. “Crec que amb el pas del temps podrem copsar que el dimecres —quan es va aprovar la llei de referèndum al Parlament de Catalunya— va produir-se un fet històric, com és la fi del règim espanyol del 78. L’acte de desobediència que va realitzar el Parlament català implica la possibilitat d’implosió de l’Estat espanyol. Des d’aquest punt de vista, albirem possibilitats reals d’un canvi de forces i que, en un futur, el País Valencià puga negociar el seu estatus de relació amb l’Estat”.

Mural a Barcelona / Robert Ramos

Amb més cautela però amb un esperit similar, distints membres del partit Més per Mallorca han acudit a la diada “perquè pensem que el nostre poble, el valencià i el català som germans. I sempre està bé acompanyar-los en el seu dia”, diu David Abril, coportaveu de la formació que, tot i no acudir a Barcelona, ha volgut parlar amb EL TEMPS. El mallorquí, però, no és tan optimista pel que fa a una hipotètica independència de Catalunya. “Tem que, si es produeix, les posicions espanyoles no es puguin endurir”.

Potser els contextos entre els tres territoris esmentats cada cop tenen més paral·lelismes. El de la Catalunya Nord és ben diferenciat. Però això no impedeix que molts catalans de l’Estat francès baixen cada diada a Barcelona. I com en la resta de territoris, aquest any tenen, encara, més motius per acudir-hi. Un dels assistents era Hervé Pi, coordinador de l’ANC a la Catalunya Nord, qui assegura que se sent “totalment implicat dins d’aquesta demanda que fa la gent des del Principat. Volem defensar la democràcia i el dret a votar dels catalans”. Hervé, que és un dels molts motards que baixen en moto des de Perpinyà, pensa que si Catalunya fóra independent “augmentaria l’autoestima” del seu territori que, “sota l’administració francesa, és tractat com una identitat de segona”. Unes declaracions en què també intervé Júlia Taurinyà, que ha vingut des de Perpinyà en un dels tres autocars organitzats pel Casal Jaume I de la capital nord-catalana, des d’on “cada cop hi ha més interès per la qüestió catalana”. Un interès també present en alguns ciutadans de la Franja de Ponent, tal com confirmen Francesc Ricart i Susanna Barquín, naturals de Fraga i presents a la Diada.

Als ulls d’Europa

Des que la Diada es va convertir en una festa massiva a Barcelona, el cap i casal ha esdevingut el refugi de molts moviments independentistes de tot Europa. Banderes de distints països, alguns d’ells semidesconeguts, desfilaven per l’Arc del Triomf o pel Fossar de les Moreres abans de la manifestació que se celebrà a la vesprada.

Des de Gal·les, Bob Pugh mira els catalans amb enveja. “Tinc clar que m’encantaria viure un procés similar al meu país. El Brexit no ens ajudarà, n’estic segur”, es lamenta, alhora que fa broma dient que tornarà “per poder veure això, perquè no ho trobaré enlloc”. Rachel Icenny ha viatjat des d’Irlanda i assegura que els unionistes del seu país “estan esperançats pel que puga passar a Catalunya. Si aquesta etapa culmina, hi haurà més facilitats per recuperar la Irlanda del Nord”.

El monument a Joan Carles I de la plaça del Cinc d'Oros cobert per estelades / Robert Ramos

L’occitàJoan Pau Capdecoma troba a faltar “la mateixa estima per la cultura pròpia” en el seu país. D’altra banda, Gianni Chiarolini, militant independentista de la Llombardia, al nord d’Itàlia, ha acudit a Catalunya per recordar que “hi ha d’altres nacions a Europa que estan oblidades”. De moment, els llombards votaran el 22 d’octubre el seu model de relació amb Itàlia. No és, però, un referèndum d’autodeterminació, sinó de definició del model regional. I troba a faltar, evidentment, les aspiracions catalanes.

Antxon Izagirre i Iñaki Azaldegi, militants d'EH Bildu, miren Catalunya amb enveja. “El PNB no va fer el salt que sí que va fer Convergència. Han fallat. I ara esperem que puga sorgir algun impuls”. De moment, però, asseguren que el partit del Govern basc “està més preocupat per atraure votants disgustats amb el PP i el PSOE que no per l’independentisme. Els funciona”. Ambdós han anat per primer cop a la Diada. “Aquest és un any especial”.

Per tot això, aquesta Diada ha estat diferent de la resta. Perquè no ha estat, només, la Diada exclusiva dels catalans. Ha estat la Diada de tots els demòcrates que hi han vingut perquè entenen que els catalans han de tenir el dret de poder votar. I perquè troben a faltar una ambició similar en els seus pobles. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.