Política a l'exili

El viatge de Toni Comín

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Es consuma la relació. Toni Comín serà el número dos de Carles Puigdemont a la llista de Junts per Catalunya per les eleccions europees. Des que van marxar a l’exili, políticament parlant, són inseparables, malgrat que -sobre el paper- el primer és l’home fort d’Esquerra Republicana al Consell per la República i el segon el líder de l’espai postconvergent. No obstant això, el salt no ha estat qüestió d’un dia ni de dos, sinó fruit d’un procés que es cou des de fa mesos.

El canvi de fidelitats electorals del conseller a l’exili Toni Comín no ha deixat indiferent a Esquerra Republicana, que assegurava que hi hauria conseqüències. Malgrat això, en roda de premsa, la portaveu Marta Vilalta descartava demanar-li que deixi l’escó. Comín, però, no és una persona de partit de tota la vida, sinó que va ser fitxat per Oriol Junqueras en el seu afany d’apropar al partit sectors catalanistes del PSC que se sentien desemparats i havien fet el gir del federalisme a l’independentisme -o l’estaven fent. Així, qui fou diputat del PSC -com a independent de Ciutadans pel Canvi- durant els anys dels tripartits (2003-2010), ja va ser temptat per anar a les llistes d’ERC a les eleccions europees de 2014. Va declinar l’oferta i el seu lloc el va ocupar un altre exsocialista, Ernest Maragall, avui alcaldable de Barcelona, com a número dos.

Finalment, però, Junqueras l’acabaria convencent per sumar-se a les llistes de Junts pel Sí a les eleccions del 27 de setembre de 2015 com a part de la quota republicana. És més, entraria a formar part del Govern que havia de pilotar Catalunya cap a la independència com a Conseller de Salut. Era gener de 2016 i esdevenia, doncs, un dels homes forts d’ERC. Va anunciar, també, que es faria militant del partit, tot que mai arribaria a fer el pas, per la qual cosa, la seva decisió actual d’anar a les llistes amb una altra formació no va en contra dels estatuts del partit, encara que sigui diputat d’Esquerra al Parlament.

 

Legítims i pragmàtics

En quin moment, però, es va començar la relació de Comín amb ERC? És difícil saber el punt exacte, però durant els mesos finals de mandat, abans i després d’octubre, Puigdemont i Comín ja havien teixit una bona relació personal. Després del 27 d’octubre, havent optat els dos per l’exili belga, la proximitat aniria a més. Les hores conversa els durien també a una entesa política entorn de com havia de desenvolupar els següents passos l’independentisme.

El debat sobre el legitimisme i el pragmatisme queia amb força sobre la taula dels dos grans partits. ERC i Junts per Catalunya havien anat per separat a les eleccions del 21 de desembre convocades per Mariano Rajoy. En aquella ocasió, Comín encara havia anat a les llistes dels republicans, prenent partit en alguns actes de campanya, com el darrer a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat), població d’Oriol Junqueras. Ja aleshores, però, entre bambolines, es comentava el distanciament de Comín vers els republicans.

Una distància que s’ha anat fent gran a mesura que calia prendre decisions al Parlament. El 30 de gener de 2018 feia fallida la investidura a distància de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. En bona part perquè la mesa del Parlament, amb els vots d’ERC i PSC i C’s, decidia fer cas a la prohibició del Tribunal Suprem i no desobeir, tal com demanaven la CUP i Junts per Catalunya. Malgrat que ERC havia marcat perfil propi amb aquesta decisió, des de Lovaina, ciutat on està exiliat Comín, l’exconseller de Salut manifestava que “materialitzar el resultat del 21-D és que s’investeixi Puigdemont”.

Com aquest darrer, i a diferència de la resta de consellers a l’exili, Comín tampoc no deixaria l’acta de diputat. Aquesta acta ha estat un altre dels punts de conflicte entre el partit i el polític. Una pugna que es va remarcar quan els presos polítics d’ERC Oriol Junqueras i Raül Romeva van optar per presentar un document per designar un substitut temporal al Parlament -esquivant la prohibició del Suprem de seguir delegant el vot-. Comín, com els presos de Junts per Catalunya i el mateix Carles Puigdemont, va preferir no presentar aquest document, situació que va crear una crisi de Govern, en tant que ERC considerava que estaven trencant el pacte al qual s’havia arribat per fer aquesta designació. Mentre, entre passadissos parlamentaris, ja hi havia qui s’atrevia a insinuar que Comín era més el diputat 35è de Junts per Catalunya que no pas el 32 d’ERC.

Un tercer exemple es va produir durant la conformació del Govern. Si ERC va optar per escollir consellers que poguessin prendre acta sense cap confrontació amb la legalitat imposada per l’Estat, Junts per Catalunya va optar per situar tots els exconsellers dins la proposta de Govern de Quim Torra. Després de negociar, també Comín va aconseguir convèncer ERC perquè el fessin repetir. “També he de dir que estic molt satisfet per com va acabar el tema de la restitució. No és cap secret que ERC n’era poc partidària i, quan els vaig explicar les raons, van acabar-les entenent i acceptant”, manifestava en una entrevista a EL TEMPS. Finalment, com és sabut, el Suprem els prohibiria ser nomenats consellers i s’acabaria plantejant el que es va conèixer com a “Govern efectiu”.

Comín, doncs, s’ha situat en la línia d’acció dels qui prioritzen la restauració de la legitimitat prèvia al 155, encapçalats per Junts per Catalunya, vers els que consideren, com ERC, que cal seguir una via més pragmàtica per sumar forces de nou. En aquest context, s’entén que Toni Comín hagi estat la persona de pes d’ERC dins del Consell de la República, una aposta liderada, especialment per Carles Puigdemont.

 

Unitat

El factor definitiu del trencament, o el que ha propiciat el pas de portes enfora, ha estat l’estratègia electoral. Si ERC ha defensat la necessitat de presentar diferents llistes independentistes des dels diferents espais ideològics, Comín, com Carles Puigdemont i Junts per Catalunya, ha manifestat la seva aposta per una llista conjunta de l’independentisme. Com a mínim, a les eleccions europees.

Malgrat la negativa d’ERC, feta pública fa mesos, Puigdemont no ha parat de repetir -i encara ho fan des de Junts per Catalunya- que ell estaria disposat a ser el número dos de Junqueras a les eleccions europees. Una insistència que la setmana passada es va visualitzar amb un article conjunt del president a l’exili, Toni Comín i Clara Ponsatí -que s’havia acostat a l’entorn de Jordi Graupera i que, finalment, també serà a la llista de les europees de JxCat com a tercera- insistint en l’aposta unitària.

Sabedors de la resposta d’ERC, el comunicat serveix d’avantsala del que s’ha fet públic aquest dilluns. Comín oficialitza el que ja tothom sabia i rebla l’estratègia de Puigdemont: si ni el partit -vegis la Crida Nacional- ni la llista unitària són possibles, cal sumar persones d’altres espais polítics.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.