Dèiem en el capítol anterior que el tractat d'Almirra, signat el 26 de març de 1244 al Camp de Mirra entre l'infant Alfons de Castella i el seu sogre Jaume I, segellava un acord en què es delimitaven els territoris d'expansió de les corones de Castella i Aragó. Un acord que pretenia repartir-se les terres encara per cristianitzar i ocupades per població musulmana, amb la qual cosa es dibuixarien els límits geogràfics del regne de València.
En aquest escenari, Biar havia esdevingut un dels pobles de frontera. Porta d'accés i d'eixida del regne, com testifica al seu escut l'expressió Claudo et Aperio Regnum (‘Òbric i tanque el regne’) i no exempt de conflictes per interessos expansionistes i entre ambdues corones.
L'encant actual de Biar
Biar és avui un poble amable, compensat, amb una retícula medieval de carrers tranquils, estrets, costeruts, dominats per un castell arrogant i d'una densitat evident. L'origen musulmà del seu topònim revela la riquesa de la població pel que fa a la quantitat d'aigua. Les fonts de la Constitució, de la Verge del Carme, del Raval, de Sant Pere, Sant Antoni i Sant Francesc d'Assís auxilien els habitants dins el nucli urbà, mentre que les de Patiràs, Fontanelles i el Xorro són una salvació per a qui s'aventura per la serra del Reconco, que separa la població que ens ocupa de la Foia de Castalla.
Una carpeta incòmoda
El domini de les terres limítrofes del sud era una carpeta oberta —incòmoda des del 1239— quan Artal d'Alagó i Ramon Folch de Cardona van arribar a la vall del Vinalopó, a tocar del regne musulmà de Múrcia. Van atacar Villena i tot seguit es dirigiren a Saix. Els habitants d'aquest poble els reberen amb una pluja de pedres que acabaria amb la mort d'Artal.
Biar se situa no lluny de Saix, en el curs alt del riu Vinalopó, capitanejant una depressió geogràfica allargassada, ampla i oberta, amb presència notable d'ametller. Conforma, junt amb Saix i Villena, un triangle estratègic de control territorial fronterer. La prova són els castells respectius, sobredimensionats i autèntiques fortaleses inexpugnables.
Pel que fa a Biar, l'oferiment inicial del seu castell per part de dues figures influents de la vila va desencadenar-ne el procés de conquesta. Així ho descriu Jaume I al Llibre dels fets:«E, nós estan en València, vengueren-nos .II. moros de Biar, qui eren antichs hòmens, que cascun havia plus de .L. anys. E dixeren als nostres porters que volien parlar ab nós.»
Jaume I es desplaçà a Xàtiva amb un centenar de cavallers. A la capital de la Costera, el monarca tornaria a rebre la visita d'un dels dos sarraïns de Biar (el segon havia romàs al poble). En aquest punt, començava un procés que poc podia imaginar Jaume I que s'allargaria mig any. «E aquest sarrahí afayçonà’ns-ho tan bé e tan fort que y haguem [a] anar. E, quan nós fom allà, trobam los sarrahins de Biar, tots ab armes, que eren exits defora.» La rebuda sarraïna anunciava l'inici de les hostilitats, sense diàleg possible. «E ell acostà’s a ells e ells dixeren que no volien parlar ab ell e, si s’acostava a ells, que darien-li ab pedres.»
Al primer campament provisional («E estiguem aquí bé per .III. o per .IIII. dies, de la partida on hom ve d’Ontinyén a Biar, deçà l’aygua») succeí un assentament estable, amb una arquitectura menys efímera, i estratègicament millor ubicat: «E puys mudam-nos en .I. puig qui és sobre Biar, de la part on hom va a Castalla; e era part la festa de Sent Miquel. E aquí feem bastir nostres cases; e qui no podia haver cases, fahia bona barraca. E qui en cases, qui en barraques, estiguem-hi bé .II. meses. E en aquests .II. meses feem .I. fonèvol.»
Biar concentrava llavors un contingent de set-cents homes disposats a defensar la vila («dins havia bé .DCC. hòmens de peu armats bé, e de bons») amb els quals els tornejos s'havien tornat una rutina diària («e pochs dies errava que·ls nostres no haguessen torneig gran ab los de la vila»).
Una lluita acarnissada, una defensa aferrissada
La defensa de la vila per part dels seus habitants no va posar les coses fàcils a Jaume I. Instal·lat des del 29 de setembre, Sant Miquel, al turó que domina Biar, preparà l'ofensiva convocant nobles i ordes religiosos. Guillem de Montcada havia arribat amb seixanta ballesters tortosins («.LX. ballesters molt bons de Tortosa»). Començà l'atac; els cristians hi trobaren una resistència ferotge («E ells defeneren-la molt fort, que no perdien re sinó per força»), i el setge es perllongà més del que el rei podria haver pressuposat: «E estiguem-hi de mijant setembre tro a la entrada de febrer.»
Aquell hivern del 45 caigué Biar, la rendició fou comunicada per l'alcaid, Muza Almoravit. «Mas, quant vench a la derreria, que tot açò fo passat, l’alcayt qui y era, qui havia nom Muz[a] Almoràvit, reté’ns lo castell.»
Jaume I no expulsà els veïns i veïnes de Biar, ans al contrari, «e feem les cartes de lurs zunes, e que tots temps romaguessen ab nós e ab los nostres».
Amb Xàtiva i Biar, Jaume I prenia el control del sector meridional del regne de València. Conclosa la conquesta de Biar, no trigaria a obtenir Castalla, ja en mans de don Exemén Pérez d’Arenós.
Biar va ser l'última gran conquesta del monarca cristià a les terres del sud. A 8 quilòmetres de la població i tot just encetada la primavera, havia estat signat un any abans el tractat d'Almirra, al Camp de Mirra, amb l'infant Alfons de Castella, futur Alfons X el Savi.