La paraula llumí, procedent del parlar alguerès, ha esdevingut un mot d’ús general en català. És un exemple de com una paraula originària d’un territori concret pot acabar formant part de l’estàndard compartit. Moltes altres paraules de les diverses varietats dialectals catalanes són reconegudes per la normativa. Ara bé, aquest reconeixement es tradueix en una presència suficient en l’ensenyament, els mitjans de comunicació i els usos públics? No hi té un pes excessiu el català central, quan totes les varietats territorials mereixen reconeixement i projecció?
Per plantejar aquest debat, cal distingir entre català normatiu i català estàndard. El català normatiu és el que s’ajusta a les normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques establertes. El català estàndard és la varietat comuna que facilita la comunicació entre parlants de tot el domini lingüístic i que presenta, alhora, modalitats territorials. Són conceptes estretament relacionats, però no equivalents: que una forma sigui normativa no significa que tingui una presència habitual en l’estàndard general. Avui, la llengua afronta riscos enormes derivats d’agressions polítiques, transformacions socials i canvis demogràfics als Països Catalans. Per tant, hem de pensar estratègies que donin resposta a aquesta situació.
En primer lloc, cal un estàndard capaç de respondre amb agilitat a les necessitats comunicatives actuals, incorporant i difonent vocabulari tecnològic i expressions vinculades a les innovacions socials. La normativa ha d’acompanyar aquest procés quan calgui, sense que la resposta arribi dècades després.
En segon lloc, hem de facilitarl’aprenentatge del català als nous parlants. Això implica revisar com l’ensenyem i com presentem les opcions que ja admet la normativa. Si, a més, proposem simplificar determinades regles, aleshores estem plantejant una reforma normativa, que caldria estudiar i argumentar. Us sona, per exemple, la dificultat amb els pronoms febles? Podem abordar-la des de la didàctica i, si escau, obrir un debat sobre la normativa.
En tercer lloc, hem d’aconseguir que tots els parlants sentin com a propi el català que s’ensenya i es difon públicament. Això exigeix donar més visibilitat, dins de l’estàndard, al lèxic i a les estructures dels diversos territoris, especialment a les formes que ja són normatives però que tenen poca projecció fora del seu àmbit d’origen. No n’hi ha prou que una paraula figuri al diccionari normatiu. Aquest reconeixement té conseqüències pràctiques i va molt més enllà de l’àmbit acadèmic, però no en garanteix la difusió social. Cal que aquestes paraules també circulin a les aules, als mitjans, a les xarxes i al carrer. Aquí és on el reconeixement normatiu pot esdevenir ús compartit.
Òbviament, considero que la llengua hauria de tenir estatus estatal i d’oficialitat única per disposar de més garanties davant les amenaces que pateix. Però, mentre aquest marc només es dona a Andorra, hem de promoure un català accessible, útil i representatiu de tota la comunitat lingüística.
Un estàndard més compartit i representatiu també pot contribuir a reduir la força del secessionisme lingüístic: pot desactivar-ne arguments i reforçar la unitat de la llengua fent visible la seva diversitat. Per què no ensenyem arreu dels Països Catalans mots com eixida, horabaixa, xerrar o muricec? Per què no fem que els parlants els coneguin, els entenguin i els puguin incorporar als seus usos? I que se’n vagin a fer la mà els qui volen mal a la diversitat lingüística!
Proposo, doncs, que els materials educatius i els models de llengua dels mitjans incorporin de manera planificada una selecció més àmplia de lèxic de procedències territorials diverses. Podríem fixar, amb assessorament especialitzat, un objectiu orientatiu d’entre un 5% i un 10% del vocabulari treballat als materials didàctics, amb criteris clars sobre com seleccionar-lo i comptabilitzar-lo. Quan aquestes formes ja siguin normatives, la proposta consistirà a ampliar-ne el coneixement i l’ús dins de l’estàndard compartit; quan no ho siguin, caldrà valorar-ne separadament l’admissió normativa.
Que un alumne de l’Espluga de Francolí aprengui horabaixa al costat de tarda i vespre, entenent-ne els usos i els matisos. Que conegui aquestes paraules sense haver de renunciar a les pròpies. I que un alumne de Campos vegi que un mot del seu parlar també és conegut i valorat en altres territoris. Allò que ens singularitza pot esdevenir, alhora, un vincle amb els altres parlants. Potser no salvarà el català, però pot fer que l’estàndard sigui més compartit i que tots el sentim més nostre. Provem-ho!
La diversitat a través de la unió: deu arguments per a un nou estàndard català inclusiu
1. No hi ha variants centrals ni perifèriques
Una llengua compartida per milions de parlants no pot establir jerarquies entre les seves variants. El català de Mallorca, de València, de Fraga, de Perpinyà, de l’Alguer o de Barcelona són igualment centrals perquè totes formen part del mateix sistema lingüístic. Un nou estàndard ha de partir d’aquesta premissa: cap territori és el centre i cap altre és la perifèria.
2. La llengua comuna només és forta si es construeix des del consens
La supervivència d’una llengua no depèn exclusivament de les institucions, sinó del compromís dels seus parlants. Sense consens previ no hi pot haver identificació posterior amb una llengua comuna. L’estàndard ha de ser percebut com una construcció col·lectiva i compartida, no com el producte d’una sola realitat territorial.
3. Si hi és tothom, tothom se la sent seva
Quan un parlant reconeix dins l’estàndard paraules, expressions o formes pròpies de la seva varietat, augmenta el seu vincle emocional amb la llengua comuna. La identificació és un factor essencial de la fidelitat lingüística. Allò que inclou uneix; allò que exclou allunya.
4.La llengua no és d’uns ni d’uns altres: és d’un nosaltres
L’estàndard ha de ser l’espai de trobada de totes les variants. No és patrimoni exclusiu de cap territori ni de cap accent. És la casa comuna de tots els catalanoparlants. Com més plural sigui la seva construcció, més fort serà el sentiment compartit de pertinença.
5. La inclusió redueix les disputes identitàries
Quan tots els territoris se senten representats dins la llengua comuna, perden força les polèmiques sobre denominacions, jerarquies dialectals o diferències artificials. Una llengua inclusiva desactiva conflictes estèrils i reforça allò que uneix en lloc d’allò que separa.
6. La diversitat reforça la unitat lingüística
La millor resposta davant qualsevol temptació secessionista és una llengua capaç d’assumir la seva diversitat interna amb naturalitat. Incorporar vocabulari de totes les variants no debilita la unitat del català; al contrari, la fa visible i la consolida.
7. El nou parlant necessita una llengua útil i acollidora
Les noves generacions i els nous parlants han de trobar una llengua moderna, funcional i lliure de problemàtiques afegides. Una llengua que es percebi com una eina útil per viure, treballar i relacionar-se. Si l’estàndard és percebut com a inclusiu i representatiu, serà més fàcil que els nous parlants el facin seu.
8. Una llengua viva és una llengua que no es qüestiona
Les llengües plenament normals són aquelles en què els parlants no dubten de la seva utilitat ni de la seva legitimitat. Un estàndard que incorpori la diversitat lingüística existent contribueix a reforçar aquesta normalitat i a evitar la sensació que algunes formes són més legítimes que d’altres.
9. Tots els accents en una sola llengua
La llengua catalana és una suma de veus, accents i maneres de dir. L’estàndard ha de reflectir aquesta pluralitat i convertir-la en un valor compartit. La presència de paraules com eixida, horabaixa, muricec, xerrar o tantes altres dins dels usos generals transmet un missatge clar: tots els accents formen part de la mateixa llengua.
10. Inclusió per eliminar la potencial exclusió
La millor manera d’evitar que cap comunitat lingüística se senti apartada és garantir-ne la presència efectiva dins els espais comuns. Incorporar de manera consensuada una part del lèxic de totes les variants és una aposta per la cohesió. No es tracta de substituir unes paraules per unes altres, sinó d’ampliar el patrimoni compartit perquè ningú no hagi de sentir que la llengua comuna li és aliena.
Conclusió
Pompeu Fabra va demostrar amb paraules com llumí que la construcció de l’estàndard podia nodrir-se de qualsevol racó de la catalanofonia. Un segle després, davant dels reptes socials, polítics i demogràfics que afronta el català, aquesta idea continua sent plenament vigent. La unitat no s’aconsegueix uniformitzant la diversitat, sinó incorporant-la. La força del català no rau en una sola manera de parlar-lo, sinó en la capacitat de convertir totes les seves maneres de parlar en patrimoni compartit. La diversitat a través de la unió. Tots els accents en una sola llengua. Un català de tothom per a tothom.