Maria Barbal (Tremp, Pallars Jussà, 1949) ha hagut de carregar la pedra de l’èxit literari des de la seva primera novel·la: com una Sísif de l'escriptura, des del començament va haver de remuntar cada nova obra tartera amunt i començar de nou. A pesar d’haver escrit novel·les de tota mena —tot un Cicle del Pallars, però també novel·la urbana molt social, molts contes i històries nascudes de retalls de premsa—, Barbal ja no ha aconseguit traure’s de sobre que la reconeguen com «l’autora de Pedra de tartera»: ni aquí ni a Alemanya, on la novel·la va vendre més de 100.000 exemplars i la va convertir en autora de culte —com explica amb detall Arenas a l’últim capítol d’aquesta biografia literària.
Carme Arenas (Granollers, Vallès Oriental, 1954) deixa per al final els èxits de crítica i els centenars d’estudis literaris que li han dedicat gent de lletres de tot Europa: tesis doctorals i recerques que el públic desconeix i que investiguen l’obra de Maria Barbal des de múltiples punts de vista.
Davant d’aquesta polifònica mirada del món literari de Maria Barbal, Carme Arenas ha optat per fer mitja biografia convencional —recórrer la vida de l’escriptora en la seva primera etapa d’infantesa, joventut i adultesa fins a la publicació de Pedra de tartera— i mitja biografia literària, més centrada en les temàtiques que Barbal ha tractat en la seva obra —una feina que Arenas ja va començar com a editora de Tots els contes (Columna, 2023) de l’autora de Tremp i aquí ha aplicat al conjunt del seu corpus narratiu.
Arenas explica que ha volgut «incorporar persones de l’entorn de la Maria per explicar les èpoques en què jo no la coneixia: persones que la van conèixer de petita i de jove». Així, el començament de Paraules per al silenci està fet d’una reconstrucció de les diferents branques familiars que van fructificar en Barbal (els Barbal i els Farré) procedents de Sorpe i Baiasca, d’Altron i Espot (el Pallars Sobirà), que van acabar desembocant a Tremp (el Pallars Jussà) [sobirà i jussà volen dir alt i baix].
Ho fa traçant, tant com és possible, correspondències entre aquells pobles i els escenaris de Pedra de tartera i la resta de novel·les del Pallars: L’ermita, per exemple, és Sorpe i Pallarès és Altron.
Arenas també ha utilitzat textos circumstancials de Barbal, coses no publicades perquè eren discursos per presentacions o premis, que, recuperats, «donen moltes pistes de la voluntat creativa i els interessos de Maria Barbal».
En la mateixa roda de premsa de presentació de Paraules per al silenci, Maria Barbal —sempre alerta per no tirar-se flors a ella mateixa—, va dir que «ara s’adonava que no havia escrit amb l’objectiu de crear una obra», sinó que l’ha anat creant «de manera molt natural», «novel·la a novel·la». I ha reblat: «Em calia escriure per viure».
Un cop superat Pedra de tartera i el seu èxit, Arenas s’endinsa en les temàtiques que Maria Barbal ha conreat amb més insistència. En aquest sentit, afirma que ha volgut trencar alguns tòpics, perquè l’ombra del Pallars és tan llarga que ha ocultat que «Barcelona pesa de manera consistent» en l’obra de Barbal. Evidentment, Barcelona surt al final de Pedra de tartera (1985) i és l’escenari d’obres cabdals de l’escriptora (vegeu Els escenaris literaris de Maria Barbal) com Càmfora (1982), Carrer Bolívia (1999), Emma (2008), En la pell de l’altre (2014) o Tàndem (2021).
Aquesta voluntat de Carme Arenas de trencar tòpics lliga amb la condemna que, durant uns anys, alguns crítics van sentenciar contra Barbal en penjar-li l’etiqueta de «literatura rural», tot intentant relegar-la a un injust oblit que hauria estat perjudicial per a la seva obra i per a tota la literatura catalana.
A la roda de premsa, Maria Barbal celebra que en els últims anys hagen aparegut moltes novel·les ambientades en el món rural sense que ningú intenti penjar novament etiquetes de «literatura rural». Barbal reconeix que va viure aquella operació dels crítics «dolguda», però afirma que Jesús Moncada —posat dins del mateix sac «rural»— «l’indignava molt».
La carrera de Barbal, tal com ho explica Arenas, ha aconseguit treure’s de sobre etiquetes que pesaven com granit i bastir una carrera sòlida sense oblidar ni menystenir que està edificada sobre pedres de tartera.