Per primera vegada, la guardonada per Òmnium Cultural amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes podia triar el lloc on rebre el guardó. Maria Barbal (Tremp, 1942) ha triat l'Espai Cultural La Lira de la capital del Pallars Jussà, a escassos cent metres de la casa on va nàixer, coneguda al poble com La Venta, i a la mateixa distància de la Biblioteca Maria Barbal, l'antic Centre Catòlic. Fa noranta anys, La Lira era el centre republicà de Tremp i el rival del Catòlic. Avui tots dos homenatgen Maria Barbal, que ha dedicat bona part de la seua literatura a la memòria, amb majúscules.
A prop dels paisatges literaris de les seues primeres novel·les, el Pallars Sobirà de la inoblidable Pedra de tartera (1986), Mel i metzines i Càmfora, a prop dels camps de peperepeps (roselles), dels clops (pollancres) dels rius i d'altres cent-i-una paraules pallareses que ha immortalitzat a les seues novel·les.
L'acte va començar amb una selecció de fragments de les obres de Barbal i retalls de les seves entrevistes interpretades per tres actrius en escena, sobre un decorat sobri amb tres capses de cartró, una escala de tisora, un vel, una taula i una màquina d'escriure. Per música de fons, Morenika, de Tarta Relena, Jo vinc d'un silenci, de Raimon; Les flors de maig, en versió del Cor Liéder Camera i una versió instrumental de The house of the rising sun dels Animals.
L'escriptor andorrà Albert Villaró va fer la glossa de Maria Barbal començant per un fragment de Pedra de tartera («Barcelona és un pa petit que s'acaba cada dia») que també havien citat en l'espectacle inicial.
Villaró va elogiar el que havia significat Pedra de tartera per als escriptors i la gent del Pirineu. «Sense aquesta novel·la molts no hauríem pogut acabar d'entendre tot un món que teníem a tocar i on tota passió humana era possible. No calia anar a buscar històries gaire lluny, perquè a la vora mateix de casa ens estaven esperant per ser escrites. Gràcies a Pedra de tartera també vam aprendre a no avergonyir-nos ni de l'accent ni de les paraules de la muntanya que no trobàvem al diccionari i que, malgrat tot, eren ben nostres i procuràvem conservar-les vives».
Després va arribar el missatge enregistrat pel president d'Òmnium, Jordi Cuixart, que continua a la presó. «La literatura ens recorda -va dir- que no hi ha injustícia, presó o xantatge que pugui doblegar la voluntat de ser d’un poble». I va afegir que «és precisament en aquest afany per refer la normalitat que, passi el que passi, i una vegada més, diem que, siguem on siguem, la societat civil ho seguirem fent i ho seguirem tornant a fer».
El vicepresident d'Òmnium, Marcel Mauri, va recordar que aquest premi es lliura «per primera vegada lluny de Barcelona» i «va constatar que la nostra cultura té sentit quan és compartida». Perquè «és amb la llengua i la cultura que dibuixem el mapa de sentiments, de solidaritat i de futur que són els Països Catalans. De València a Manacor, de Cotlliure a Elx i de Tremp al món».
En el seu discurs, Barbal va voler fer un homenatge a mestres i sanitaris, després de recordar que ella havia estat professora durant molts anys i la feina dels sanitaris durant la pandèmia «Tots dos gurps constitueixen els puntals de la societat», mentre que els escriptors, «si és que som necessaris ho som d'una altra manera». La feina d'algú que escriu, va dir, «per bo que sigui escrivint, no pot comparar-se a algú que salva un altre o que l'encamina de jove».
Va recórrer els protagonistes de les seves novel·les i va explicar que les novel·les són, per a ella, «vida dins de la vida pròpia».
«On neix l'impuls de l'escriptura», es demanava la Maria Barbal com a conclusió. I responia: «Penso que l'herència familiar va alimentar de forma capital la meva actitud». Finalment va destacar que amb la literatura persegueix «comprendre la naturalesa humana, les seves flaqueses i la seva grandesa; buscava entendre'm a mi mateixa».