Hi ha llibres escrits en estat de gràcia. Històries que, des de les primeres línies, atrapen el lector i desprenen la flaire entre assedegada i urgent dels grans relats. De les creacions que marcaran una època. Ara fa trenta anys, una jove aleshores professora, inèdita en la literatura, Maria Barbal (Tremp, 1949), publicava un llibre molt breu, Pedra de tartera, que començava així: “Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú. Jo era la quinta de sis germans i, segons deia mare, havia arribat perquè Déu havia volgut i s’ha d’acceptar allò que ELL envia”.
Tot just visitar aquestes poques ratlles, prenyades de realitat i profunditat, el lector s’adona que té a les mans material sensible. Fou la sensació que tingueren uns estupefactes jurats del premi de narrativa juvenil Joaquim Ruyra de l’any 1984, al qual s’havia presentat Barbal. No hi hagué discussió sobre l’obra guanyadora. Però, com explica un d’aquells jurats, Pep Albanell, hi havia així mateix la sensació que aquella seria una novel·la que transcendiria l’estret i curt recorregut genèric. Aquella, efectivament, no era “una novel·la juvenil a l’ús”, però la seua reduïda extensió s’ajustava millor a les bases del Ruyra que a un guardó convencional.
Encara que la recepció inicial de Pedra de tartera fou balbucejant, potser per la vinculació a una col·lecció juvenil, el premi Crexells de l’any 1985, que s’atorga al millor de la producció literària en català, posà les coses en el lloc pertinent. Això i el boca-orella, el rumor creixent sobre les bondats de l’obra, que exemplificarem amb la cantant Marina Rossell interpel·lada per una entusiasta Montserrat Roig al Teatre Lliure de Gràcia, aquell mateix 1985: “No has llegit Pedra de de tartera? És un llibre extraordinari!”. Rossell el va llegir. Però hagué d’esperar a la relectura, “anys més tard”, per sentir “una destralada al mig del cor”.
Aquesta anècdota, com ara la referida adés a propòsit de la recepció dels jurats del Joaquim Ruyra, s’arrepleguen en el volum Pedres a la tartera. 50 veus commemoren el trentè aniversari de la novel·la de Maria Barbal, un llibre que acompanya l’edició commemorativa editada per Columna i revisada per la creadora de l’inoblidable personatge de Conxa, pedra filosofal i raó primigènia –juntament amb una escriptura d’una concisió i una capacitat expressiva gairebé miraculoses– de l’extraordinària identificació de milers de lectors de diferents edats, referents i nacionalitats. Per això les successives reedicions i traduccions (fins a una quinzena), amb èxits rotunds com l’aconseguit a Alemanya arran de la Fira de Frankfurt del 2007, o les diferents adaptacions teatrals. Un clàssic de la literatura catalana gairebé immediat que, d’alguna manera, ha estat el bosc que ha ocultat uns altres arbres ben plantats d’una carrera brillant.
Però, per cenyir-nos al seu debut, Pedra de tartera no sorgeix del buit. Entre les influències reconegudes hi ha Solitud, de Víctor Català. I també el pes de la narrativa de Mercè Rodoreda, un referent invocat gairebé des de l’aparició de la història de Barbal, amb el personatge de la Colometa de La Plaça del Diamant com a paral·lelisme més reiterat que abasta fins i tot els respectius protagonistes masculins, Jaume i Quimet, dos personatges, en realitat, ben diferents, com s’ha encarregat d’aclarir Barbal en alguna ocasió. Siga com siga, el llibre de l’escriptora de Tremp destil·la personalitat pròpia. Com ella mateixa explicava a Josep M. Muñoz en una entrevista recent de L’Avenç, hi ha un punt d’atreviment “de l’ús del dialecte” del Pallars, però també “de parlar de la guerra civil nostra des del punt de vista dels perdedors”.
Hi ha, alhora, la gosadia d’irrompre en una escena literària d’ínfules urbanites que no contempla amb bons ulls la miop etiqueta de “literatura rural”, epígraf que treia de polleguera Jesús Moncada, autor d’una altra extraordinària novel·la, publicada l’any següent, Camí de sirga.
La bona literatura, amb tot, tritura les etiquetes i deixa en evidència els reduccionistes. Més enllà de la seua ubicació en un entorn rural, el personatge de Conxa commou per la seua condició de dona humil, per una visió de les coses senzilla, que no ximple, perquè, des de ben aviat, ha de fer front a un context hostil. Un personatge amb un món, una sensibilitat envers l’entorn que pateix els embats de l’existència amb una dignitat alliçonadora. “Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall”, se’ns diu en un altre dels emblemàtics passatges de la novel·la.
Un altre punt fort és la gestió extraordinària del temps del relat, que avança anys sencers en un sospir o que es recrea en un instant concret, com ara aquell ball amb el que serà el seu home “que semblava no arribaria mai”. Les el·lipsis, els silencis, són una altra manera de relatar, ens aporten informació, com destaca l’estudiosa francesa Denise Boyer. Fet i fet, Barbal acumula sobre el seu text moltes més capes que no sembla, un fet que explica que, com en pocs llibres de la recent literatura catalana, les relectures siguen tan enriquidores, tan reveladores. El controvertit personatge de Mateu, el fill menut, és paradigmàtic d’això. L’omissió del seu naixement, el simbolisme del seu nom, el seu paper final, ocuparien desenes de pàgines en una novel·la a l’ús. A Barbal li és suficient fer traços d’una aclaparadora concentració significativa.
Hi ha aquelles coses i moltes més. I un capítol final, ambientat a Barcelona, esfèric i colpidor. Definitiu i definitori.
Per molts anys.