La setmana abans de la Fira de Frankfurt de 2007 -possiblement la principal empenta a la visualització internacional de la literatura catalana-, el setmanari Der Spiegel publicava un article diferenciant la literatura catalana de la literatura espanyola. Per orientar el lector, l’article del Spiegel citava dues novel·les catalanes, Les veus del Pamano de Jaume Cabré i Pedra de tartera, de Maria Barbal, un llibre «que ha estat El Bestseller del Spiegel durant setmanes», recordava la periodista Franziska Bossy. La traducció alemanya de Pedra de tartera va arribar a vendre més de 100.000 còpies i es va avançar a l’èxit de traduccions d’autors catalans que, efectivament, va desencadenar la Fira alemanya.
La crítica mundial i les vendes internacionals contradeien així el menysteniment que alguns crítics de casa nostra havien fet de l’obra de Barbal, que havien situat sota l’etiqueta acomplexada de novel·la rural, simplificant al màxim novel·les carregades d’estil, personatges complexos i ambients opressius. Posteriorment, algunes autores, com Montse Gatell, han defensat que Pedra de tartera i les altres novel·les situades al Pallars s’han de vincular amb les narratives de la memòria i, concretament, a les que es relacionen amb la Guerra Civil i l’èxode rural.
En la roda de premsa que l’anunciava com a guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Maria Barbal reivindicava la seva admiració per Mercè Rodoreda, però curiosament a Barbal se l’ha relacionat tradicionalment amb Víctor Català, un referent que ella mateixa ha rebutjat diverses vegades: «No veig cap influència [de Víctor Català] en la meva literatura», afirmava el 2019 en aquest setmanari.
És obvi que de Víctor Català va ser la màxima exponent dels autors de «drames rurals» mentre que Rodoreda està molt més vinculada a la literatura de la mèmòria de la Guerra Civil. És a dir que la mateixa Barbal se situa lluny de l’etiqueta que li van penjar precipitadament, i més a prop de l'autora de La plaça del diamant.
Montse Gatell recollia a la seva tesi doctoral opinions diverses sobre la inclusió de Barbal en una "narrativa rural" el 1992. Anna M. Gil escrivia «Per acabar, un consell: desconfien de tots aquells que pretenguin [...] etiquetar la seva última novel·la [Càmfora] de rural. Segurament no saben llegir". En canvi, Isidor Cònsul feia servir el terme i Carme Giró assegurava que Càmfora era «[...] un bon exponent de l’èxit de la literatura rural» i Ramon Solsona volia trencar etiquetes: «La polèmica entre novel·la urbana i rural no existeix, només és la ceba d’uns quants per tallar i encabir per gèneres, [...] Tot plegat és verbalisme inútil.»
La literatura de Barbal -el to, la contenció dels personatges, la mesura– està lluny de la truculència o l’expressionisme que -segons qui l’analitzi- s’atribueix a Víctor Català. A més a més, aquesta visió només afecta la meitat de la seva obra, l’anomenat Cicle del Pallars que inclou Pedra de tartera (1985), La mort de Teresa (1986), Mel i metzines (1990), Càmfora (1992), País íntim (2005) i A l’amic escocès (2019).
L’escriptora de Tremp ha anat explicant, a qui l'ha volgut escoltar, quines són les veritables característiques d’aquest Cicle del Pallars. I disten molt de ser les mateixes que les de la Solitud de Víctor Català. «Els personatges que participen del món de les comarques de muntanya en uns anys determinats -explicava Barbal a EL TEMPS- estan molt definits per una economia precària, uns pobles més aviat petits on tothom es coneix —i, per tant, no hi ha actes gratuïts o anònims sinó que tot, o quasi tot, està a la vista». Per tant, una de les característiques comunes a tot el cicle és que «són personatges pressionats per aquest ambient, per una banda, tradicional, ancestral, amb unes regles força dures i per una economia també molt dura. Normalment-afegia Barbal-es tractava d’una casa, una hisenda i una família amb tres generacions. L’important era conservar la casa, que volia dir conservar la hisenda i per aquí havia de passar tothom». Fins i tot «els obligaven de vegades a casar-se amb un desconegut o amb un conegut que no els deia res. Per tant aquí es violaven tots els desitjos humans».
La pressió d’aquestes regles, no escrites però «implacables», són una de les característiques del Cicle. Això, «i l’emigració a la ciutat», segons explicava la mateixa Barbal.
D’altres estudioses han vist, en les novel·les del Pallars, altres elements destacats. Montse Gatell n’ha destacatel vessant de memòria de la Guerra Civil que tenen aquestes obres,però també hi veu, en totes, «els processos migratoris, el contrast entre la vida rural i la urbana, el desarrelament provocat per l’emigració, la superació personal, les relacions humanes... però també la soledat, la injustícia, la memòria i el silenci». Antonia Domingo hi va analitzar la Maternidad y sororidad en ‘País íntim’, en un programa de Doctorat de la UAB el 2010 però, estranyament, hi ha pocs estudis més sobre els personatges femenins a l’obra de Barbal.
Les novel·les urbanes.
La ciutat és l’escenari de l’altra meitat de l’obra de Barbal, una opció que, per alguns crítics, ha implicat la dispersió de Barbal. Potser la qualitat del Cicle del Pallars va enlluernar tant algunes mirades que les obres urbanes els havien de decebre irremeiablement. Però tancar Barbal al Pallars hauria estat com prohibir a Gabriel García Márquez sortir de Macondo.
Càmfora ja introduïa la ciutat, amb l’èxode de tres membres de la família Raurill a Barcelona, amb el barri de Sant Antoni de rerefons. I Carrer Bolívia continuava amb el tema de l’èxode, però aquesta vegada des del punt de vista d’uns immigrants andalusos al barri del Besòs. D'aquesta manera, els barris de Barcelona esdevindran protagonistes de les novel·les de Barbal: l’Eixample esquerre serà l’escenari d’Emma, una novel·la sobre uns joves que cremen una dona sense sostre en un caixer; En la pell de l’altre s’ubicarà en un Poblenou fabril i obrer, i la recent Tàndem es desenvolupa pels carrers de Sants.
Precisament, els drets de Tàndem -que va estar premiada amb el 53è Premi Josep Pla- ja han estat venuts a l’editorial Astoria per la traducció a l’italià. Aquesta versió italiana s’unirà a les traduccions ja publicades de Pedra de tartera al castellà, francès, portuguès, asturià, romanès, alemany, holandès, eslovè, anglès, italià, serbi, hebreu, turc, suec i hongarès. A aquesta última llengua s’ha traduït també Mel i metzines mentre que Càmfora té versions castellana, alemanya i portuguesa. En versió alemanya es pot trobar també Emma i en castellà Bella Edat, País íntim i Carrer Bolívia.
La volta al món del Pallars, i de Barcelona.